No tens dret a viure a Barcelona

“La gent s’ha de ficar al cap que viure a Barcelona no vol dir només fer-ho a la ciutat. Viure a Barcelona també vol dir viure a Badalona, Sabadell, Terrassa o Santa Coloma de Gramenet”. Són paraules pronunciades pel Chief Executive Officer (CEO) d’una de les principals immobiliàries amb activitat a Barcelona. Les va dir poc abans de l’arribada d’una pandèmia que havia de servir per canviar el paradigma i que va acabar reforçant-lo. També en l’àmbit de l’habitatge.

Molts anys abans, el 1968, el filòsof francès Henri Lefebvree encunyava per primera vegada el concepte “dret a la ciutat”, que planteja el dret de tots els habitants d’un lloc a decidir les característiques de l’indret on viuen per poder gaudir d’una vida digna. Si ens imaginem Lefebvre i el CEO asseguts cara a cara amb un tauler d’escacs entremig, el filòsof estudiaria pacientment el seu següent moviment. Mentrestant, el representant immobiliari s’aixecaria i escombraria totes les peces amb la mà per escenificar la seva esmena a la totalitat: no hi ha dret a la ciutat perquè ni tan sols existeix el dret a viure en un lloc concret, per molt que hi hagis nascut o hi hagis desenvolupat part de la teva vida.

Henri Lefebvre va encunyar per primera vegada el concepte “dret a la ciutat”, que planteja el dret de tots els habitants d’un lloc a decidir les característiques de l’indret on viuen

Són molts els veïns que han estat escombrats del tauler de Barcelona. Per exemple, el Francisco Sánchez, que mira què es pot fer avui per dinar mentre li sona el rellotge de cucut. És una de les poques possessions que l’ha acompanyat a tot arreu on ha anat des que el 1958 va marxar d’Alcázar de San Juan, a Ciudad Real. D’allà va arribar a Barcelona i el 1975 entraria a viure de lloguer en un pis del carrer Maignon, al barri de la Salut. La seva sort començaria a canviar el 2017, quan el fons d’inversió de capital israelià UPL Gracia va adquirir el bloc de pisos. L’objectiu era fer fora els veïns, reformar-lo i vendre’l a un preu més car.

D’indefinit a temporal

El lloguer del Francisco era de renda antiga, és a dir indefinit, i això suposava un obstacle per al fons, que va explorar totes les escletxes legals per desnonar-lo. Finalment ho va aconseguir. “M’han arrencat la meva vida”, va ser el primer que va dir després que el fessin fora de casa. Va ser un dimecres de principis del 2020, ell havia anat a renovar el bo social del subministrament de llum. Mentre esperava a l’oficina, li va trucar la policia. L’alarma del seu pis havia sonat. Algú hi havia entrat. Quan hi va arribar, va veure que no eren lladres. Una comitiva judicial era al menjador i estava a punt de canviar el pany.

Més tard, el Tribunal Suprem declararia nul el desnonament i donaria la raó al Francisco una primera vegada. Ara està pendent que l’alt tribunal sentenciï a favor seu un altre cop per poder recuperar la possessió del seu pis. “Jo he perdut moltes coses, començant pels diners que he pagat en advocats. Però a banda d’això, he perdut mobles, fotos… Moltes coses que no he pogut recuperar”, relata.

Ara, el bloc on hi ha el pis del Francisco és un esquelet. Després que el seu desnonament fos declarat nul, l’Ajuntament va desestimar el permís d’enderroc, frustrant així els plans de la immobiliària, que havia arribat a posar en venda l’edifici per 1,7 milions d’euros. El Francisco, però, continua vivint entre Madrid i cases de familiars a Barcelona, perquè la propietat ha adduït que la finca es troba en estat ruïnós. Un estat provocat pels treballs de la mateixa propietat per reformar la finca. Abans de finals d’any, el Suprem s’ha de tornar a pronunciar per decidir si força la propietat a tornar el pis al Francisco.

