_
_
_
_
_

‘L’estiu que la mare va tenir els ulls verds’, de Tatiana Tîbuleac: La mort i l’estiu

El debut novel·lístic de Tatiana Tîbuleac és una història sobre com la fatalitat podria regenerar la mala relació d’una mare i el seu fill

Alfred Hitchcock a 'Vertigo' (1958) tria que les escenes dedicades a la fantasmal Judy (Kim Novak) siguin banyades en llum verda.
Alfred Hitchcock a 'Vertigo' (1958) tria que les escenes dedicades a la fantasmal Judy (Kim Novak) siguin banyades en llum verda.

El verd no és el color de l’esperança sinó el dels morts. I per això Alfred Hitchcock a Vertigo (1958) tria que les escenes dedicades a la fantasmal Judy (Kim Novak) siguin banyades en llum verda. I per això l’esment al títol L’estiu que la mare va tenir els ulls verds (Amsterdam, 2022) no és una simple nota cromàtica. El verd s’atribueix a Osiris, déu que sospesa les ànimes dels difunts i controla el seu accés al més enllà...

Sembla agosarat de ressuscitar la simbologia egípcia en una novel·la contemporània, ambientada principalment a França, però és que Tatiana Ţîbuleac (Chișinău, 1978) s’ha pres la molèstia d’abocar-se a un relat que flirteja amb el simbolisme. Una història sobre la proximitat de la mort (per culpa del càncer) i sobre com la fatalitat podria regenerar la mala relació d’una mare i el seu fill.

La novel·la és aclaparadora, dotada d’una gran bellesa, decadent i malaltissa (algú en dirà baudelairiana) gràcies a la manya de Ţîbuleac per a les imatges poètiques i els detalls simbòlics: recordem, per exemple, que un personatge mor en una hamaca (una crisàlide!) i que hi ha un instructor de canoa que, tot i dir-se Ryan, tothom anomena Ra (i ens ha de remetre a la barca solar del déu Ra i el trànsit cap a l’inframon, per molt que Ţîbuleac cometi la irreverència d’encarnar-lo com un avatar faldiller que posa calentes les banyistes).

És aclaparadora, dotada d’una gran bellesa, decadent i malaltissa, gràcies a la manya per a les imatges poètiques

El compromís de relatar aquesta relació complicada entre mare i fill recau en Aleksy, que prové d’una família que ha fet aigües: el pare ha tocat el dos, la petita Mika ha mort i Aleksy sempre ha sentit que la mare pensava més en la filla absent que en ell... El jove Aleksy ha passat per un hospital per a malalts mentals i el seu relat episòdic, anys després, té alguna cosa de teràpia psiquiàtrica. La descripció obsessiva que fa de la mare («Era sempre blanca i relluent, com si abans de ficar-se al llit es tragués la pell i la deixés tota la nit en remull en una banyera amb nata») és plena de rancúnia («Em venien ganes de mossegar-li la llengua») i obeeix a la tensió i la violència que governa el llibre («Les dones aguanten pitjor les pallisses dels fills que les dels marits o dels desconeguts»). Sovint la narració és exagerada i Aleksy sembla un d’aquests nanos rebels que s’estarrufen per fer-nos creure que són tipus durs, disposats a estomacar el món hostil... Aleksy escup la narració amb ràbia: les paraules del camp semàntic del vòmit van reapareixent tot al llarg de la novel·la, i val a dir que hi trobem un excés de comparacions (cosa emprenyadora com un cunyat xerraire, com un poeta que desconeix l’avenç de la metàfora) i algun barroquisme imperdonable («Les veig [es refereix a les paraules de la mare] quan escric aquestes línies, movent-se per damunt meu com uns gossos embruixats que s’anaven amuntegant per fer lloc a un vell amic, dins l’habitació que havien devorat gairebé del tot»). Però aquest posat dur i negatiu d’Aleksy, i la retòrica tremendista que li desferma, es va estovant sobre la marxa i la intimitat maternofi­lial, el comiat i l’expiació, ens van semblant més propers. Hi ha moments en què tot sembla posar-se al seu lloc i confortar espiritualment el protagonista: «Les pedres del camí s’anaven transformant en perles una darrere l’altra, el blat de moro es pelava tot sol i es convertia en espelmes, i l’aire feia olor d’encens».

A Ţîbuleac ja l’havíem conegut en català gràcies a la publicació d’El jardí de vidre (Editorial Les Hores, 2021): una novel·la invertebrada que copsa l’opressió de les llengües dominants sobre les subordinades, i que ens explica el despertar nacional de la Moldàvia postsoviètica i l’enrenou de reanimar un idioma que, segons l’interès de cadascú, uns anomenen romanès i altres moldau. Aleshores la traductora era Antònia Escandell Tur (l’encarregada que llegim Mircea Cărtărescu en català) mentre que a L’estiu que la mare va tenir els ulls verds la traducció és de Corina Oproae.

Aquest va ser el debut novel·lístic de Ţîbuleac, i n’obviem les imperfeccions de to perquè en tancar el llibre pesen més els cops emocionals que ens ha clavat, la irreverència amb què rebaixa la solemnitat d’una qüestió com la malaltia terminal i un ús dels símbols entre seriós i burleta (però sobretot li ho perdonem perquè és un llibre sobre l’exculpació in extremis).

L’estiu que la mare va tenir els ulls verds 

Tatiana Ţîbuleac 
Traducció de Corina Oproae
Amsterdam, 2022
224 pàgines. 20,50 euros

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_