‘Les nostres mares’, de Gemma Ruiz Palà: Consells pràctics
La periodista fa una crònica del periple moral i sentimental de deu dones que representen tres generacions dels últims seixanta anys
No costa gaire imaginar que la veu narradora de Les nostres mares, premi Sant Jordi 2022, pugui pertànyer a la mateixa documentalista que, a l’anterior novel·la de Gemma Ruiz Palà (Sabadell, 1975), Ca la Wenling, freqüentava setmanalment una perruqueria xinesa del barri de Gràcia i que mirava, escoltava i prenia notes de les anècdotes mínimes que s’hi esdevenien, des de les conductes dels altres clients i els moviments al carrer fins a les interioritats d’una família emigrant de la Xina, desembarcada en una ciutat de la costa mediterrània i obligada a arrelar en els costums d’una estructura social diferent. A Les nostres mares, per sort, aquesta veu narradora refrena el fiasco que aleshores llastava massa la fluïdesa narrativa, una tendència a complementar les peripècies quotidianes amb capítols on el protagonisme requeia en un devessall de dades i passatges enciclopèdics o divulgatius per subratllar les dues tesis que travessaven el llibre, la representació de la feminitat i la denúncia del racisme, ja fos voluntari o no, l’exercici de civilització que comporta encarar-se a les altres cultures i les maneres variades d’estar en el món.
Una prosa precisa i pròxima a l’oralitat, plena de jocs i efectes, serveix per graduar la intensitat de les emocions
De manera similar a com passava a la primera novel·la de Ruiz Palà, Argelagues, aquesta és la crònica de la memòria d’uns anys tan recents que fins i tot arriba a l’època actual, el periple moral i sentimental de tres generacions que abasta més o menys una seixantena d’anys. El punt de partida és una mena de reunió amb deu dones, organitzada per la documentalista, amb l’objectiu que recordin els seus anhels i les seves vicissituds, els triomfs i els fracassos, les esperances i les desil·lusions del que ha anat configurant la seva vida, que totes juntes esberlin “l’escletxa de l’espaitemps” i creïn una zona de confiança “on una pot sentir-se algú sent una mateixa”. “Has d’escriure que voldríem haver fet més la nostra i no tant viure per als altres”, diu una de les protagonistes, i són les seves confidències i confessions el que després llegirà el lector en tercera persona i transformarà en un relat literari: al cap i a la fi, les deu dones que parlen posseeixen suficients consells pràctics per enriquir l’oient i l’experiència transmesa oralment és la font d’on han begut sempre tots els narradors. Com passava també a Argelagues, des de les cites de les feministes a ultrança que obren la novel·la –de Maria Aurèlia Capmany, d’Adrienne Rich i de Gloria Steinem, l’últim premi Princesa d’Astúries de Comunicació i Humanitats, tan admirada per la ministra Irene Montero—, el lector a qui li agrada creure infal·libles les lliçons dels estudis de gènere s’hi trobarà com a casa, però la virtut de Les nostres mares és que no cal combregar amb aquests dictats per assaborir la novel·la, de la mateixa manera que no s’ha de ser misogin per apreciar Quevedo, ni militar en el marxisme per gaudir de Brecht, ni es necessita cap mena de sensibilitat religiosa per captar les graduacions de la llum a través de les quals Beatriu s’acosta a Dant en el Purgatori.
I això es deu als dos recursos que Ruiz Palà encadena amb naturalitat al llarg de la novel·la. D’una banda, el lector agraeix que l’autora vagi entrecreuant els avatars de les deu dones —les lliga l’amistat, la coneixença casual, les relacions familiars—, poderoses i gens esquemàtiques, mentre forja un retrat calidoscòpic dels diferents estrats culturals, com si el propòsit de la novel·la fos armar la història i la crítica de la societat de les últimes dècades, analitzar les seves malalties i discutir els seus principis: el lector agraeix que Ruiz Palà aconsegueixi equilibrar la difícil convivència de la causticitat amb la cara vulnerable de l’existència, subratlli enèrgicament les sorpreses minúscules i banals de la vida, i que a vegades deixi caure en els racons més insospitats alguna insinuació on sembla expressar una nostàlgia immensa, com si sentís enyor de la família tribal i la imaginés perduda en un món inhòspit. No s’ha d’agrair menys que Ruiz Palà s’inventi —tal com feia a Argelagues— una veu narradora, o una prosa, precisa i pròxima a l’oralitat, però plena de jocs i d’efectes que serveixen per graduar amb convicció la intensitat d’unes emocions i uns sentiments —les emocions i els sentiments de sempre— sense caure en la trampa del tòpic.
Les nostres mares
Edicions Proa. 2023
20,90 euros. 302 pàgines
