Una Enciclopèdia del poder català

A la contraportada del primer número de l’Avui, s’hi anunciava la Gran Enciclopèdia Catalana. “La més actual de totes les enciclopèdies”. Era el dia de Sant Jordi del 1976. Les fotografies i una butlleta s’acompanyaven d’una explicació que resumia les virtuts del projecte. Oferia tot el coneixement “des d’un punt de vista català” i incloïa “tot allò que cal saber sobre la història, petita i gran, del nostre poble”. El paràgraf en qüestió acabava amb aquesta frase: “Per aquests motius... i per tants d’altres ens cal tenir-la, a tots els qui vivim a Catalunya!”.

Al cap de quinze dies, una altra pàgina: “Catalunya, gresol de grans empreses col·lectives”. Vuit casos que demostraven la vitalitat de la societat del catalanisme. Fins i tot durant la dictadura havia aconseguit dotar-se d’infraestructures nacionals. L’Hospital General de Catalunya i el Barcelona Centre de Disseny, creat el 1973, que promovia el disseny per a les empreses. Òmnium Cultural, la Fundació Joan Miró, el Congrés de Cultura Catalana, l’Avui. I Enciclopèdia Catalana i la iniciativa que ocupava més espai a la pàgina: Banca Catalana. Entorn d’aquestes empreses que havien posat els fonaments de la “Normalització”, es va anar configurat una classe dirigent que Jordi Pujol va liderar. El desenvolupament d’Enciclopèdia, de crisi en crisi, va estar connectat amb la formació d’aquesta elit.

El 1969 el control accionarial d’Enciclopèdia va passar a Banca Catalana. Fins aquell moment la propietat estava connectada a Edicions 62, l’editorial concebuda per ser la plataforma de la refundació ideològica del catalanisme. Diguem que les relacions entre la nova propietat i els treballadors van ser complicades. Les tensions amb la direcció i els redactors van ser contínues. Però sense el suport de Pujol i els prohoms del consell d’administració, el projecte hauria fet fallida.

El cercle es va tancar el 15 de desembre de 1980. El darrer volum, el quinzè, es va presentar a Palau. Pujol ja era president i va posar en valor el compromís amb el projecte del seu pare, que sempre l’havia recolzat al consell d’administració per a finançar l’Enciclopèdia i acabava de morir, i també de Max Cahner, l’ideòleg de la iniciativa i aleshores conseller de Cultura. També va prendre la paraula l’empresari Antoni Forrellad. Conseller de Banca Catalana i president del patronat de la Fundació Gran Enciclopèdia Catalana creada feia pocs mesos. Pujol mateix havia demanat als accionistes de l’empresa que cedissin la propietat que constituiria la base d’una Fundació que, segons Forrellad, “no té afany de lucre, i es proposa actuar en el camp cultural, no solament amb publicacions, sinó també en activitats que no puguin ser realitzades per iniciatives particulars”.

A principis del 1983, amb Banca Catalana ja intervinguda pel Banc d’Espanya, un dels seus consellers, que també era patró de la Fundació, va prendre una decisió important. L’empresari Joan B. Cendrós, mecenes, va cedir-hi els quatre segells d’Aymà. Així doncs, la Fundació publicaria les obres de teatre dels Quadern de l’ADB, la poesia d’Els Llibres de l’Óssa Menor de l’heroi Josep Pedreira, La Mirada i Proa.

Aquests segells els dirigiria Xavier Bru de Sala, assessorat per Joan Oliver —director històric d’Aymà—, Joan Carreras —el director d’Enciclopèdia—, Joan Triadú i Josep M. Espinàs —a punt de fundar La Campana amb Isabel Martí. La Fundació publicaria el premi de referència de la novel·la catalana: el Sant Jordi. El desembre del 1983 li va ser concedit a un professor d’institut de només 36 anys: Jaume Cabré. Poques setmanes després de la Nit de Santa Llúcia, era notícia una decisió publicitària. “En un esforç de promoció sense precedents en el món editorial català, Edicions Proa farà anuncis per televisió de la novel·la guanyadora i de la finalista”. No havia passat mai.

