Contra l’abstenció

En aquest article no faré una anàlisi política de les properes eleccions espanyoles i, encara menys, un intent de demostració teòrica de res. Trobo que s’abusa de la tercera persona suposadament objectiva. M’agrada més parlar des de l’angle particular de la primera persona del singular (això és el que feia Paul Celan amb la seva poesia lírica i política o Víctor Català amb una obra de violència i reparació). La primera persona representa, em sembla, una manera estreta de llegir, però també una manera més transparent i senzilla: ni pretén totalitzar ni s’ha proposat de fer filigranes retòriques. Amb Marguerite Duras: «no penso res en general de res, excepte de la injustícia social».

És per això, per aquest intent desesperat i feliç de concreció, que voldria centrar-me en una brama que corre per Catalunya i en un article de Santiago Alba Rico. Voldria fer-ho per entomar, una vegada més, el debat sobre l’abstenció o no. Voldria fer-ho, sobretot, per defensar el que em sembla una necessitat i una urgència: la d’anar a votar.

A Catalunya es diu, a vegades, que l’arribada de VOX a les institucions és positiva en la mesura que l’Estat espanyol, així, mostraria la seva veritable cara. La més terrible. I que això afavoriria el dret a l’autodeterminació que tenim tots els pobles.

VOX no és un concepte que serveix per posar en dubte l’Estat espanyol: l’Estat espanyol ja es posa en dubte tot sol

És impossible estar més en desacord amb aquesta idea. M’explico ràpid: l’extrema dreta, mai, per ningú i enlloc. Ni a Rússia ni a Espanya. Ni a Catalunya ni a Itàlia. Ni al segle XX ni l’any 2023. VOX no és un concepte que serveix per posar en dubte l’Estat espanyol: l’Estat espanyol ja es posa en dubte tot sol des de la seva constitució a partir d’una transició que no talla de manera efectiva amb l’herència sanguinària del feixisme. VOX no posa cap carta teòrica sobre la taula: el que fa és triturar vides particulars i vides reals. La política no és només abstracció, sinó una manera d’actuar en el món amb conseqüències (a vegades mortals) per a les persones. Basta llegir Hannah Arendt.

Als que diuen que els que estem en contra de l’abstenció és perquè tenim un marc mental espanyol, només els vull dir que el 23 de juliol jo aniré a votar pensant en Lorca i en Rodoreda: com que també escric en català per esperit de revolta (Rodoreda), assumeixo el «Libros! Libros! [...] Una palabra mágica que equivale a decir: ‘amor, amor’!» (Lorca). Contra els toreros erigits en consellers de cultura de VOX, un vot independentista que es deu a una novel·lista exiliada, a un poeta assassinat i a la memòria de l’1 d’octubre.

I ara Santiago Alba Rico, que el 27 de maig publicava ‘Sobre las ganes de abstenerse’ al Público. Entén, diu, el malestar impugnatiu (a vegades crític, a vegades mandrós i a vegades revolucionari) que conduiria a l’abstenció. Dit això, considera que (tradueixo jo al català) «no es pot canviar el món a través de les eleccions [...], però es pot empitjorar el món mitjançant l’abstenció -funcional a una dreta molt mobilitzada.

Jo, si voto, serà per això: per no col·laborar en el desastre. No serà perquè pensi que l’Estat espanyol serà millor si governa el PSOE amb el suposat ajut de Sumar, Podemos, ERC, Bildu o el qui sigui. El que sí que serà millor, això segur, és no tenir un Congrés farcit de protofeixistes, masclistes, homòfobs, classistes i racistes.

Aniré a votar, doncs, des del convenciment que la democràcia espanyola fa aigües i des del convenciment que allò que m’importa no són les idees teòriques que pontifiquen (cap a aquí o cap a allà), sinó la vida material. Amb Rodoreda. Amb Lorca.