‘Materials de construcció’, d’Eider Rodríguez: Novel·la de reconstrucció
L’obra de no-ficció l’escriptora basca explora la història de la seva família amb un pare borratxo en els anys del terrorisme d’ETA i la repressió policial
Els contes d’Eider Rodríguez sembren la possibilitat de l’esclat del conflicte. En alguns es produeix la deflagració, en d’altres no. Però el rastre de la tensió, com la flaire que deixa la pólvora, és penetrant i és una de les forces de la narrativa de l’escriptora basca. La novel·la de no-ficció Materials de construcció, la seva primera novel·la, apareix allunyada formalment dels contes (Un cor massa gran), però hi comparteix la capacitat d’estrebar les expectatives i la imminència d’una explosió. Aquí tant podem pensar que l’explosió és l’arrencada fulgurant —l’ictus del pare “borratxo” i una memorable Constitució d’afectes familiars, punt per punt— com que la novel·la sencera és una reconstrucció de bocins trencats per apaivagar l’incendi o, com a mínim, per mirar-lo de fit a fit.
L’incendi és tenir un pare “borratxo” —la paraula emprada en tot moment— i què fer de la vergonya i la ràbia que en pengen, i del “fort compromís” amb “la veritat” que ve de la mare. “Vaig néixer en una família salvatge”, afirma la narradora, tot just a les primeres pàgines. “Vergonya” és una de les paraules més repetides dins una recerca finíssima del significat, la densitat i els límits a l’hora de pensar, entendre i digerir l’ona expansiva d’una malaltia com la del pare, que va al cor de les relacions, dels rols i les creences. Com se solda una identitat lluny d’aquesta vergonya? Com relacionar-se amb el pare i mirar-lo als ulls quan és carinyós amb els nets? A Materials de construcció les paraules es masteguen, l’autora va a la seva arrel i les escura de cap a cap.
Els fragments es presenten units per un enfocament implacable i una voluntat de ferro de poder comprendre el pare
Establint un joc amb el títol —la família va tenir una empresa de materials de construcció—, l’escriptora basca aplega tot de fragments narratius —dietaris, diàlegs, pensaments, cartes...— i punts de vista canviants, al servei de la difícil operació de reconstruir el buit, això és, el silenci sobre la malaltia i la figura del pare, el silenci mateix que guardava el pare, a més de corrents de fons, com els anys durs del terrorisme i la repressió policial. La història desplega un gavadal d’estampes quotidianes i relacions complexes a mercè de la contradicció, uns materials que serien inservibles en altres mans, si no fos que Eider Rodríguez els carrega de sentit i de vibració (l’escorcoll a la filla quan va a la piscina, les vacances a Benidorm en l’ambient de nou-rics i el boom de la construcció, les excuses inversemblants del pare per amagar que beu, l’assetjament a la companya d’escola, la relació amb els nòvios, la relació amb l’eusquera...). Tots els fragments es presenten units per un enfocament implacable i una voluntat de ferro de comprendre, de poder parlar amb el pare: “m’hi vaig acostant matusserament i, en el mateix moment que crec que seré capaç de copsar amb paraules el que sento, hi ha el desastre, les paraules s’esfumen i les frases s’ensorren”.
La novel·la es relliga amb les circumstàncies del temps, mostrant com les condicions d’on vivim modelen les macadures vitals i el biaix perceptiu diferenciat a partir de l’experiència del desclassament, del nosaltres i els altres (“soc del magatzem on es venia ciment, calç i sorra”, diu la narradora, filla del borratxo). És un exercici riquíssim, contundent i sòlid de memòria i d’escriptura del dolor i de les contradiccions, de la vergonya per l’altre i per la pròpia.
Parlant de literatura, l’honestedat sembla un adjectiu fet a mida del màrqueting. Però a Materials de construcció hi va com un guant. Es té la impressió d’entrar en l’incendi quotidià com a ecosistema i d’entendre què significa viure-hi, com van caient les màscares, fins al punt, també, de voler trobar la manera d’estimar el pare, i també la mare, una aparent secundària que emergeix com una figura de roure que para els cops. Es veu com l’incendi mai s’acaba, però sí que canvia la manera de mirar-lo. Arribem a les cartes del final, una irrupció del passat completada amb unes notes al peu que arrodoneixen el sentit d’investigació, sabent que la seva i la nostra manera de mirar el pare ja ha canviat. Les cartes suposen una última sotragada narrativa i emocional, una sotragada que té alguna cosa d’alliberació.
Materials de construcció
Traducció de Pau Joan Hernández
Periscopi. 248 pàgines. 18,90 euros
