_
_
_
_
_
més ben dit
Columna
Artículos estrictamente de opinión que responden al estilo propio del autor. Estos textos de opinión han de basarse en datos verificados y ser respetuosos con las personas aunque se critiquen sus actos. Todas las columnas de opinión de personas ajenas a la Redacción de EL PAÍS llevarán, tras la última línea, un pie de autor —por conocido que éste sea— donde se indique el cargo, título, militancia política (en su caso) u ocupación principal, o la que esté o estuvo relacionada con el tema abordado

Un milió d’euros per a Sonsoles Ónega

Hi ha els escriptors que són mediàtics perquè són escriptors i hi ha les persones mediàtiques que després escriuen llibres

Sonsoles Ónega
La periodista i escriptora Sonsoles Ónega va guanyar ahir a la nit el 72è Premi Planeta.Alejandro García (EFE)

Sovint si un escriptor surt massa a la ràdio o a la tele és immediatament sospitós de ser, ai, ecs, «mediàtic». Quant és massa no està clar. Perquè si un escriptor no hi surt (tret de quan és per voluntat pròpia com el cas de Rojals et altri) llavors, ui, buf, serà immediatament sospitós de no tenir interès: si no se’n parla és que no val la pena. Els dos extrems són absurds.

El qualificatiu de «mediàtic» té una connotació negativa, que ve a dir que si publiques llibres no és gràcies al teu talent literari sinó a la teva fama, que si vens no és perquè els teus llibres siguin bons o agradin sinó a causa del gregarisme de les audiències que et seguiran arreu on vagis, perquè ja se sap: la gent és idiota, etc. I sí, n’hi ha, de mediàtics així, igual que també hi ha gent idiota, no ho negarem.

Al capdavall, si ara tothom escriu, ¿per què no poden escriure els que surten a la tele? ¿Perquè treuen quota de mercat a la Veritable Literatura? ¿Que potser un periodista no pot ser un bon escriptor? Quanta arrogància en el món literari. I quant ressentiment, com si els altres tinguessin la culpa dels nostres fracassos.

Hi ha autors que surten als mitjans pel fet de ser escriptors: és precisament l’ofici el que els ha portat a ser protagonistes d’entrevistes o a aconseguir alguna feineta malpagada per escriure articles o participar en tertúlies; són els falsos mediàtics. Hi ha els autèntics, que són els que han fet el camí invers: la seva feina era sortir, per exemple, a la tele, i després han escrit un llibre. I després hi ha Sonsoles Ónega.

Els autèntics cobren per sortir als mitjans: és la seva feina. Els falsos o no cobren (entrevistes), o cobren molt menys perquè no és la seva professió, però arrosseguen igualment els inconvenients de la visibilitat: exposició pública, desgast, insults ocasionals i companyia. Aclariment: cobrar poc vol dir al voltant de 120 euros per article, 100 euros o menys per tertúlies a la ràdio (tres hores mínim entre desplaçaments i tertúlia) i 180 euros a la tele (quatre hores mínim: cal sumar-hi maquillatge); a banda, hi ha les entrevistes, que fas encantat perquè estàs de promo i per les quals, naturalment, no cobres, però et treuen hores (la setmana passada vaig dedicar 22 hores a activitats de promoció no remunerades). I després hi ha el milió d’euros de Sonsoles Ónega.

Deia, doncs, que no tinc res contra els mediàtics si escriuen bons llibres. I tanmateix, veig el milió d’euros que s’emporta la Premi Planeta i sento una impotència que crema. Per molts motius. Per la mena de llibre que sembla que és (em puc equivocar però entre el títol —Las hijas de la criada— i les explicacions —”secrets terribles”, “intercanvi de nadons”—, la sensació és desoladora). Per la idea de literatura que fomenta. Perquè tot plegat és brut. Perquè em fa perdre la poca fe que em queda. Perquè al final de tant tractar la gent com idiotes, s’hi tornaran irreversiblement. Perquè la culpa del meu fracàs i la meva bancarrota és només meva.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_