_
_
_
_
_
crítica literària
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

‘Què', de Max: Teatret gràfic

El còmic és una paròdia del gènere del viatge iniciàtic amb què Max ha guanyat la primera edició del Premi Finestres de Còmic en Català

En els episodis hi ha diàlegs absurds sobre alguns dels assumptes de l’imaginari progressista. MAX
En els episodis hi ha diàlegs absurds sobre alguns dels assumptes de l’imaginari progressista. MAX919039361464473

L’home irritat que protagonitza Què és una creació de Max, però podria haver-se escapat de les vinyetes de l’enyorat Toni Batllori, i segur que seria molt fàcil convertir el cap allargassat de la figura en la barretina del català emprenyat. Ara bé, els temes que fan remugar aquest personatge dibuixat amb quatre ratlles els trobaríem més aviat a la secció de societat: influencers, llenguatge inclusiu, criptomoneda, “ciutats model de virtuts cíviques, democràtiques i participatives”, etcètera. En aquesta paròdia del gènere del viatge iniciàtic amb què Francesc Capdevila (el nom darrere del pseudònim llegendari) ha guanyat la primera edició del Premi Finestres de Còmic en Català, el nostre antiheroi no extreu lliçons dels reptes que va superant, i de fet seria més adequat dir que la seva lliçó és que les coses de la vida no les superem, sinó que en el millor dels casos ens n’escapolim. Què no va del destí, sinó del camí, que Max dibuixa amb una línia negra recta horitzontal, al peu de la pàgina, que travessa tot el llibre. L’autor anomena el gènere que ha creat “teatret gràfic”, una manera de riure’s de com el món dels llibres ha necessitat inventar-se l’etiqueta “novel·la gràfica” per poder dir que els còmics són art i literatura tan dignes com la resta. I és cert que la relació del lector amb les pàgines és la mateixa que la d’un espectador amb un teatret, perquè Max ens manté sempre amb un mateix punt de vista sobre un escenari pel qual entren i surten personatges. La línia negra que tant fa de camí com de tarima produeix un efecte d’estranyament brechtià, un trencament de la quarta paret del còmic que ens recorda que la ficció no és res més que un gargot. Si ho sumem a un ús molt original de gravats antics que Max fa servir de fons per a algunes escenes, talment com si fos un traper que sampleja cançons d’altres artistes, veurem com els jocs hipertextuals de Max són tan nets com el seu traç, el mecanisme d’ampliació comunicativa per reducció formal tan propi del còmic dut al nivell del metallenguatge.

‘Què’ no va del destí, sinó del camí, que Francesc Capdevila dibuixa amb una línia negra recta horitzontal

A les entrevistes, Max ha explicat que inicialment volia subtitular Què com “Una astracanada en vuit actes i un entremès”. Seria complicat resumir millor l’aposta per l’humor absurd i narrativa sense ordre ni concert. Sobre el paper, el motor de la història és una suposada crisi existencial del protagonista, un home de mitjana edat que decideix viatjar a Trapisonda per portar la contrària als que viatgen a Santiago a trobar-se a ells mateixos. Amb el MacGuffin establert, el protagonista té una excusa per topar-se amb éssers i situacions inversemblants que aconsegueixen que al lector se li escapin riallades més pròximes a la família del “pfff” que a la del “haha”. El gran enemic del protagonista de Què és l’obsessió contemporània amb els discursos crítics. El fil que uneix els vuit episodis delirants és que en tots hi ha diàlegs absurds sobre algun dels assumptes de l’imaginari progressista que últimament anomenem woke. Des de la masculinitat gens deconstruïda del protagonista, que es posa calent en topar amb tres bruixes de Macbeth, fins al cavall que descobreix que l’única manera de triomfar en el món de l’espectacle és abandonar la dramatúrgia i fer una sarsuela-trap sobre la lluita de classes, cada vinyeta és una crítica d’un excés d’activisme ampul·lós en l’art contemporani.

Naturalment, el gran risc de ser crític amb els crítics és caure en un mal anacronisme i acabar titllat de boomer. Alguns diàlegs de Què fan malabarismes perillosos massa a prop d’aquesta línia, i el lector pateix perquè la ridiculització de l’absurditat d’algunes modes no es faci tan enfadosa com el mateix protagonista. Però això només passa si intentem demanar-li al còmic un contingut alternatiu, la fal·lera per un discurs per sobre de la forma i la pura experiència estètica i còmica que és precisament el que Max vol interrogar i parodiar. A l’hora de la veritat, Què no respon als discursos políticament correctes amb uns altres discursos políticament incorrectes, sinó que fa servir el poder de mecanismes tan elementals com el diàleg absurd i la fiscalitat de l’humor gràfic per dur el lector a un estadi purament interrogatiu sense contingut, una ratlla sobre un paper en blanc que no demana ser explicada, que ens fa veure que a la base de tot hi ha un què i no un perquè, cosa que és una mica inquietant i produeix un tipus molt concret de riure.

QUÈ

Què 

Max 
Finestres, 2023
200 pàgines. 22 euros

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_