Crítica

Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

‘Últims dies a l’Eixample’, de Ferran Escoda: Conservar els gestos

Escoda desplega una ironia tan càustica com la utilitzada a ‘Els meus millors pròlegs’ per parodiar els tics i les manies de la literatura catalana contemporània

Ponç Puigdevall

30 jun 2023 - 11:28Actualizado: 01 jul 2023 - 16:41 CEST

Façana d'edifici d'habitatges de l'Eixample a l'any 1993.Eduard Olivella

A les acaballes de la dictadura, l’oncle Maurici, que era el portaveu i l’home il·lustrat de la família Deulofeu, una nissaga tranquil·la i benintencionada de la burgesia barcelonina que havia prosperat en el món dels negocis gràcies a la fàbrica de bicicletes fundada per un besavi, ben relacionada amb el poder franquista —tots els carters rurals anaven en una Deulofeu—, propietària d’un edifici de sis plantes, soterrani i terrat amb golfes a l’Eixample, aconsella a un nebot seu poc propens a interessar-se pels afers empresarials amb aquestes paraules: “Si escrius i no et paguen, val més que pleguis immediatament, que aturis aquest exhibicionisme d’aparença humil que acabarà per devorar-te. Aquest acte tan olímpic d’escriure de franc conclou sempre en el desastre de la literatura més execrable. Però atenció, si aconsegueixes que et paguin tindràs els adjectius llogats, la paraula emparaulada; el broc haurà de ser estret o gros, segons el caprici de qui amolli els diners, prosaica abstracció de les coses”. Salvador Deulofeu i Deulofeu, el nebot díscol, el protagonista i narrador d’Últims dies a l’Eixample —una novel·la on Ferran Escoda (Barcelona, 1960) desplega una ironia tan càustica com la utilitzada a Els meus millors pròlegs per parodiar els tics i les manies de la literatura catalana contemporània—, fa cas a la veu de l’experiència de la família i aviat aprofita la sort de poder formar part de la redacció de Quatre Dies, el “qui és qui de la necrològica local i internacional”, la revista que ha d’acabar ensorrant “El Pésame – El Condol, publicació que s’arrossegava d’ençà dels temps de la Segona República”.

Últims dies a l’Eixample és el rèquiem que Salvador Deulofeu i Deulofeu entona per conjurar l’única necrològica que no està disposat a escriure, aquella on hauria de deixar constància que la seva plàcida existència a la Casa Deulofeu ha arribat a la fi perquè el gros de la família ha decidit convertir-la en un edifici d’apartaments i despatxos per llogar. I ell, “l’únic que no ha cedit a la temptació de l’especulació i l’èxode” cap “a la terra de promissió de les cases adossades, als santcugats dels jardins aparellats de gespa artificial”, es disposa a resistir la desesperació i l’angoixa que li procura haver de canviar de paisatge i hàbits. Al caire de l’esquinçament mental i la paranoia, el protagonista d’Últims dies a l’Eixample —com si Ferran Escoda hagués traslladat al mig de Barcelona un parent llunyà del Herzog de Saul Bellow— es desfoga amb burles i humor negre, amb ocurrències grotesques i fèrtils invectives contra els artífexs de les plagues que arrasen Barcelona com una moda, des del triomf del turisme fins als desvaris constants que es projecten a l’Ajuntament, com si tot estigués tan tocat de mort que fins i tot la literatura, gràcies als llibres que s’escriuen “quequejant excuses d’autoficció”, exigeix el seu obituari: ningú s’escapa dels trets precisos que dispara Salvador Deulofeu contra tothom per lamentar que ja no és el senyor de Barcelona que li tocaria per tradició, sinó un figurant anònim en l’obra grotesca que s’escenifica dia rere dia al seu barri de l’Eixample. “Ens han aixafat, l’oxigen s’acaba, ja només queda la dispersió i l’oblit irreversible, la resistència en la mort”, diu, i conclou: “Conservem els gestos, encara que no ens quedi res més”, com si en comptes de moure’s segons uns instints i les convencions preponderants preferís habitar en un món d’idees on la central seria creure en un model de cultura humanista estrepitosament caducada.

Últims dies a l’Eixample no deixa de ser una novel·la exacerbadament dramàtica i amarga sobre la mort lenta i irremeiable d’una manera “civilitzada” d’estar en el món —per això el protagonista s’entén tan bé amb el seu amic Vidal, un escriptor especialista en la decadència de l’imperi austrohongarès—, però gràcies a la comicitat amb què Ferran Escoda narra els mecanismes mentals i l’activitat del protagonista, la seva ineptitud per adaptar-se a la vida tal com és, o la percepció que té de qualsevol instància de la realitat per fer-lo infeliç com si fos víctima d’un complot, al lector li sembla que la fantasmagoria que està llegint és una teràpia eficaç contra el desvergonyiment d’una societat falsament sofisticada: encara que sigui amb una alegria trista, el lector riu molt.