Avorriment
Jo de veritat pensava, potser amb ingenuïtat, que la idea de “biblioteca” encara feia part dels consensos mínims que ens haurien d’unir a tots els lectors del món
La setmana passada es va fer popular a xarxes una camiseta que feia part del merchandising d’un esdeveniment d’esbarjo turisticocultural. La meitat del missatge que hi constava imprès a la part frontal deia, escrit en anglès, que “els lectors avorrits van a les biblioteques”. Vaig quedar una mica astorat, i ja em sap greu. És clar que la literatura es pot viure i entendre de moltes maneres, i que no tothom la considera des de perspectives crítiques, transformadores o exigents (cap de les quals, per cert, hauria de ser sinònima d’avorriment o solemnitat); així i tot, jo de veritat pensava, potser amb ingenuïtat, que la idea de “biblioteca” encara feia part dels consensos mínims que ens haurien d’unir a tots els lectors del món. Perquè, si comencem a considerar avorrides les nostres biblioteques personals o, molt pitjor, a menysprear les biblioteques públiques, llavors ja no sé quina cara posar ni a què ens referim quan apel·lem a paraules com “cultura” o “literatura”. Toca fer de grinch? Doncs sí, es veu que toca. Quin remei.
En concret, m’atreviria a suggerir que les biblioteques públiques no existeixen per conhortar la gent avorrida i poc estilosa, sinó per reduir la desigualtat a l’accés al coneixement que provoquen la precarietat econòmica o la pertinença a entorns familiars sense tradició lectora. Ben pensat, potser sí que sigui avorrit, això que acabo d’escriure. En canvi, resulta que és important, i alhora un plantejament vinculat al projecte de benestar general i correcció de les jerarquies socials que tan en crisi està des de fa un parell de dècades.
El desig de diversió, rendiment comercial i cool-itat és legítim. Ho és tant, que jo el comparteixo i fins i tot em compro camises florides en una tenda de skaters. Ara bé, no estaria gens malament que editorials i llibreters, però també (alerta!) autors i consumidors, recordem que els gestos, les posades en escena i les estratègies de màrqueting tenen una dimensió política. O ni tan sols política: amb dir “cívica” ja ens anirà bé. Tenir-ho tot al mateix temps no pot ser, i es fa estrany combinar discursos disruptius o bones consciències més o menys progressistes amb la col·laboració amb plans empresarials sospitosament similars a allò que s’anomena “gentrificació”. Però, sense anar tant a les arrels del problema, una broma a costa d’institucions tan malmeses i imprescindibles com les biblioteques sembla gratuïta i irresponsable, t’hi posis com t’hi posis. “Una camiseta publicitària no canvia res”, em direu, i no ho dubto. Ara, sí que marca una posició perversa (fruit de la torpesa o deliberadament, ho desconec). Com sap qualsevol lector d’algú tan cool com Bukowsky, a les biblioteques hi va qui no pot comprar.
