_
_
_
_
_
LA POSTAL / REUS
Columna
Artículos estrictamente de opinión que responden al estilo propio del autor. Estos textos de opinión han de basarse en datos verificados y ser respetuosos con las personas aunque se critiquen sus actos. Todas las columnas de opinión de personas ajenas a la Redacción de EL PAÍS llevarán, tras la última línea, un pie de autor —por conocido que éste sea— donde se indique el cargo, título, militancia política (en su caso) u ocupación principal, o la que esté o estuvo relacionada con el tema abordado

De Reus al món: seria per veure-ho

El Museu Salvador Vilaseca de Reus revela la història de tres fotògrafs àvids d’enquadrar estampes, Eduard Borràs, Manuel Cuadrado i Josep Prunera

Exposició d'Eduard Borràs, Manuel Cuadrado i Josep Prunera al Museu de Reus,
Exposició d'Eduard Borràs, Manuel Cuadrado i Josep Prunera al Museu de Reus,

Ara els vinc a parlar d’una exposició que ja no es pot veure a Reus i que valdria la pena que rodés més enllà del Baix Camp. És una exposició sobre fotografia i sobre uns fotògrafs que tenen interès per la mirada pròpia sobre la realitat que els va envoltar. Mirada pròpia i encuriosida, i sentit pioner per documentar la societat, els costums, la gent, la ciutat de Reus i els pobles de comarques properes. A principis del segle XX i fins traspassada la primera meitat, Eduard Borràs, Manuel Cuadrado i Josep Prunera, tres fotògrafs de Reus, agafaven els trastets els caps de setmana i els dies de festa i se n’anaven a trescar per la ciutat, la muntanya, la platja i els pobles... I caçaven unes dones fent llata al Pinell de Brai (1930), un pescador vell a Cambrils (1945), un flamant bòlid de l’època passant pel pont d’Amposta (1926), una verema al Masroig (1929), una estampa nocturna de la plaça del Mercadal de Reus (1928), el Carnaval a la mateixa ciutat (1916) o una prova de llançament de pes del 1928.

Borràs, Cuadrado i Prunera, un trio d’amics que es feia dir El Trípode, van ser punters, van estar al cas de les innovacions tècniques i van tenir la inquietud neta sobre els fenòmens i les transformacions del seu voltant, que podien ser les d’arreu. Borràs, més acadèmic i pictorialista; Cuadrado, muntanyenc i romàntic; i Prunera, més artístic i creatiu. A la segona ciutat del país aleshores, van encapçalar l’entrada de la fotografia. Van plantar el trípode en llocs on s’hi plantava per primera vegada. Tanmateix, ocorre que la recepció de les exposicions —i de les iniciatives culturals— massa sovint sí que té en compte on pivota el trípode organitzatiu. I encara cal anar fent pedagogia —o destralades, a triar— per obrir imaginaris, per mostrar que hi ha altres epicentres culturals, tant o més interessants que el de Barcelona, segons el fenomen i no pas segons l’origen o el pedigrí. I això que Reus té una tradició cultural que va de l’avantguarda del psiquiatre Tosquelles a la poètica lliure d’un Ferrater, per no esmentar els tòpics de la plaça forta del comerç del vi i de l’aiguardent (que explica tantes coses) o el producte turístic de Gaudí, massivament llorejat. El Trípode neix, de fet, a l’empara del Centre de Lectura i la seva secció excursionista.

A vegades les inèrcies i la mandra són massa fondes per deixar escletxes per on passin històries intrèpides que escapen del corró central, com és aquesta: la història de tres fotògrafs àvids d’enquadrar estampes que, per la bellesa i la precisió del retrat, per l’aire del temps que capturen, funcionarien com a pòster emmarcat si fos Saint-Germain-des-Prés o el Barri Xino. En sortir de l’exposició, al Museu Salvador Vilaseca de Reus, vaig demanar si en tenien un catàleg. Tampoc. I llàstima.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_