Les altres cares de Sartre

No és estrany que un llibre tan apassionant com el que comentem avui hagi passat força desapercebut, tant a les llibreries com a la premsa: François Noudelmann (en traducció, home dels nuddle, una varietat de pasta que es cuina), Un Sartre muy distinto, traducció de Laura Claravall (Barcelona, Ediciones del Subsuelo, 2023).

No ho és perquè Sartre va néixer i morir fa força anys (1905-1980) i, endemés, pel fet que allò que ell encarnava, la figura privada-pública de l’intel·lectual, és una figura pràcticament desapareguda a tot arreu: l’opinió comuna ja és tan dominant i tan forta, a Catalunya més que arreu del món els darrers deu anys, que tota veu singular i dissident queda eclipsada. Entenem l’ofici d’intel·lectual com el d’un home o una dona, habitualment de lletres, que no es dediquen solament a l’estudi o la docència, sinó que, per les seves opinions emeses públicament, assoleixen un paper poc o molt representatiu en el si d’una societat ben constituïda.

Avui solem considerar que els intel·lectuals i el seu compromís van aparèixer amb la persona de Zola i la seva lluita per fer prevaler la veritat en l’afer Dreyfus, a la França del seu temps. Però això és una paradoxa perquè, abans de Zola i uns quants més —potser fins a Sartre i Foucault— tant França com d’altres països del continent havien presentat una llarga nòmina de persones que van articular el seu pensament amb diversos aspectes de la vida pública. No podem anar a parar a la Grècia clàssica, és clar, encara que els seus pensadors estaven poc o molt implicats en la polis i els seus avatars —Plató va voler fundar a Siracusa la seva teoria filosòfica i política de l’estat, per exemple (sense èxit). Però sí que podem creure que una colla abundosa d’humanistes dels segles XV i posteriors van assolir, en el si de les respectives societats, un paper equivalent al que hem atorgat a una tradició només contemporània: Maquiavel, Bruni, Salutati o Alberti no escrivien solament per a ells, sinó per influir d’alguna manera en la res publica. La Mothe Le Vayer al XVII, Diderot i Voltaire al XVIII van tenir un propòsit semblant.

Però van ser els fets polítics esdevinguts en les societats democràtiques dels últims dos-cents anys allò que va animar la gent de lletres a defensar en veu alta les seves opinions, ara crítiques (Camus, Sartre), adés reaccionàries (Burke, Bonald, Spengler, Maurras... Sánchez Dragó). El filòsof francès de què parla el nostre llibre d’avui va ser, certament, un dels intel·lectuals més compromesos amb els fets i les polèmiques a la França del seu moment.

Però el que fa Noudelmann al seu llibre és presentar un Sartre polifacètic, quasi sempre discordant amb la idea tòpica, o mítica, que n’havíem rebut. El filòsof va anar a una reunió urgent a la Unesco, el 1963, però li era igual defensar una causa que una altra: volia allitar-se amb la seva traductora al rus, Lena Zonina, que també hi anava. Sartre li escriu: “Per primera vegada a la meva vida posaré els peus en aquella casa de putes. Hi vaig per tu, amor meu.” Per Simone de Beauvoir sabíem des de fa temps que el seu company, parella o xicot la tractava com a una esclava senegalesa, cosa que no acabava de molestar ni a l’un ni a l’altra. Va escriure uns quants llibres i drames de categoria, però també d’altres que no s’aguanten, com l’opuscle Què és la literatura, que podria haver estat l’inici d’una gran amistat amb Joaquim Molas, perquè tots dos consideraven que la literatura és una eina que ha de “reflectir” i estar al servei de la societat i el seu “procés de transformació”, amb una absoluta indiferència (en Joaquim més que Joan Pau, el qual va fer un bon llibre sobre Baudelaire, un de molt bo sobre Jean Genet, i un de menys bo sobre Flaubert, L’Idiot de la famille) respecte a la qualitat estètica d’un llibre.

Sartre no va formar part del Partit Comunista massa anys, però a França tothom tenia la impressió que no s’havia desempallegat del tot de les estratègies politicoculturals de Stalin. Sovint va ser valent i original, intel·ligent sempre, però va acabar la vida sotmetent-se a més d’un tòpic d’aquells que ara anomenem “allò políticament correcte”, un atemptat directe a la llibertat intel·lectual. Per exemple, amb la dieta: “Abans menjava molta carn ... però després ja no en vaig menjar gaire perquè tenia massa present que m’estava menjant un animal”. (Però ell sabia més bé que Thomas Hobbes que el dia que no puguem menjar cap animal, ens menjarem els uns als altres.) Bona part de la seva obra la va fer sota la influència d’amfetamines o equivalents, i d’això va morir, no gaire vell.

En suma: un llibre magnífic, que serveix per fer-se a la idea que els grans intel·lectuals també són humans, i posseeixen, barrejadament, totes les virtuts, les dignitats i les misèries de la humana condició. Per quina raó els intel·lectuals acabaran desapareixent del tot, hauríem de preguntar-ho, entre altres, als ministres d’Educació i als inventors de les noves tecnologies.