Joyce i Catalunya
Amb el llenguatge com a pàtria, es va sentir incòmode amb l’anhel nacionalista del seu país
No hem escrit al títol “Joyce a Catalunya”, que és un tema d’influències literàries que ha estat prou estudiat, sinó un de molt abstracte, tota vegada que Joyce (1882-1941) no va estar mai al nostre país. Però hi ha alguna cosa en la relació entre la seva persona (i obra) i la seva Irlanda de naixement que sí que té molt a veure amb una qüestió que s’ha plantejat a Catalunya des del pujolisme, exacerbada els últims deu anys.
Joyce “estimava” Dublín i Irlanda, però se’n va anar l’any 1904 i no hi va tornar mai més, llevat d’una visita escadussera l’estiu de 1912. Va viure a París, Itàlia, Trieste i Zúric —on va morir i hi va ser enterrat—, va ser professor de llengua anglesa i va practicar els oficis que va poder, per viure només passablement. Per quina raó Joyce se’n va anar d’Irlanda, quan hi hauria pogut viure amb més comoditat que fent aquella vida de rodamon al continent? No va convertir la ciutat de Dublín, que coneixia pam a pam, en escenari de quasi tota la seva obra?
Una lectura atenta dels seus primers llibres —publicats en vida, o després— expliquen amb molta claredat que a Irlanda Joyce es va trobar massa afeixugat per una tendència, o una ideologia, que no compartia: el nacionalisme. Eren els anys de vindicació irlandesa d’una independència que Irlanda no tenia des de feia molt temps —havia sigut gaèlica quasi dos segles a l’edat mitjana—, sotmesa a la corona britànica des del temps d’Enric II, més encara des d’Enric VIII, fins a la independència real de 1937: no fa ni cent anys. Joyce va viure, doncs, en una Irlanda que ja havia fet diverses guerres amb Anglaterra i havia vist créixer el sentiment independentista fins als extrems que expliquen els llibres d’història.
Joyce, que com a bon escriptor no posseïa cap altra pàtria que el llenguatge (moltes llengües, no solament l’anglès, com es va acabar de veure al seu inacabat Finnegan’s Wake), es va sentir enormement incòmode en una ciutat i un país en què l’anhel nacionalista dominava pertot; va patir aquesta mena d’”exili interior” molt més que uns quants contemporanis seus, tan irlandesos com ell, com ara Bernard Shaw, Yeats o Oscar Wilde. Per no parlar de dues glòries de la literatura universal del segle XVIII, com Jonathan Swift i Laurence Sterne, que tampoc van tenir cap problema pel fet de ser irlandesos i escriure en anglès.
A Stephen Hero (1904-1906), publicat pòstum l’any 1944, a uns quants contes de Dublinesos (1914) i a moltes pàgines d’Ulysses (1922), Joyce va expressar amb tota claredat la seva incomoditat a formar part d’un país en què la qüestió nacionalista era preponderant en els cercles d’opinió, als diaris i a bona part de la literatura dels seus contemporanis. Al primer d’aquests llibres, dos personatges tenen el diàleg següent. L’un: “Volem una Irlanda irlandesa!” L’altre: “Tinc la impressió que no t’importa gens ni mica quines bestieses pot expressar algú mentre les expressi en llengua irlandesa”. Qui ha respost és Stephen Daedalus, alter ego de Joyce en aquest llibre. Més endavant, referint-se a si mateix: “El programa dels patriotes l’omplia de dubtes molt raonables; els articles de fe patriòtics no podien obtenir de la seva persona cap assentiment intel·lectual. Sabia, a més, que estar d’acord amb aquelles idees significava per a ell sotmetre tota la seva obra a l’interès per aquesta causa. ... Per tant, refusava emprendre cap tasca si havia de començar prejutjant el seu èxit amb juraments a la pàtria”. Més endavant, un amic seu diu en estil indirecte: “El senyor Daedalus podia llegir els llibres que li agradessin, per descomptat, però el poble irlandès tenia la seva gloriosa literatura, en què sempre podria trobar-hi nous ideals que l’esperonessin a noves empreses patriòtiques. El senyor Daedalus era un renegat de les files nacionalistes: professava el cosmopolitisme. Però un home que fos de tots els països no seria de cap país.”
A ‘Els morts’, una de les narracions del recull Dublinesos, hi apareix una noia, la senyoreta Ivors, fanàtica no solament del nacionalisme sinó també del feminisme, que blasma el protagonista del llibre, Gabriel Conroy, pel fet que prefereixi passar les vacances al continent en comptes de visitar les belleses nacionals d’Irlanda. Quan la colla reunida per celebrar la nit de Reis es prepara per a una ballada i Ivors i Conroy s’aparellen, el diàleg corre així. Ivors: “Hi ha un afer que voldria aclarir amb vostè ... Per què se’n va a França i a Bèlgica en comptes de visitar el seu país?”. Resposta: “En part és per no oblidar els idiomes i en part per canviar d’ambient”. I ella hi fa: “Que no té un idioma propi per conservar, el gaèlic? ... No té una terra pròpia per visitar?” Gabriel Conroy respon: “Si vol que li digui la veritat, en tinc un tip del meu país; no puc estar-ne més fart”. Ella acaba dient-li: “Anglòfil!”.
Què té a veure això amb la Catalunya d’avui es veurà la setmana que ve.
