La zona d’interès

Al centre d’Oświęcim, una ciutat provinciana cinquanta quilòmetres a l’oest de Cracòvia, hi té la botiga un venedor de kebabs. Quan vaig anar-hi el juny del 2018 em va semblar que aquest fet confirmava una veritat atroç i inefable; tan inefable que quan em vaig asseure amb la llibreta, tot esperant la inspiració, no va acudir cap paraula. La calor era opressiva i els turistes circulaven en una riuada incessant i desganada. Formar-ne part em feia sentir bruta i pèrfida. La fixació pel kebab debia ser un intent de dignificar la visita amb algun tipus de revelació.

Als afores d’Oświęcim es conserva en excel·lent condició el camp d’extermini nazi conegut pel nom germànic de la ciutat, Auschwitz. Un historiador alemany ens va advertir que a dins hi trobaríem vigilants amb segway, adolescents fent-se selfies i màquines expenedores de refrescos. Havíem de ser benvolents i generosos amb les baixeses de la gent, i acceptar que formaven part del negoci de mantenir viva la memòria del camp. La memòria, de fet, era tan viva que havia passat a formar part del mobiliari mental. Visitar Auschwitz era com visitar Nova York: tot hi resultava proper i familiar, tant part del nostre imaginari com el pont de Brooklyn. Només l’entrada ja requeria un acte de voluntat titànic per no treure el mòbil i fotografiar l’arbeit macht frei.

És possible que rondés per allà el cineasta britànic Jonathan Glazer tot documentant-se per a La zona d’interès, pel·lícula que filmaria anys després a la rodalia del camp i que aconsegueix subvertir aquesta familiaritat. La pel·lícula segueix amb intenció naturalista el plàcid dia a dia de la familia Höss, que vivia en una casa amb jardí adjacent a les barraques i els forns crematoris. El comandant Rudolf, la mestressa de casa Hedwig i els cinc fills aris reguen les plantes, prenen tè i fan xap-xap a la piscina mentre a l’altra banda del mur funciona a tot drap la maquinària d’extermini, que no veiem però sentim de fons en tot moment.

La discordància entre el que veiem i el que sabem que passa a l’altra banda genera una tensió gairebé insuportable. Glazer, descendent de supervivents, sent una fascinació natural per la psicologia dels perpetradors, i retrata com un documentalista les seves viscissituds quotidianes. La mirada desapassionada del director pot resultar indigesta: Richard Brody, de la revista New Yorker, l’ha titllat de “forma extrema d’Holokitsch”, i Manorhla Dargis, del New York Times, d’”exerici de cinema-art buit i pretenciós”.

A mi, la pel·lícula de Glazer és l’única sobre el tema que m’ha apropat a la dissociació pertorbadora que va ser la visita al camp. L’Evelina, la polonesa d’Oświęcim que ens va fer de guia, l’experimentava cada dia. Feia el tour dues vegades, al matí i a la tarda. Aquell mateix dia havia bregat amb uns estudiants d’institut que fumaven i es feien fotos davant la paret de maó on milers de presoners van morir afusellats. Els va intentar renyar, però van respondre que no era culpa seva si ells seguien vius.