‘Un dietari sentimental’, de Júlia Bacardit: Del desig, les cigales i els dies

La ressonància d’autencitat d’un dietari no està feta de l’exactitud genuïna dels fets que explica, sinó de l’aptitud singular per fer convincent l’experiència del món que detalla o destil·la. Això passa al cap de poques planes d’aquest dietari sentimental de Júlia Bacardit, datat en cadascuna de les entrades i fixat en l’experiència sentimental i itinerant amb diversos homes, amb predilecció pels africans, al llarg dels temps recents: els dubtes i les angoixes, les incerteses i les certituds proposen un viatge íntim cap a una dona periodista, reflexiva i sovint aclaparada per les seves pròpies dèries i manies, amb una franquesa —verídica o no, tant se val, tot i que diria que sí— que dona un gruix literari insòlit a la passejada impúdica i de vegades descarnada, amb una cruesa que sembla terapèutica i que alhora traspua introspecció genuïna: “les dones gairebé mai no fem res de profit perquè sempre estem pendents d’una cigala”.

D’acord que potser peca d’extremista com a diagnòstic científic, però com a confidència desesperada sobre les propensions d’una mateixa el text funciona, i funciona com a símptoma d’una saturació o un desconsol que fa el dietari addictiu o si més no intrigant: jo m’he quedat enganxat a una vida de pisos compartits i estranya volatilitat sistèmica. A la mateixa entrada torrencial les cigales són la causa de principi i final del món de les dones, “és insofrible, perquè a més sempre fem veure que és per una altra cosa —i no és per cap altra cosa que no sigui la cigala”. No gosaria emetre un judici de fiabilitat sobre la sentència, però em diverteix llegir-la desacomplexadament escrita en un dietari de fets, desitjos, plaers i lectures travessat, com tants d’altres, per la pandèmia i la solitud ensopida amb intermitents connexions amb amics que s’acaben perdent.

L’explicitud sexual no té res de nou, evidentment, però l’autòpsia de les pròpies servituds dona un alè propi a aquest dietari sense pretensions, però ple de coses de la vida privada d’una dona de 31 anys, periodista, col·laboradora de Núvol i sense gaires ànsies d’una estabilitat que ningú sap massa bé què comporta ni què vol dir.

La immersió a la intimitat despullada de les dones ha conquerit un espai públic que va més enllà de la literatura i permet una forma d’accés a una informació sabotejada tradicionalment per la pressió social i religiosa i moral i familiar sobre la dona per tal d’impedir descobrir-la tal com és o pot arribar a ser. Sense ser obres mestres, sèries com ara Vida perfecta de Leticia Dolera o Autodefensa, protagonitzada com Vida perfecta per dues de les seves cocreadores, Berta Prieto i Belén Barenys (amb Miguel Ángel Blanca), resulten tan fresques i tan autèntiques en la seva recreació autoficcional de vides de dones de dia i de nit, inclosa la seva propensió a la humiliació aliena, a la vexació del dèbil, a la neurosi destructiva, a l’abús del sarcasme o la venjança com a pràctica social i inamistosa. Res de nou al celobert de la humanitat, però cruixent i addictiu quan les dones que ho enuncien transformen en una forma de coneixement moral el que hauria pogut ser res més que exhibicionisme banal. Em ve al cap també el travat autoretrat d’Eva Piquer i el seu Aterratge al dolor i a una nova vida sense renunciar a fer literatura, o, encara, el dietari de lectures i vivències de Luna Miguel a Leer mata en lluita a pèl amb l’Ulisses de Joyce: un grapat de materials que alimenten la impaciència de seguir furgant.