Crítica

Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

‘La tardor em sobta’, de Francesc Parcerisas: Històries que s’esfilagarsen

En el tercer dietari de l’autor publicat en poc menys de deu anys tracta sobretot records, lectures i somnis que l’assalten en plena senectut

L’escriptura de Parcerisas és clara, diàfana, precisa, i és plena de detalls que donen consistència a les descripcions.Albert Garcia

Maria Dasca

30 sept 2022 - 14:58Actualizado: 02 oct 2022 - 21:30 CEST

En poc menys de deu anys, Francesc Parcerisas ha publicat tres dietaris. El primer, La primavera a Pequín. Un dietari (2013), explicava l’estada, d’un mes, que va fer a la Xina el 2011. El segon, Un estiu (2018), se centrava en la rutina d’unes vacances estivals a cavall de Vilanova i Barcelona. I el tercer, La tardor em sobta (2022), tracta, sobretot, dels records, les lectures i els somnis que l’assalten en plena senectut. Tots tres llibres inclouen entrades breus, sense datació, i tenen uns motius temàtics recurrents: la infantesa, la literatura, els objectes i els paisatges de la quotidianitat. El dietarista desafia el pas del temps explicant “històries que s’esfilagarsen” i acceptant-se en “la vida que fuig” i s’afebleix.

Tenint en compte la importància de la temporalitat en l’escriptura i el fet, inevitable, que la temporalitat incideix en la vida de l’autor i n’afecta les vivències, hi ha una evolució en el to dels tres llibres. A La primavera a Pequín, Parcerisas es mostra com un viatger badoc i curiós, que vol aprendre d’una cultura que desconeix. Les observacions del dia a dia s’alternen amb traduccions de poesia xinesa (fetes a partir de la versió anglesa) i descripcions de somnis que escriu a la matinada, tot just en despertar-se. D’entre aquests somnis n’hi ha alguns de ben còmics, com que el que explica que li toca dictar una conferència amb una sabata entre les mans. El dietarista projecta una visió personal i humana dels mercats, els viatges en metro, la residència i els pals de fregar, amb la dosi suficient d’ironia i malícia per fer-nos còmplices de la seva imaginació.

D’entre el munt de deixalles, tria els petits retalls i els dona una mica de llum. Una visibilitat especial, memorable

A Un estiu, la rutina d’anar a llegir a la platja, de bon matí, és contraposada amb dues experiències associades a la decrepitud: la demència senil de la mare i la malaltia de tres bons amics, Josep M. Sobrer, Jaume Vallcorba i Carles Miralles. Si el primer dietari era el d’un badoc, el segon és, necessàriament, molt més introspectiu, més centrat en la pèrdua i en l’acceptació de la decadència i la mort. L’autor crea a partir de la descripció i la imaginació, tot intentant perpetuar el batec del record: “Faig de banc de proves d’allò que m’agrada llegir o que sóc capaç d’escriure (que, dissortadament, no són ben bé la mateixa cosa), per evocar des de la descripció allò que conec, que crec conèixer o que, imaginat o fins i tot somniat en algun moment, em sembla que forma part d’aquell batec que es manté més o menys constant dins els meus records.”

Construït a partir de restes (notes, apunts, factures, fotografies i llistes), La tardor em sobta és un llibre sobre la fragmentació. Amb una tristesa continguda, l’autor s’hi mostra com un “lector vell que llegeix llibres vells”. Les restes li permeten reconstruir imaginàriament la part que van ser (sense aspirar a recompondre cap totalitat) i reelaboren un recorregut vital i literari fet de deixalles esbarriades. En aquest sentit, els retalls funcionen com la memòria involuntària: localitzats atzarosament, són l’incentiu per a la recuperació de moments, imatges i reflexions, que configuren, un cop aplegats, una poètica de l’engruna.

L’escriptura de Parcerisas és clara, diàfana, precisa. És plena de detalls que donen consistència a les descripcions, com el joc amb l’onada “que avança rabent i s’acofla i es desfà” a la platja de Vilanova, “el cel tibant a punt d’esqueixar-se” que anuncia l’acompliment d’un desig llargament esperat, o el “polsim alegre d’olor de pólvora” que impregna l’aire un matí de Sant Joan. Són imatges que, com els núvols que contempla esfilagarsant-se, il·luminen la trivialitat de la vida i de l’escriptura.

En pijama i en sabatilles, el dietarista llegeix les Lletres a Lucili, de Sèneca, reflexiona sobre els moeurs, la pornografia, la política i els gossos, es queixa de la “burocràcia paquidèrmica i patètica” i es fixa en paraules com desdients o afluixat. Llibreferit, arreplega llibres dels contenidors, freqüenta llibreries de segona mà i compra en línia amb la il·lusió del col·leccionista que no aspira a la compleció perquè “tenir-ho tot és posseir l’abisme del no-res”.

Davant “l’enorme i misteriosa absurditat del temps que s’escola i modifica i arrossega la nostra vida”, Parcerisas es deixa agombolar per “records que emergeixen, lents, manyacs, fràgils” de les golfes del passat. Tant els records com l’escriptura li permeten fixar fragments de vida, insuflar-los aire. És en aquest potencial (de l’art com a encarnació de la vida) que té sentit la seva literatura, tan rica, meditada, fonda. D’entre el munt de deixalles, Parcerisas tria els petits retalls i els dona una mica de llum. Una visibilitat especial, memorable.