Torna el Born

En vigílies d’aquesta Diada del 2023, i aprofitant el desè aniversari de la inauguració del Born com a centre de cultura i memòria, el qui fou primer director d’aquest equipament municipal abans d’esdevenir el 131è president de la Generalitat, Quim Torra, ha sortit públicament a denunciar el que considera “la decadència de l’espai”. Inaugurat, després d’un llarguíssim periple, sota mandat de l’alcalde Xavier Trias, Torra atribueix la situació actual del Born als vuit anys de govern d’Ada Colau i al “desinterès” històric de “l’esquerra internacionalista i sense banderes ni fronteres”. Com que Torra -en un article publicat a Vilaweb i a la seva pàgina web institucional- diu que “d’un alcalde socialista investit amb els vots del PP no es pot esperar que la situació reverteixi”, l’expresident apel·la “a tots aquells que s’estimen la nostra història i la nostra cultura” a fer “un SOS pel Born”. L’objectiu, conclou citant a Goethe, és “defensar allò que és nostre”.

Més enllà de les lectures sobre la xifra de manifestants d’aquesta Diada i les picabaralles entre independentistes, és evident que la conjuntura i l’aritmètica polítiques, i el debat sobre l’amnistia, han revifat el relat nacionalista. I els qui, com Torra o altres (inclosa l’ANC), se senten còmodes amb una idea excloent del nosaltres -que té més a veure amb el Nosaltres sols! dels anys trenta, que va arribar a flirtejar amb el feixisme, que no pas amb l’un sol poble integrador dels anys seixanta i setanta- tornen a la càrrega en la batalla o pugna històrica per l’hegemonia del catalanisme. Això és el que es dirimeix al Born des de fa una dècada o més.

Amb permís del magnífic edifici de l’antic mercat central de fruites i verdures de Barcelona -aixecat el 1876 per Josep Fontseré, tancat el 1971 i remodelat el 2013 per Rafael Càceres i Enric Sòria-, el gran jaciment arqueològic de la ciutat derrotada (i el barri enderrocat) el 1714 és, sens dubte, la joia de la corona del Born. Però la mostra permanent, les visites guiades i, en definitiva, els rigorosos treballs històrics d’Albert García Espuche sobre la Barcelona i el barri de la Rivera dels segles XVII i XVIII no es poden vendre (i el turisme, efectivament, no ho compra) com la zona zero de la democràcia o la llibertat a casa nostra. En la fantasia d’alguns, el Born hauria de tenir el mateix atractiu i simbolisme que les runes de l’Acròpolis d’Atenes o el memorial de l’11-S al World Trade Center de Nova York. Deu anys després, malgrat haver-hi hissat a l’americana la senyera en un màstil de 17,14 metres que presideix l’espai, resulta que això no és així. Per això Torra exterioritza “una gran tristesa”.

Ara que Barcelona és reconeguda per tenir la millor biblioteca del món (la García Márquez de Sant Martí), té sentit revisar els debats político-culturals (a voltes bizantins) que van envoltar el Born quan havia de ser la seu de la biblioteca provincial que l’Estat encara no ha construït. Conservar les restes arqueològiques va ser un encert, com en el seu moment van defensar prestigiosos historiadors i la revista L’Avenç. Però potser no hagués estat descabellat apostar per un equipament cultural més polivalent que es referenciés en el Centre Pompidou de París, sense competir amb el CCCB ni amb els futurs centres memorials reivindicats a la Model i a la prefectura de Via Laietana.

Fins i tot en clau de memòria històrica i de llibertats, el Born és molt més que 1714. I això que l’expresident Torra ignora o no té cap interès a recordar, resulta que ha donat alguns dels majors èxits culturals i de públic de l’edifici de Fontseré. Ens podem remuntar als anys setanta, quan el moviment veïnal va salvar l’antic mercat de ser enderrocat i, reivindicant-lo com a ateneu popular, va propiciar que s’hi representés un mític Tenorio dirigit per Mario Gas. També el moviment veïnal va propiciar que, el 15 de març de 1997, l’Assemblea d’Okupes hi fes un gran acte després del desallotjament del cine Princesa, en què van actuar Javier Krahe, La Fura dels Baus, Lluís Llach i Barricada. Altres artistes que han passat pel Born, que en una època va ser la seu de la Fira del Disc, són Joan Manuel Serrat o Nina Simone. I en clau expositiva, encara es recorda la mítica mostra de 1985 Catalunya, la fàbrica d’Espanya. Un segle d’industrialització catalana, el comissari de la qual va ser l’historiador Jordi Nadal.

Si ens cenyim als darrers deu anys -marcats per polèmiques, canvis de direcció a l’equipament i un pressupost mai suficient-, el Born ha estat molt més que el jaciment arqueològic i que l’exposició Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà amb què, el 2016, Colau va intentar no tant ressignificar l’espai, com ampliar-ne els usos. En ple procés, la decapitació de l’estàtua eqüestre de Franco exposada com a reclam allí on es feien les justes medievals va fer córrer rius de tinta. Menys conegudes, exposicions temporals com la dedicada als 50 anys del tancament de l’antic mercat central o la que repassava un segle d’educació en llibertat a Barcelona han estat un èxit.

L’exposició Un altre fi. LA RESTA. Art i antifranquisme és el millor exemple del canvi de paradigma que ha volgut impulsar l’actual directora, Marta Marín-Dòmine, assajant una transformació per tal que el Born esdevingui un espai urbà modelat pel patrimoni i la memòria sense límits cronològics ni temàtics. Un espai per pensar el present i pensar les memòries. També les memòries silenciades. Darrerament s’hi ha debatut sobre la Transició, la guerra a Ucraïna i aviat sobre el llegat de Jorge Semprún. Un altre exemple. Divendres es va obrir una exposició temporal sobre els 50 anys de l’assassinat de Salvador Allende: Dos minutos y medio para el mediodía del 11 de septiembre de 1973 de l’artista Fernando Prats. Inclou àudios interessant, com la transmissió de l’atac a la Moneda del periodista Ignacio González Camus per Ràdio Balmaceda.

Al Born, a més, s’hi han fet congressos i jornades de tota mena. És la demostració que l’espai funciona, tot i que podria funcionar molt millor. Va ser justament en una d’aquestes jornades, organitzada pel Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la UB, el 2 de novembre del 2017, que Josep Fontana va dictar al Born la seva darrera lliçó magistral, sobreposant-se als dolors del càncer que ja el consumia. Al final d’una conferència sobre el centenari de la Revolució Russa, entre sorolls d’un helicòpter i mentre milers de manifestants clamaven davant del Parlament per la vaga general i contra l’empresonament, aquell mateix dia, de bona part del Govern de la Generalitat després del fiasco de la declaració d’independència fake del 27-O, una noia li va preguntar: “El que estem vivint a Catalunya, sobretot a partir de l’1 d’octubre, pot ser considerat una revolució?”.

Amb la sala gran del Born plena a vessar, Fontana va dir que allò requeria una conferència específica, que va quedar pendent. Però el mestre d’historiadors no va eludir respondre, en forma de breu comentari, clar i català: “Si pretenia ser una revolució, de moment és una revolució frustrada. Ho contemplo com una catàstrofe i des del més absolut desacord. Som en un moment per aprendre a resistir, a no resignar-nos, a tirar endavant i tractar de recuperar el que puguem dels nostres drets i llibertats”. Res a veure Fontana i la seva manera de conjugar la primera persona del plural amb la deriva que l’expresident Torra i altres independentistes fa temps que han enfilat cap a la fórmula de nosaltres, sols.