Alba Cros i Nora Haddad: “El lesbianisme no és estàtic”

Alba Cros (Palafrugell, Lleida, 33 anys) i Nora Haddad (Andorra, 33 anys) són dones, exparella, lesbianes i amigues, abans que res. Enguany a més s’han convertit en mares d’Alteritats, el llargmetratge de no-ficció que retrata les múltiples maneres de viure el lesbianisme i que compta amb dues nominacions als premis Gaudí -en la categoria de millor documental i millor banda sonora original- i nou candidatures als Goya. També ha guanyat el Premi Ciutat de Barcelona de Cultura digital i audiovisual. El sofriment i autorebuig que produeix la dissidència sexual serveix de denominador comú per a aquest documental a través del qual les cineastes han volgut “obrir finestres” per a mostrar les realitats que s’amaguen darrere l’etiqueta de lesbiana. “El col·lectiu LGTBIQ+ agrupa moltes sigles i volíem posar el focus en les lesbianes, crear un espai per mirar-nos a nosaltres mateixes. Descobrim que sota el concepte comú de cultura lesbiana s’amaga una enorme diversitat”, assenyala Cros.

Pregunta. Kali, una de les protagonistes del documental, pateix el rebuig d’alguns sectors del col·lectiu per no ser una “lesbiana pura”. La identitat lèsbica és única i hermètica?

Resposta. Haddad (NH). Conceptes com “gold lesbian”―lesbiana que mai ha tingut relacions sexuals amb un home―actuen com a judicis de valor que donen a entendre que una persona és superior a una altra. Existeix una cultura lèsbica però el lesbianisme no té una identitat vertical fèrria, no és estàtic. Al documental parlem d’identitats perquè el col·lectiu no es mantingui estàtic, perquè evolucioni adoptant cada vegada més realitats.

P. “Per a la gent, amb els cabells llargs soc heterosexual i quan el porto curt soc gai”, diu també Kali. La relació de les lesbianes amb la feminitat és un altre dels temes que tracta Alteritats.

R. Cros (AC). Si t’agraden les dones, i saps que a elles els agraden els homes, tendeixes a anar en aquesta direcció. En un sistema que t’ensenya que el gènere només es pot expressar mitjançant el masculí i el femení, no tens cap altre espai per expressar-te. Gairebé totes hem rebutjat el nostre costat femení i gran part del col·lectiu es torna invisible per tenir aspecte d’heteres. Però, amb els anys, conforme et coneixes més a tu mateixa i tot el que t’envolta, pots viure una reconciliació molt bonica amb la feminitat.

P. Al documental, Mo “juga amb el seu cos” per mantenir-se als llimbs, al límit entre una cosa i l’altra. Difuminar el gènere posa en perill la unitat del col·lectiu lèsbic?

R (NH). En absolut. Les persones que estiguin còmodes amb el binarisme continuaran en el col·lectiu, i les que el transgredeixin ens aportaran i enriquiran. Si deixem que parli la por al desconegut, i pensem que incloure és fer un pas enrere ens estem limitant. L’exercici de reflexió per comprendre altres assumpcions del gènere pot ser difícil, però persones com Mo obren el camí. El lesbianisme, com el feminisme, poden ser molt bons si incloem tothom i continuem avançant amb la mirada posada en el futur.

P. Com a cineastes “es limiten” a exposar les diferents realitats, encara que algunes els siguin alienes i altres més pròximes, com és el cas del lesbianisme al medi rural.

R (AC). Soc d’un poble de Lleida d’uns mil habitants, vaig viure l’adolescència sent l’única bollera, sense referents en els quals fixar-me i amb por de sortir de l’armari pel què diran. Quan deixes d’amagar-te (i ets tu mateixa), potser la ciutat et dona la benvinguda, però al medi rural la reacció pot ser diferent i volíem mostrar aquesta diferència. Així i tot, quan organitzàvem el visionat de la pel·lícula als pobles venia moltíssima gent a participar en els debats. La situació ha evolucionat molt des que jo era petita. Com diu Manoli en el documental, “les generacions futures faran servir noves paraules per definir identitats que ara desconeixem”.

P. Manoli és una dona trans, lesbiana, parella de Carla i, des de fa tres anys, són mares de la seva “Cucafera”. Avui és viable, la criança sense gènere com la que practiquen Manoli i Carla?

R (NH). Educar sense gènere dinamita encara més les estructures socials, perquè requereix replantejar-se tot el que hem après sobre la maternitat. Una forma no és millor que una altra però està bé aprendre de la perspectiva de Manoli i Carla. El problema és que ara mateix no existeix una estructura social o escolar que acompanyi aquesta educació en l’àmbit de la llar. Fins que no existeixi aquest suport, la criatura pot tenir problemes quan creixi.

R (AC). L’alteritat genera moltes contradiccions entre els ideals i la pràctica. El sistema està ben lligat i és hermètic perquè no t’escapis, i si aconsegueixes sortir t’hi topes de cara. Però qualsevol acció obre el camí a altres persones i serveix perquè no ens quedem estancats a la categoria on naixem. Sense aquests primers passos no hauríem sortit de l’armari.

P. Entre les persones que van obrir camí hi ha Núria i Dolors, dones que no tan sols van ser pioneres en el lesbianisme de la Barcelona dels setanta, també que van combregar amb la idea del feminisme separatista. La creació de comunitats no mixtes és compatible amb la convivència social?

R (AC). Jo visc en una bombolla no mixta, quan treballo em relaciono amb homes, però al final les persones s’ajunten segons les seves afinitats. Nosaltres hem patit l’homofòbia i és natural que fugim d’aquesta opressió i rebuig i que acabem formant el nostre petit món queer. I moltes vegades se’ns critica per això, diuen que ens aïllem, però quan un ambient està format només per persones heterosexuals està ben vist, i ningú es planteja per què no es relacionen amb gent LGTBI o si haurien de fer-ho.

P. Per què una persona cisgènere i heterosexual hauria de veure Alteritats?

R (NH). El documental obre molts melons, però no dona les respostes. La nostra intenció no és que un home heterosexual el vegi i es replantegi la seva sexualitat o el seu gènere, sinó que conegui que existeixen moltes realitats paral·leles a la seva. I si aquestes realitats li generen rebuig igualment serà enriquidor perquè generarà preguntes. La diferència costa i es pot percebre com una cosa molt llunyana, però a Alteritats t’adones que aquesta distància és fictícia, no narrem la situació d’una comunitat londinenca sinó la de les teves veïnes del barri.

P. Al final tot aquest ventall de realitats s’uneixen formant un aquelarre.

R (AC). Fer aquesta pel·lícula ha estat especialment interessant per a nosaltres perquè és un tema que ens afecta. És diferent de quan actues com a “voyeur”, filmes situacions amb les quals no estàs vinculada. Alteritats ens ha generat un espai d’autocrítica, ens ha posat un mirall al davant. L’aquelarre del final ens permet unir-nos totes per invocar les generacions passades, les presents i les futures.

R (NH). A més, representa una abraçada col·lectiva, un espai de força amb el qual ens diem que estem juntes i vivim el mateix, encara que tinguem diferents maneres de practicar el lesbianisme.