_
_
_
_
_
LA CRÒNICA
Crónica
Texto informativo con interpretación

La lluita de Christian García: “Cada dia hi veig diferent, però no pitjor”

El periodista parla sobre un futur encara incert, però no fosc, com a pacient de la malaltia de Stargardt

Ramon Besa
Christian Garcia
Christian García va oferir una xerrada a Casa Seat, a Barcelona.ELISENDA PONS (EPC)

Hi ha cua per veure un periodista que no hi veu de nom Christian García. Té un currículum tan extens i ric que mereix atenció per si sol i això explicaria, per tant, l’expectació despertada a la Casa Seat en el marc del cicle de conferències afterwork que organitza El Periódico. Ha treballat amb José María García, Jordi Basté, Josep Cuní i Joaquim Maria Puyal en emissores tan diferents com Antena 3, Catalunya Ràdio i Ona Catalana per després assumir càrrecs de direcció a TV3 i de responsabilitat a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Així doncs, pot parlar amb criteri de la gestió, de la informació i del lideratge en la ràdio i la televisió esportives, a l’auditori més exigent i a l’aula de qualsevol universitat. Ara, però, no es presenta ni se’l demana per parlar de la seva visible i contrastada trajectòria professional sinó d’un futur encara incert, però no fosc, com a pacient de la malaltia de Stargardt.

Malgrat que amb prou feines hi veu, sap qui ets de seguida que apareixes amb discreció, t’apropes amb recel i finalment balbuceges: “Hola, Christian”. L’alegria amb què et respon, l’abraçada que et fa i la conversa que segueix posa fi al temor de la retrobada, a no ser reconegut i resultar inoportú, a mostrar-te amb discreció per no saber amb què et trobaràs, com si fossis tu el que va a les palpentes, res a veure amb la seguretat del Christian. No només reconeix les persones per la seva veu, sinó que pressent de qui van acompanyades i associa la seva presència a un moment de felicitat que reviu amb entusiasme al costat de la seva família i amics, com ara Rafael Vilasanjuan. La xerrada que tots dos mantenen és tan amena i reconfortant que quan s’acaba s’imposa la retrobada amb el Christian per felicitar-lo i també per concertar una pròxima cita, ara particular, sense tanta gent que miri i es miri en un acte protagonitzat per qui hi ha anat deixant de veure-hi amb 58 anys.

Laboralment ja no hi ha marxa enrere, per més que es resistís a la “invalidesa permanent” que ara ja té després d’un temps de dissimular amb l’excusa de ser un “negat digital” quan en realitat era víctima d’un trastorn genètic, una malaltia regressiva i degenerativa a la màcula de l’ull. “Cada dia hi veig diferent, però no pitjor”, adverteix sense dramatisme ni tristesa. “Jo dic que tinc una deficiència visual i la gent ja entén que no és una miopia”, afegeix, una vegada que ja ha passat pel període d’”acceptació, actitud i adaptació”, uns tres anys de reclusió o, si es vol, de clandestinitat, sobre els quals reflexiona en un auditori on coincideixen una gran munió de periodistes.

Assegura que ha sortit de l’armari i ja no li cal fer veure ni portar una doble vida, tampoc buscar culpables, sinó que les lamentacions han deixat pas als arguments o solucions sobre com afrontar l’adversitat “i convertir-la en oportunitat” amb la col·laboració d’organitzacions com l’ONCE. “Compartir em fa més fort”, argumenta perquè s’entengui la seva exposició pública i necessitat de viure el present, sense trobar a faltar el passat ni tenir esperances de veure el futur per més que avancin la ciència i la tecnologia, i l’oftalmologia compti amb eminències com el doctor Jeroni Nadal. “No vull viure en l’esperança perquè llavors no estaria pendent de la meva realitat”, precisa el Christian.

Hi ha aplicacions que ajuden a la mobilitat, l’ordinador i el telèfon s’adapten a les seves necessitats i la lectura està garantida amb els audiollibres: “Jo necessito llegir el diari i a la meva manera també veig els gols de Messi i Lewandowski”.

Lewandowski acaba d’arribar al Barça i no se sap quan tornarà Messi. El Christian continua informat com a bon periodista i és oient dels programes que continuen en antena a Catalunya. Avui ja no té tantes notícies com abans de José María García, el periodista amb el qual va aprendre el valor de l’exclusiva en una redacció formada per professionals com Pepe Gutiérrez, Siro López, Quique García Corredera, Rafa Vilasanjuan i Bernat Bafaluy. “Jo llavors era una bestioleta que convenia educar”, va recordar el Christian en la seva intervenció en el programa Islàndia d’Albert Om per explicar com va passar de ser un bitxo a Antena 3 a convertir-se en un borinot –així l’anomenava Jordi Basté– a Catalunya Ràdio. “Basté és un animal de la ràdio, un talent excepcional amb capacitat per canviar la programació sobre la marxa en funció de l’actualitat. És el meu germà radiofònic”, va afegir el Christian.

També se sent feliç d’haver compartit estudi amb Josep Cuní. “No donava res per sabut, calia parlar amb propietat i explicar les coses perquè l’oient les entengués”, va recordar. “Associo la seva manera de ser a la formació contínua, a la professionalitat i a l’excel·lència”, va afegir el Christian per tancar la seva intervenció a RAC1 amb una entranyable menció a Puyal: “És la meticulositat portada a l’extrem, la seva autoexigència és tremenda i és un mestre únic. M’ha marcat tant de manera personal i professional que les meves filles i la meva companya de vegades em diuen: ‘Ja estàs puyalejant’. Tant de bo fos un petit Puyal”. L’obra del Christian té molts bons moments i també un d’únic quan es va colar a la pista de l’estadi de Montjuïc, com si fos un atleta espanyol, i va retransmetre des del seu Motorola la desfilada olímpica en la inauguració de Barcelona 92.

La història acostuma a sortir cada vegada que el Christian apareix en públic i, tanmateix, sempre resulta una novetat perquè en cada ocasió apareixen detalls desconeguts, com ha passat aquesta vegada a la Casa Seat. Alguns que estàvem assabentats de la seva malaltia hem trigat a anar a trobar-lo per la mateixa raó que el Christian també es va donar un temps per tornar-nos a veure, fins que va estar convençut que per ser vist necessitava ser el de sempre, aquell que es vesteix davant d’un mirall, tot mudat, sempre cuidant fins a l’últim complement, tan seductor que es permet dur un preciós rellotge perquè els altres sapiguem quina hora és perquè a ell no li fa falta des que té tot el temps del món per demostrar que continua sent Christian García.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Ramon Besa
Redactor jefe de deportes en Barcelona. Licenciado en periodismo, doctor honoris causa por la Universitat de Vic y profesor de Blanquerna. Colaborador de la Cadena Ser y de Catalunya Ràdio. Anteriormente trabajó en El 9 Nou y el diari Avui. Medalla de bronce al mérito deportivo junto con José Sámano en 2013. Premio Vázquez Montalbán.

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_