Montserrat Roig: tres vides, i en elles totes les vides

Complert i celebrat el centenari de la publicació de l’Ulises de James Joyce, podríem dir que la trama de “la vida d’un home en només un dia, i durant aquell dia tota la seva vida” ja ha quedat del tot amortitzada. Però el cert és que aquella passió literària per condensar tots els sentiments en un de sol, totes les trames en una de sola i totes les vides només en una, creix, s’expandeix, innova i mai s’acaba. No cal anar gaire lluny, l’exemplar del llibre que tens entre mans representa precisament una reformulació d’aquell repte ancestral. Tres vides, de tres dones, i en elles el reflex de totes les vides, o de totes les violències, o de tots els amors, o de totes les revolucions, o de totes les passions, o de totes les aspiracions de la feminitat. Tres dones que en la seva intimitat, i en la seva gosadia, són una mica més que tres dones. Una mica més que una mare, una filla i una àvia. Una mica més que un mateix nom canviant, o gairebé mutant: el de Mundeta. Una mica més que un arbre genealògic traçat per mostrar la història pública i íntima d’una ciutat de Barcelona també canviant.

Tres vides, sí, “i en elles totes les vides”, podria ser el lema per rellegir i reivindicar Ramona, adeu, la primera novel·la de la narradora, activista feminista i periodista Montserrat Roig, que cinquanta-un anys després de la seva publicació original en català, torna a veure la llum en castellà amb una traducció molt fidel de Gemma Deza Guil. Ramona, adeu inaugurava així el 1972 una llista de cinc obres de ficció amb què, al llarg de no pas més d’una dècada —ja que l’autora va morir prematurament—, Roig es va entregar al dibuix de la vida de les dones, i de les lluites polítiques del moment, en un país en plena transició, travessada per la reflexió al voltant de la desigualtat de gènere i la qüestió de classe. En aquesta obra en concret, que inclou un grapat d’anys des de finals del segle XIX fins a mitjan el XX, ens trobem amb una sèrie de problemàtiques que amenacen les vides de Mundeta Jover, Mundeta Ventura i Mundeta Claret, i que oscil·len des dels diferents tipus de violència sexual als que l’àvia, la mare i la filla es devien enfrontar fins a les revoltes obreres durant la Segona República, les seqüeles de la Guerra Civil, la regeneració cultural, l’anticatalanisme i el procés lent de l’alliberament de la dona a l’Estat espanyol.

Montserrat Roig no només va arriscar pel que fa a l’exploració temàtica d’uns anys convulsos i dolorosos a nivell polític, ja que potser la seva aposta més gran amb Ramona, adeu era formal. L’ús meravellós del monòleg interior, de l’escriptura diarística, en el cas de Mundeta Jover, ens permet burxar al cervell del qual probablement ens sembla el personatge més allunyat, el més aliè. Roig crea una veu tan dura com dolça, una mena de reivindicació del jo femení: l’experiència al centre, com donant veu a les dones que no la van tenir. Qualsevol diria que Jover veritablement va existir, i que Roig només va acabar de donar-li forma a la trama de les seves successores. A les altres les narracions en primera persona hi ha una sensació de desconeixement. Com si malgrat el seu vincle Jover, Ventura i Claret no s’haguessin mirat mai als ulls. I és en aquell estranyament dels vincles familiars, en aquell esporàdic odi que l’una arriba a sentir per l’existència de l’altra, quan el llibre de Montserrat Roig obre la porta al que en anys paral·lels també estarien forjant algunes de les més grans escriptores del moment, amb les quals no hauríem de tenir avui cap pudor de relacionar-la. Ramona, adeu ens alimenta de passat, de precarietat i de conflictes familiars irresolubles, retratats des d’una intimitat extrema, de la mateixa manera que passa a llibres amb Els armaris buits, d’Annie Ernaux. Tant la catalana com la recent Nobel francesa tenen la virtut de ser dos cronistes del seu temps. No tenen por a l’hora de retratar allò sexual o escatològic i, com demostra la força de la seva narrativa, no es veuen mai acovardides per la possible lectura burleta del mascle. Ho saben molt bé: no es pot fer el retrat d’una societat sense posar la reflexió sobre els vincles afectius al centre. Per això a Ramona, adeu, un dels moments més angoixants i a la vegada més precisos és el de Mundeta Ventura buscant el cos d’un ésser estimat entre les restes d’un bombardeig. La violència no destrueix només edificis. O monuments. O ideals. La violència destrueix la possibilitat d’estimar.

Roig crea una veu tan dura com dolça, una mena de reivindicació del jo femení. En elles el reflex de totes les vides, o de totes les violències, o de tots els amors, o de totes les revolucions, o de totes les passions, o de totes les aspiracions de la feminitat

Tal vegada per aquest motiu a algunes ressenyes de Ramona, adeu que poden trobar-se a les hemeroteques s’especifica tant que la primera novel·la de Montserrat Roig és el retrat de tres amors. M’agradaria pensar que no, que malgrat l’atenció a l’afectivitat que hi ha a la narració, abans que l’amor per un altre, hi ha l’amor entre elles. Que abans que l’amor entre elles, hi ha l’amor per una mateixa. I que abans de la submissió de les seves causes al romanticisme, hi ha el lliurament dels seus pensaments a l’humor i a la recerca d’una cosa nova, una cosa que els permeti continuar vivint fins i tot quan tot al seu voltant, en aquella Barcelona convulsa dècada rere dècada, sembla perdut. En paraules d’una de les nostres protagonistes: “És com si l’un a l’altre es volguessin convèncer que cada petó, cada carícia, cada acte d’amor representen el senyal més concret de l’adeu definitiu”.

Aleshores a què diu un adeu definitiu Mundeta? O qui s’està acomiadant per sempre d’elle(s)? D’on surt aquell títol tan enigmàtic de Montserrat Roig i cap a on ens mena el seu dubte? Continuant una altra tradició tan bonica com la joyciana de comptar tres vides, i en elles totes les vides, Roig es posiciona amb Ramona, adeu en la línia dels qui saluden i acomiaden a les coses als títols de les seves novel·les. Bon dia, tristesa, que diria una novel·lista per allà; Hola migdia, que diria una altra poeta més allà; Mañana en la batalla piensa mí, així s’acomiadaria aquell home; ¡Adiós, Cordera!, exclamaria l’altre; Benvinguda a casa, encara diria l’altre. Però és que acomiadar-se de Montserrat Roig, per cert, el febrer del 2023, és una tasca gairebé impossible. La placa amb el seu nom, al cementiri de Montjuic, ens espera trencada i bruta. No hi ha flors. Dues o tres fanàtiques de la seva fortalesa encara hi van, de tant en tant, per deixar-hi bolígrafs o paperets d’agraïment per la seva insaciable lluita feminista. O potser no heu vist aquelles fotos de Roig a les manifestacions contra la despenalització de l’adulteri? Jo també soc adúltera!, deia la seva pancarta. Demà a la batalla amb la Roig, lectores! Hola, Roig! I llavors, qui diu adeu a les nostres Mundetes? Potser els homes que les van rondar? O és la ciutat que les va acollir qui ara les rebutja? Són elles mateixes les que s’acomiaden del seu propi nom perquè volen amagar-se en una altra màscara? O en paraules d’aquesta immensa narradora: “I comentarien les ximpleries de moda o les notícies polítiques més importants o l’èxit de les seves novel·les, i després agafarien l’autobús, o el cotxe, i es dirien adeu perquè tindrien pressa per tornar a la seva quotidianitat”.