_
_
_
_
_

Els sospitosos habituals

Ara em fa la sensació que la cultura valenciana està tornant a casa, a una posició de resistència que ha estat l’habitual al llarg de la seua història

Paco Cerdà
PP Catalunya
Els tradicionals sopars d'homenatge a Vicent Andrés Estellés van celebrar-se el passat 21 de setembre en diversos llocs.Carme Esteve / AELC

Després de certes coses s’ha de tornar a casa. El vers de Vicent Andrés Estellés sempre m’acompanya, i no sé per què: ni m’han passat tantes coses ni m’agrada estar a casa. Ara em fa la sensació que la cultura valenciana està tornant a casa. A una posició de resistència que ha estat l’habitual al llarg de la seua història. A un estat anímic que és mescla de temor, orgull, ràbia, sensació de menyspreu i lluita, lluita buscada o resignadament acceptada.

Ha acabat setembre, el mes de la Festa Estellés. L’invent fou del novel·lista Josep Lozano. Fart de celebrar derrotes i almanses, va promoure esta festa alegre de reivindicació de la cultura, de la llengua i del país dels valencians a través de la poesia del nostre poeta més popular. (Parèntesi: si per cada deu parlants que s’aclamen a la unitat de la llengua n’hi haguera un, només un, que llegira a Estellés, que feliç em faria. Però les minoritzacions són com les matrioixques: dins sempre hi ha una altra més menuda, marginada, subalterna.)

Nascuda en 2010, temps de trinxeres culturals, la Festa Estellés s’inspirava en el Burns Supper escocés, que mescla menjar típic, cançons tradicionals i poemes de Robert Burns. Ací la festa ha arrelat, i enguany ha superat les huitanta celebracions. A la de Xàtiva, baix la lluna del Raval, les cançons i els poemes d’Estellés desprenien un aire diferent. Un matís ho amarava tot d’una melangia lletja. Torna a semblar subversiu —volen que ens semble subversiu, guerra psicològica— llegir versos d’Estellés i cantar Al país de l’olivera. Torna a semblar subversiu dir que anem a parlar en valencià. El cacau i el tramús a la taula, l’entrepà de casa, la mistela i l’herber acompanyant la coca de llanda, tot això ja és sospitós. I no m’estranya. És sospitós Andreu Alfaro, torsimany de metalls. La seua escultura molestava al Palau de la Generalitat, on la paraula es trenca, i ja no està. És sospitosa una xarrada del novel·lista Manuel Baixauli, l’home manuscrit que ha estat desescrit: acaba de denun­ciar que li ha estat cancel·lat un acte ja programat per la Biblioteca Valenciana. És sospitosa la Plaça del Llibre, una fira que reunia llibres en valencià i que sembla que desapareixerà de la plaça de l’Ajuntament de València per l’abandó del suport públic. És sospitosa la Mostra de cinema de València, el gran festival mediterrani, amb 38 anys d’història, del qual un responsable polític diu que hauria de desaparéixer. Que debería desaparecer, per ser exactes. És sospitós, fins i tot, un accent. El de València, en obert. Tot és sospitós. I potser ho és més per un sentiment acomplexat d’ignorància que per revenja sectària. Un Freud ens vindria bé. El cas, al remat, és que tornen els sospitosos habituals. Després de certes coses s’ha de tornar a casa.


Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_