La Barcelona republicana i la política sargidora
A ‘La Barcelona que mai va ser’ es veu com l’Ajuntament del 1931 al 1936 va haver de fer front a contundents resistències
Havíem quedat per fer un treball a casa d’un company de l’EGB. No en recordo el nom, ni l’any concret, però sí l’impacte d’entrar en un edifici i uns pisos diferents. Sense necessitat de ser arquitecte i malgrat l’envelliment i les transformacions, fins i tot un nano s’adonava de la qualitat i la funcionalitat de la Casa Bloc. Aquell racionalista grup d’habitatges socials dissenyats pel GATCPAC a la popular barriada de Sant Andreu havien estat construïts durant la Segona República. Tot i que la promoció va anar sobretot a càrrec de la Generalitat, el planejament responia plenament a les preocupacions i les prioritats municipals, i va esdevenir referència i icona d’un moment i d’un projecte polítics.
La novetat del govern autonòmic i l’accidentada vida republicana ha desdibuixat en excés l’actuació de l’Ajuntament de Barcelona entre 1931 i 1936 —els anys de la guerra ja són d’excepcionalitat constant. Certament, si cerquem grans transformacions, no les trobarem. Com va succeir amb la resta de nivells administratius, les noves autoritats eren més reformistes que revolucionàries i, més enllà d’alguns mesos a l’inici i al final del període, van haver de fer front a contundents resistències conservadores i a episòdics desacords dins les pròpies forces. Vist així, els consistoris republicans podrien sumar-se a la miríada d’oportunitats perdudes en aquest país...
El politòleg i historiador Alexandre Solano Budé (Dosrius, 1992) estén acta d’aquesta impotència a La Barcelona que mai va ser. Les dues primeres parts del llibre —deutor, en algun moment en excés, de la tesi doctoral de l’autor— detallen cronològicament aquest constant ensopegar de la Casa Gran i repassen els grups reacis a qualsevol canvi. Aquesta doble crònica es concreta, sobretot, en el mandat dels dos batlles republicans més significatius: el reusenc Jaume Aiguader Miró (1931-1934) i el barceloní Carles Pi Sunyer (1934 i 1936-1937).
Malgrat que el mateix Solano es deixa endur per la nostàlgia ja des del títol, en realitat el balanç està lluny de ser tan decantat. Com es detalla a la tercera part, titulada “La transformació de la ciutat”, l’ajuntament va ser capaç de posar en marxa petites reformes que van incidir en la vida quotidiana de la gent i que van condicionar el posterior desenvolupament de la ciutat. Parafrasejant Pasqual Maragall —alcalde mig segle després—, els consistoris republicans van aplicar polítiques de sargidora: poc mediàtiques, però ben efectives en camps tan diversos, i per desgràcia tan actuals, com la manca de places escolars, les dificultats per accedir a l’habitatge (la Casa Bloc!), els costos financers de l’administració, l’encariment dels consums i els serveis, l’accés i la modernització dels aspectes sanitaris, etc. Els grans objectius sovint funcionen com a reclams aspiracionals i la seva consecució no és immediata, sinó que necessita d’una certa inèrcia que la República sí que va ser capaç de crear... però que majoritàriament no veuria els seus fruits fins al següent parèntesi democràtic.
La Barcelona que mai va ser
Editorial Base & Ajuntament de Barcelona
424 pàgines. 22,90 euros
