Presentar un llibre: un crim o una pregària

Algun dia caldrà disseccionar a fons l’acte de presentació d’un llibre. No sé quan va nàixer aquesta curiosa cerimònia, allà on el vessant solitari, individual i misantròpic en què consisteix l’escriptura es converteix en un esdeveniment social. Qualsevol persona amb inclinacions literàries que tinga una certa edat –com puga ser jo- ha participat en desenes d’aquests peculiars rituals, a l’un i a l’altre costat de la barrera. No hi ha un model defitivament exitós de presentació. Hi ha qui hi disposa un àpat suculent, o músics, o actors, o virgueries audiovisuals. El vessant teatral de l’acte no ha de ser menystingut. Però, en el fons, com es fa abellidora la lectura d’un llibre? Poden els esquers gastronòmics, musicals, dramatúrgics o visuals aconseguir-ho? Al final, el recurs més sovintejat és buscar una persona que parle del llibre, a poder ser bé. Els elogis entusiastes, en aquest context, són benvinguts. Parafrasejant Emmanuel Carrère, presentar un llibre –potser també escriure’l- només pot ser un crim o una pregària.

Fa anys que reduïsc al mínim la meua presència en aquest tipus d’activitats. Fins i tot quan he de presentar en societat llibres meus m’entra peresa. Per això, si accepte parlar en públic de llibres d’altri, podeu tindre per segur que és perquè m’interessen realment. De fet, opinar públicament sobre títols d’altres autors ho faig sovint, però per escrit. De vegades sospite que determinades persones acudeixen a la posada de llarg d’una obra per a què li la conten i, així, evitar llegir-la… Moltíssima gent va a les presentacions de llibres i, després, no els compra. ¿Perquè no els convenç el que es diu en l’acte sobre el text, perquè només els interessa el vessant litúrgic de l’afer, perquè hi acudeixen per compromís personal o familar? No ho sabria dir. Com diu Àngels Gregori, “Som allò que no vam acabar d’entendre bé”...

Fa poc vaig haver de presentar al públic els poemaris Jazz, d’Àngels Gregori i La fam tendra, de Josep Lluís Roig. A Àngels la vaig conéixer en una circumstància molt feliç: vam guanyar tots dos els premis de Gandia en 2007, jo amb la novel·la La balena blanca i ella amb el poemari Llibre de les brandàlies. Els dos vam quedar plenament satisfets amb els nostres guardons, que van ser refrendats per jurats de luxe: en el meu hi havia Josep Maria Castellet, Miquel de Palol, Enric Sòria, Ignasi Mora i Pilar Beltran; en el seu, Josep Piera, Josep Lluís Aguiló, Jordi Cornudella, Maria Josep Escrivà i Jaume Pont. La premsa va parlar, en anunciar els guanyadors, de “la jove” Gregori i “el veterà” Garí, i aquesta bretxa –l’edat, no sé si l’experiència- s’ha fet més gran amb el temps, no cal dir-ho.

Recorde del Llibre de les brandàlies la dialèctica entre les vivència a Oliva (el poble d’Àngels i també el de Josep Lluís) i a Barcelona, la presència de Francisco Brines i la potència de la veu lírica de l’autora. Tot molt premonitori. Són coses que he retrobat, d’alguna manera, en Jazz. Ara, però, Barcelona ha estat substituïda per Nova York i Francisco Brines és un baix continu, potser un record permanent. En realitat, Barcelona podria ser la ciutat més semblant a Nova York més ençà dels Pirineus. I dic Barcelona i no Benidorm perquè no és una qüestió de l’altura dels edificis, sinó de l’altura dels esperits.

Escriu Àngels:

«New York és el pare del meu avi arribat a Ellis Island en un vaixell des del port de Normandia»

A mi l’al·lusió americana m’ha penetrat, profunda, burxant en el més recòndit de la memòria. Jo vaig viure als Estats Units –entre New Hampshire i Nova York- un estiu irrepetible quan tenia vint-i-cinc anys. No havia viscut mai tant de temps fora del País Valencià i no ho he tornat a fer. És el que se’n diu un viatge iniciàtic, que vaig narrar al volum Història d’Amèrica. Aquest llibre me’l va publicar Quim Torra quan feia de molt honorable editor i encara no sospitava que acabaria sent Molt Honorable president de la Generalitat. Fa poc he pogut sentir Àngels Gregori parlant a la televisió del seu poemari. Hi deia que «saber orientar-se per una ciutat és fàcil; el que és difícil és perdre-s’hi». Però no es viatja mai a una ciutat o a un país, sinó que es viatja a un somni, a una música, a una literatura, a un grapat de quadres i a cinquanta mil films. Àngels s’hi ha topetat amb «els poetes salmó i els poetes tonyina». Emily Dickinson és dels primers (nada contra corrent), Walt Whitman dels segons (es propulsen amb una energia inesgotable). John Ashberry va dir que “Nova York és un logaritme d’altres ciutats”. Aquest logaritme només es pot desxifrar amb música de jazz, que és una música matemàtica. Un amic meu solia citar aquell proverbi italià “Vedi Napoli e poi muori”, però canviant-hi Nàpols per Nova York. Si els lectors encara no han anat a la ciutat dels gratacels –i s’hi ha d’anar, almenys, una vegada a la vida-, poden començar per llegir Jazz.

Quan em vaig endinsar en la lectura de La fam tendra no esperava trobar-hi també un lligam transatlàntic. “Ulisses va volar cap a Los Angeles”, comença un dels poemes d’aquest llibre, i té un sentit: si Odisseu haguera d’emprendre ara un viatge primordial, l’unic dubte seria si començar per la costa Oest o bé per la costa Est dels Estats Units. Jo vaig començar, in illo tempore, per la costa Est i sempre em quedarà com una assignatura pendent la costa Oest. No sé si Josep Lluís té alguna vivència biogràfica relacionada amb Manhattan, però una altra de les peces del seu llibre es diu Staten Island. Staten Island és un dels cinc boroughs o districtes metropolitans de la ciutat de Nova York. L’autor no diu res, en les “Notes i dedicatòries” del final del volum sobre aquest misteriós títol. Però a mi em fa volar la imaginació. Tant com una al·lusió que fa als helicòpters, que podrien ser els del principi de Apocalypse Now, de Francis Ford Coppola, amb aquella música hipnòtica de The Doors:

“This is the end, beautiful friend This is the end, my only friend

The end of our elaborate plans The end of everything that stands”

En 1990, a Nova York, jo vaig sobrevolar l’estàtua de la Llibertat amb helicòpter. No era el final: era tot just el principi. Escriu Josep Lluís Roig:

“L’arbre no és de la mà que l’ha talat

sinó del bosc; així com no és la mort

de qui mor, ni dels cucs, sinó dels vius

que poden veure el buit”.

En 1990, a Nova York, jo vaig aprendre a contemplar el buit a dins i a fora de mi. Tota aquella vivència atresorada em serveix ara per comentar aquests versos. Per fer poesia, per entendre la poesia, només cal haver tingut una vida, o aspirar a tindre-la. Perquè la poesia no és una cosa diferent a la vida. I la vida, quin dubte hi pot cabre, no pot ser res substancialment diferent de la poesia.