El ballet català que no pot ballar a Catalunya
La companyia de dansa és un projecte prometedor, però el seu futur està en perill pel desinterès dels programadors i l’administració
El primer que em diu Ángeles Lacalle és que tinc cara de ballarina. És un comentari intranscendent, espontani, però m’hi aferro com no m’aferraria mai a cap elogi. Lacalle, antiga estrella del Liceu i ara mestra de ballet, creu que soc periodista i no sap la importància que té la dansa clàssica per a mi. És un malentès que m’afanyaré a corregir diverses vegades al llarg de la meva visita a la seu del Ballet de Catalunya, a Terrassa. El president i coreògraf de la companyia, Leo Sorribes, em pregunta on vaig aprendre a ballar. M’enduc una sorpresa quan descobreixo que la meva mestra, Isa Moren, és amiga i col·laboradora de la companyia. Moren ha treballat sempre amb una vocació social admirable: centenars d’alumnes ens hem beneficiat del seu compromís de dècades amb un barri humil. Pel que em diu Sorribes, ara també s’ha bolcat en el Ballet de Catalunya. “Ens ha ajudat molt”, afirma el coreògraf, i és evident, per les ulleres que fa (ell mateix admet que l’estrès no el deixa dormir gaire) que l’ajuda externa no és una cosa que doni per descomptada. Sorribes lluita contra els mateixos obstacles que tots els qui, abans que ell, han volgut promoure la presència de la dansa clàssica als escenaris catalans. El cas paradigmàtic és el del Barcelona Ballet, companyia impulsada i dirigida per Ángel Corella, exballarí principal del prestigiós American Ballet Theatre, que el 2013 va haver de desistir després de deu anys intentant fer-se un lloc aquí. Avui podríem tenir una companyia de dansa clàssica de qualitat establerta a Catalunya, avalada per una figura de renom internacional com Corella. En canvi, el Barcelona Ballet no existeix, i el talent de Corella està al servei del també prestigiós Philadelphia Ballet, on exerceix de director artístic.
Podríem tenir una companyia de qualitat a Catalunya amb una figura de renom com Corella
El Ballet de Catalunya és un projecte prometedor, però el seu futur també està en perill. D’una banda, m’explica Sorribes, hi ha el desinterès dels programadors dels teatres catalans, que basen la seva minsa oferta de dansa clàssica en les mateixes produccions (El llac dels cignes, El trencanous) interpretades sempre per companyies itinerants de qualitat dubtosa, però que atrauen públic perquè es fan anomenar russes. Jo vaig anar a veure un cop una d’aquestes produccions: tècnicament matussera, sense subtilitat en l’aspecte dramàtic i embolcallada en un vestuari i una escenografia barats, en el pitjor sentit de la paraula. Sorribes m’explica que l’administració pública tampoc no els afavoreix. No és només la manca de subvencions, sinó l’absència d’una llei de mecenatge digna que estimuli les inversions externes. L’única institució sensible al projecte és l’Institut Ramon Llull, que ha donat suport a la companyia en les seves gires per l’estranger. Segons Sorribes, aquestes gires són el que fa que la companyia encara aguanti. Heus aquí l’absurd de la situació: un ballet català que difon el nom de Catalunya pel món no pot presentar la seva feina a casa.
A Catalunya abunden les escoles de dansa privades que brinden una sòlida base tècnica als alumnes. També disposem de centres públics (l’Institut del Teatre, l’IEA Oriol Martorell) que s’encarreguen de seleccionar i professionalitzar els alumnes més capaços d’aquestes escoles planter. De Catalunya surten ballarins excel·lents, formats en bona part amb diners públics, que, no obstant això, no tenen cap més opció que desenvolupar les seves carreres en companyies estrangeres. Quin sentit té invertir a potenciar el talent dels artistes i abandonar-los just quan podrien oferir alguna mena de retorn al país?
D’entre els teatres europeus amb un grau de prestigi similar, el Liceu és l’únic que no compta amb una companyia de dansa adscrita. El prejudici diu que, com que a Catalunya no hi ha una tradició de dansa clàssica arrelada, una oferta més rica de ballet als escenaris no trobaria el seu públic. Però de les més de 300 escoles de dansa que hi ha Catalunya, un 30% es van crear entre els anys 2000 i 2010 i un altre 30% entre el 2010 i el 2019. Sospito que formo part de la generació que ha crescut aprenent a apreciar la dansa clàssica, però que en l’etapa adulta es troba òrfena d’opcions de consum.
Quin sentit té invertir en el talent dels artistes i abandonar-los quan podrien oferir un retorn?
“Volem ballar a Catalunya”: és la demanda que Sorribes em repeteix amb més urgència. Al febrer, el Ballet presentarà a Terrassa Julieta i Romeu, una reinterpretació del clàssic. Qui sap si el futur d’aquesta producció passarà també per les contractacions a l’estranger, com el Trencanous que la companyia ara assaja i que representarà als països bàltics. Val a dir que la visió de Sorribes i d’Elías García, director artístic, va més enllà del repertori canònic. Hi ha la voluntat d’experimentar també amb l’estètica més neoclàssica-contemporània: és en aquest sentit que el Ballet ha col·laborat amb coreògrafs actuals reconeguts, com Drew Jacoby. Sorribes insisteix que, malgrat la precarietat, els seus ballarins treballen amb nòmina. Sembla una qüestió de mínims, però, segons m’explica, pagar per espectacle és una pràctica habitual entre les poques companyies de dansa (no clàssica) que sobreviuen a Catalunya.
Hi ha qui veu en la dansa clàssica una cosa frívola i desfasada, rígida i turmentosa pels qui la practiquen i un mer caprici burgès pels espectadors. És justament per això que he començat aquest article parlant de la meva relació personal amb la disciplina. Isa Moren mirava, tractava i formava les seves alumnes com si haguéssim de ballar a l’Òpera de París, independentment dels nostres orígens. Això deixa una petjada fonda en la capacitat d’imaginar-se més enllà dels límits que imposa el context. Una forma artística que fa volar els cossos a partir d’una tècnica extremament minuciosa serveix per revelar la distància que hi ha entre el que som (individualment o col·lectiva) i el que podríem ser. L’altíssima exigència de la dansa clàssica és el que fa possible el seu embruix de fluïdesa i levitació, que ens parla de l’esperança, i el preu, de reduir aquesta distància. Els cossos flotants dels ballarins il·luminen i eixamplen l’horitzó de tot el que els envolta, i podrien, així mateix, afegir dinamisme al nostre sector cultural.