Cal no perdre de vista que els segells provinents d’Aymà representaven una part minoritària dels ingressos d’Enciclopèdia. La seva força eren els diccionaris i, sobretot, les obres que es venien per subscripció. Funcionava. Per mostrar la seva centralitat a la vida cultural catalana, es va adquirir una seu amb solera: la Casa Garriga Nogués al número 250 del carrer de la Diputació. L’arquitecte encarregat de la rehabilitació era Jordi Bonet, que estava fent la mateixa tasca al Palau Moja —adquirit per la Generalitat el 1982. En aquest edifici actualment s’hi ubica el Museu de l’Art Prohibit, la col·lecció de Tatxo Benet —que també és propietari de la llibreria Ona, soci de l’editorial Navona i membre del patronat d’Enciclopèdia. Però no ens avancem. Durant anys hi treballarien els redactors de grans obres que eren la base d’Enciclopèdia.

A mitjans dels vuitanta, els volums de la Gran Enciclopèdia es venien bé, i també altres projectes de la mateixa ambició. Es venien tant que les llibreries volien part del pastís, però la xarxa de venedors s’hi resistia. El 9 d’abril de 1987, el Gremi de Llibreters va pressionar cridant al boicot dels llibres de la Fundació. Aquell any, el premi Sant Jordi era Les primaveres i les tardors, però el dia de Sant Jordi no eren a totes les parades. Porcel va firmar una pila de llibres de l’edició castellana que havia publicat Anagrama. Per a Proa va ser un cop.

També va ser-ho la decisió de Bru de saltar a la Generalitat com a director general de Promoció Cultural. 1988. El va substituir un joveníssim Oriol Izquierdo. En paral·lel a la seva direcció dels antics segells d’Aymà, la venda per subscripció va començar a baixar. Tant a la direcció empresarial com al patronat els costaria d’assumir que el model havia de canviar. Però seguirien amb la inèrcia, malgrat que a poc a poc els llibres de les llibreries haurien d’anar guanyant pes per quadrar els números. Caldria ser també una editorial literària i competir amb Edicions 62, l’editorial de referència des de feia vint anys. Era una qüestió de mercat, però tenia altres dimensions. També era un spin off de la guerra freda a la plaça de Sant Jaume, i el patronat d’Enciclopèdia era convergent, mentre que el de 62 maragallejava.

El 1992, la Fundació va incorporar un nou segell que havia viscut nits de glòria: La Galera. Un jove filòleg que hi havia treballat es va reincorporar a Proa com a coordinador. Era Josep Lluch. El 1997, una altra històrica s’hi va incorporar: Pòrtic, en aquell moment dedicada sobretot a coeditar i oferir serveis editorials. L’estiu de 1998 Izquierdo va deixar el grup, i el va rellevar Isidor Cònsul, assessorat pel crític Àlex Broch. Com van exposar a finals de setembre, el seu projecte era guanyar el lideratge en català per a Proa. Izquierdo havia ideat una sèrie d’iniciatives que Cònsul va concretar: crearien una col·lecció en què es publicarien els textos estrenats al Teatre Nacional, una altra de biografies i memòries, i impulsarien el llibre de butxaca.

Per a Edicions 62, el final i el començament del mil·lenni va ser calamitós. Es va produir una lluita al consell que va provocar una crisi. Dimissió del director adjunt —Oriol Castanys, que havia pilotat la incorporació d’Empúries a 62— i del president del consell d’administració —Oriol Bohigas. L’arquitecte va vendre les seves accions a l’advocat pujolista Salvador Casanovas, killer de la propietat a la primera Enciclopèdia. Es va quedar amb un paquet accionarial comparable al del accionista principal, que naturalment era la Caixa amb un 24,5%. La gestió del nou equip va ser catastròfica. El 2002, vint anys després de la primera vegada, La Caixa va salvar 62, que estava de lloguer en un local propietat de l’entitat bancària. La Caixa va comprar les accions de Casanovas, va fer una nova ampliació de capital i va iniciar un sanejament de l’empresa pilotat per Rosa Cullell amb la voluntat de sortir-ne a mitjà termini. Estava cantat que el comprador més probable seria Planeta, que ja tenia Josep Pla al seu catàleg a través de Destino. Però hi va haver un intent de l’empresari Jaume Roures de quedar-se 62.

