Peix salvatge

D’un temps ençà, hi ha una expressió que em salta als ulls quan miro la carta dels restaurants: peix salvatge. Però què dimonis vol dir exactament salvatge aquí?

Jo em pensava que els peixos per definició eren salvatges. Aquest èmfasi en el salvatgisme específic d’alguns d’ells em fa certa basarda: saltaran sobtadament del plat sobre mi? I és que, si no són salvatges, els peixos, què són, aleshores? Domèstics? Però els peixos domèstics són –dic jo— els que la gent té a casa en una peixera, i els posa nom i tot. Seria del tot desconcertant que se’ls cruspissin. I si el contrari de peix salvatge no és domèstic, aleshores serà tal vegada peix ensinistrat? Però aquesta expressió fa pensar més aviat en els dofins del zoo… o en la carpa Juanita de Vilanova i la Geltrú (tinc una edat, ja ho veieu), que aquesta a més estava ensinistrada per ser alcohòlica —beure d’un porró un munt de vegades al dia—. Quins temps!

Davant el dubte, demano al cambrer amb un somriure: “Disculpi, què vol dir peix salvatge?”. Em respon arronsant les espatlles i adreçant-me una mirada irònica: “No es trenqui el cap. El peix de tota la vida”. Coi. Això vol dir un peix tradicionalista. I no tinc ni idea de quin gust té. Un company seu que passa per allà s’afegeix a la conversa lingüisticogastronòmica: “És la manera bonica que tenen ara de dir-li al peix pescat, que no està ­criat a granges”. Ai, carai. Que ara el peix sense adjectiu al darrere és, en realitat, peix estabulat en granges marines. Ves per on el terme específic peix de granja ha passat a convertir-se en l’etiqueta genèrica peix de plats com ara “De segon, peix a la planxa”.

No se’ns escapa que la transformació de peix de granja a peix ha ocultat el tret negatiu “no neda al mar obert ni porta vida lliure”. I, a canvi, allò que fins ara era connatural al terme peix, és a dir, que viu en llibertat, ara es posa en valor com a quelcom excepcional: peix salvatge. Portar un bon cognom al darrere sempre imprimeix glamur i importància. Traduït: el peix salvatge segur que és força més car que el peix vulgaris sense adjectiu.

Observem una altra transformació lèxica molt significativa: en realitat, ningú parla de peix de granja, resulta massa directe, massa transparent. No. Millor buscar un terme més sofisticat i eufònic, com ara peix de piscifactoria, amb la primera part neollatina pisci, que li dona un toc entre culte i terminològic. El procés d’embelliment es veu també en la denominació més recent peix d’aqüicultura, amb aquest mix del substantiu sublim cultura i el component semiculte aqüi. Ja ho veieu: menjar peix de granja és de pobres, però, ep, un peix d’aqüicultura, perdoneu, és ja tota una altra cosa.

Aquest fenomen de posar en paraules boniques una realitat que no ho és tant té nom: eufemisme. I és que el llenguatge permet ocultar realitats desagradables de manera molt subtil. De fet, estem envoltats d’exemples d’eufemismes: al fet que joves extraordinàriament ben formats es van veure obligats a emigrar a països menys colpejats per la crisi una ministra ho va denominar “mobilitat exterior dels joves espanyols”, les multinacionals petrolieres (que ressonaven a poder i contaminació) són ara “empreses energètiques” (molt més netes i mediambientals, on va a parar) i els acomiadaments tenen un ampli ventall de denominacions més estètiques, com “reajustament de plantilla” o “reorganització de personal”. Segur que recordeu un dels eufemismes més creatius de la crisi: l’oxímoron “creixement negatiu” per al·ludir obliquament a la recessió econòmica.

Com que les paraules són poderoses, és important mantenir-nos amatents a aquestes denominacions abillades, perquè, de manera molt sigil·losa, ens porten a conclusions diferents de les que promouen les més transparents. Així, una persona antiavortista pot ser fàcilment considerada com algú que està contra els drets de les dones. Però notem que és molt més difícil caracteritzar com a “contra els drets” algú que es declara provida. Una transformació denominativa molt estratègica.

Ja ho veieu: les etiquetes peix salvatge, ajustament de plantilla o creixement negatiu tenen alguna cosa en comú: algú ha manegat les paraules a la seva conveniència (però no a la nostra).