Candel autèntic

La providència es diu Paco / Els altres catalans

(edició no censurada a cura de Jordi Amat)

Genís Sinca / Francesc Candel

La Magrana / Edicions 62

416 pàgines. 22 euros /

403 pàg. 19,95 euros

Segons Jordi Pujol, Francesc Candel (El Racó d'Ademús, 1925-Barcelona, 2007) és un dels deu catalans més importants del segle XX. Probablement sigui així, sobretot si tenim en compte la temàtica a la qual es va dedicar tota una vida. Efectivament, la Catalunya del segle XX no s'entén sense la realitat demogràfica i l'impacte cultural i polític de la immigració. I, curiosament, en la nostra cultura política el nom propi de referència en relació amb aquesta transcendental temàtica no és cap demògraf ni sociòleg, sinó un escriptor que viu el fenomen com a protagonista, en primera persona. Entengui's bé, no es tracta que no poguem fer una llista més o menys llarga de científics socials que s'han aproximat a múltiples vessants de la qüestió, sinó que el nom que esdevé referència inexcusable és sempre el de Candel. Paco o Francesc, com titulava una primera aproximació biogràfica d'Ignasi Riera de 1988, la figura de Candel és la d'un escriptor que, sense voler, acaba tenint la influència que tant desitjaria un intel·lectual intervencionista, i que sovint no té. Candel, en realitat, és un personatge inclassificable, que només s'entén en unes circumstàncies molt concretes del país, quan des de la cultura antifranquista es vol intervenir perquè la immigració no esdevingui un element d'espanyolització, i no se sap de quina manera fer-ho, en un context polític clarament hostil. A partir d'aquí l'escriptor immigrant, d'experiència vital humil, es converteix en un fenomen literari ben especial, que poua en la quotidianitat que l'envolta.

Genís Sinca (Manresa, 1970) ens ofereix a La providència es diu Paco un retrat viu i autèntic de Candel a partir de les converses que hi va mantenir a casa seva i a l'hospital, al llarg dels sis darrers anys de la vida de l'escriptor. Sinca ens apropa a un home radicalment lliure, profundament antidogmàtic, autèntic i solitari. Un home que confessa obertament: "jo no quadrava enlloc ni en pintura". I aquest home solitari esdevé, en canvi, l'altaveu d'una quotidianitat que no trobava forma d'expressar-se, i també una mena d'intermediari entre els ambients populars de la immigració i el món cultural i polític que sorgia de sectors socials molt més acomodats i de tradició cultural autòctona. D'aquest peculiar paper es deriva l'èxit d'Els altres catalans, el llibre més venut el dia de Sant Jordi de 1964, sorgit de l'interès que Candel va despertar en persones com Jordi Pujol, Josep Benet o Max Cahner, de tradicions ben contraposades a les de l'escriptor.

L'entesa entre els promotors d'Edicions 62 i Candel marca un tomb definitiu en la trajectòria de l'escriptor, però també en el tractament del tema de la immigració en la cultura catalana. Es tracta, per tant, d'un llibre central, que compta ara amb una nova edició, que podem qualificar de definitiva. Jordi Amat (Barcelona, 1978) s'ha ocupat de preparar una acurada edició amb el text original que va escriure Candel, recuperant els fragments o les frases que va escapçar la censura. Més encara, no només restableix el text original, sinó que ens fa veure què va fer desaparèixer la censura, que va actuar sobre 31 pàgines de l'original. Segons Amat, no hi ha un criteri clar pel que fa a les supressions, però en general pretenien suavitzar les crítiques a l'statu quo franquista. Es censurava qualsevol referència crítica a les forces de l'ordre o a les deficiències de serveis públics o a la lluita per la supervivència de la cultura catalana.

Més enllà d'Els altres catalans, però, la figura de Candel va anar prenent encara més presència pública, sobretot pels seus articles i els seus llibres, que patien constantment les topades amb la censura, amb enfrontaments tan directes com el que va protagonitzar amb el mateix ministre Sánchez Bella el dia del llibre de 1970. Candel, molest per no poder publicar un llibre encara a la censura, li va espetegar a l'editor Lara davant del ministre: "Tú te callas, que esto lo ventilamos el ministro y yo, ahora que tenemos la oportunidad". Amb la Transició, Candel esdevindria ocasionalment polític, però tampoc hi encaixava gaire, i vivia tant al dia de la seva feina que va haver de demanar diners per poder anar a les primeres sessions del Senat.

En definitiva, Sinca ens aproxima a aquest Candel autèntic i lliure, amb total complicitat amb l'escriptor. Tanmateix, resta pendent una biografia contrastada amb la bibliografia de l'època, amb més dades objectives del context en què es va desenvolupar Candel, fins i tot amb les respostes crítiques amb l'obra de Candel. En qualsevol cas, el treball de Sinca serà una peça important en el futur.