Les coses tampoc no anaven bé a Fundació Enciclopèdia. No és que fallessin les subscripcions. No és que es fessin projectes amb menys volums. Eren els diccionaris i les enciclopèdies a internet. N’era el president Raimon Carrasco, el president del consell d’administració era Agustí Montal —antic president del Barça— i el director general era Albert Pèlach. A finals del 2003, la seu, valorada en 20 milions, estava en venda. Es va signar una opció de compra amb Metropolis, un grup inversor que tenia com a conseller delegat Josep Maria Xercavins, i del qual en formaven part Ferrero de Nutrexpa, Lara de Planeta, el publicista Bassat, l’hoteler Clos, el farmacèutic Vila Casas... L’immobiliari era una festa i hi havia una altra burgesia, més atenta a les palpitacions dels temps. La del patronat de la Fundació, en canvi, s’arnava. La Fundació Godia va comprar l’edifici per 22,6 milions. Els diners van servir per reduir el deute, fer una ampliació de capital de 12 milions i comprar una nova seu al carrer Josep Pla. S’hi van traslladar a finals del 2004.

El març del 2005, Cullell va deixar l’editorial per dirigir el Liceu: havia acabat l’operació de sanejament de 62. Neguits: Planeta assumiria el control d’aquella empresa emblemàtica del catalanisme? José Manuel Lara —un gran empresari— s’estava reposicionant en la societat catalana. Havia detectat que un dels principals problemes del poder català, que s’anava aprimant des de l’entronització de l’aznarisme, era la dimensió reduïda de les empreses, tal com va exposar en una nota clàssica del Cercle d’Economia, que presidia. Amb Javier Godó va participar en l’operació de salvament de l’Avui, que havia fet fallida. També va acceptar la petició del tripartit quan ja estava decidit a invertir els diners de la seva companyia per ser el gran empresari de l’edició en català.

La Caixa no vendria totes les accions a Planeta, i així el 2006 es va crear Grup 62. La propietat estaria repartida: un 30% de Planeta, un 30% de La Caixa i un 30% d’Enciclopèdia. Per què s’hi va sumar? El gener del 2007, els treballadors de les editorials literàries d’Enciclopèdia van anar a Peu de la Creu. L’artista de la integració dels segells va ser el director general Xavier Mallafré. La relació de Proa amb la casa mare es va anar perdent, sense que els patrons ni la direcció, de Josep Pla estant, assumissin no només l’esllanguiment del seu model de negoci, sinó sobretot la possibilitat cada cop més clara de perdre el control de les editorials integrades a 62. La seva independència, tal com havia estat concebuda, ja era la crònica d’una mort anunciada.

El 27 d’agost de 2009 va morir Isidor Cònsul, a qui ja havia substituït Josep Lluch. El juny de 2013, La Caixa va posar a la venda les seves accions de Grup 62. Enciclopèdia travessava l’enèsima crisi. No va poder comprar. En aquell moment, el patronat de la Fundació el presidia Jordi Porta, que venia de modernitzar i soberanitzar Òmnium Cultural, i els seus vicepresidents eren històrics de la classe dirigent pujolista, com Francesc Cabana i Carles Sumarroca. Planeta s’havia quedat el 79% de Grup 62.

Quan la Fundació, que havia d’afrontar el deute de l’empresa, va voler recuperar el control de les seves editorials, no se’n va sortir. A principis de 2015, l’editora de La Galera —Iolanda Batallé, actual directora de la llibreria Ona— va rebre l’encàrrec de crear segells per a adults a Enciclopèdia i competir. Rata i Catedral. Van ser un fracàs. El 21 de gener de 2016, la presidència del patronat va ser assumida per Antoni Subirà —una altra peça clau del primer pujolisme, president del consell d’administració de l’Avui. Hi compartia taula amb Josep Pujol Ferrussola, Carles Sumarroca o Josep Lluís Vilaseca, entre d’altres. Joan Abellà era el nou director general des del 2018. A proposta de la consellera de Cultura Laura Borràs, Batallé va ser nomenada directora de l’Institut Ramon Llull. La va substituir Ester Pujol, que el 2019 anunciava la creació d’una nova editorial —Univers— amb un propòsit: competir amb el Grup 62. No ha agafat embranzida.

El 2021 Planeta va comprar les accions de Grup 62 que tenia Enciclopèdia, que va sortir amb la distribuïdora Àgora en propietat. Havia de ser la base del principal centre logístic de les editorials catalanes, però el fracàs, com és prou sabut, ha estat estrepitós i està judicialitzat. Estem aquí: s’ha presentat un ERO, s’ha venut la seu a l’edifici a Joan Font de Bon Preu, s’estan venent els segells editorials. Tot sembla indicar que els compraran una aliança entre Jaume Roures, accionista de Navona, i l’Abacus d’Oriol Soler. És l’última mutació del poder català. Sembla que els directors del nou grup seran Ernest Folch —director de Navona— i Xavier Mallafré —director d’Abacus Editorial.