Les últimes dades disponibles marquen el preu d’arrendament mitjà en 1.131 euros el segon trimestre del 2024

Quan aquest veí de la Salut començava a enfrontar-se amb el voltor que el volia fer fora de casa, la Tura Tremoleda i la seva germana es van traslladar a casa del seu avi, al carrer Marina. Poc després, ell va morir i deixava enrere 50 anys de lloguer indefinit. Les seves netes tenien l’esperança de continuar-hi vivint, però les intencions del propietari no eren les mateixes. De 450 euros, el lloguer es doblava fins a arribar als 950 i les germanes Tremoleda no podien assumir l’increment de cap manera. Davant d’això, van continuar pagant la mateixa quantitat fins que la propietat les va denunciar per impagament. Tot i que tenien una situació de vulnerabilitat acreditada i que la llei obligava els grans tenidors a oferir un lloguer social abans de desnonar.

“Jo en aquell moment tenia 24 anys i no era gaire conscient de quina era realment la situació dels lloguers a Barcelona”, explica. “Va ser un canvi molt brusc fer-me a la idea que no podia continuar vivint al meu barri”, recorda. Aquesta és precisament una de les coses que al Francisco se li ha entravessat i no ha pogut digerir. “Jo no m’he quedat al carrer, però la meva vida ha canviat per complet. Era el meu barri, la meva gent. Els meus records s’han quedat allà, i també moltes altres coses que no es poden pagar amb diners”, lamenta. És amb sentències com aquesta que entenem la globalitat del dret a viure en un lloc en concret. Perquè no es refereix només a fer-ho entre quatre parets, sinó en una comunitat. Només així, com preveu el dret a la ciutat, es pot impedir la manipulació dels ciutadans.

Són moltes les persones que encara viuen de lloguer amb un contracte indefinit a Barcelona. Les últimes estimacions, publicades per l’Ajuntament, daten del 2020. Aleshores hi havia 50.000 contractes de renda antiga a Barcelona, però el consistori assenyalava que cada any n’hi havia 3.000 que finalitzaven. El motiu principal és la defunció dels llogaters i, tot i que la llei preveu alguns casos de subrogació cap als fills, la majoria de vegades els pisos passen al cap de poc temps al mercat convencional. El preu mitjà dels contractes de renda antiga és de 530 euros. En canvi, els preus mitjans d’arrendaments de mercat no baixen dels 1.000 euros a la ciutat des del 2019.

Les últimes dades disponibles marquen el preu d’arrendament mitjà en 1.131 euros el segon trimestre del 2024. La xifra encara s’havia enfilat més amunt, fins als gairebé 1.200 del trimestre anterior. Davant d’això, el consell del CEO de marxar de Barcelona podria resultar una solució pragmàtica, però l’àrea metropolitana també té preus rècord (955 euros), igual que el conjunt de Catalunya (823). Tot plegat mentre els salaris creixen a un ritme molt més lent. A Barcelona, segons indicava l’Observatori Metropolità de l’Habitatge, els ingressos mitjans de les llars havien augmentat un 2,6%, mentre que el preu mitjà de compravenda d’obra nova ho havia fet un 18,4%, el de segona mà un 4,5% i el de lloguer un 11,8%.

La darrera regulació dels preus aprovada a l’Estat, però, sembla que ha contingut lleugerament l’ascens dels lloguers, a l’espera de veure quins resultats té a llarg termini. Uns resultats que dependran també de la capacitat i voluntat de les administracions de tapar la principal escletxa de la llei, que amb el temps s’ha anat convertint en esvoranc: els lloguers de temporada.

La ciutat per a qui l’habita?

La proliferació dels lloguers temporals és el resultat de la profecia autocomplerta del CEO. La roda s’ha fet girar fins que s’ha trobat la manera de treure el màxim benefici dels pisos en el mínim temps possible. Ja abans de la pandèmia, les grans immobiliàries instaven reunió rere reunió les administracions a decidir si volien que Barcelona fos una ciutat de primera divisió. La Londres del sud d’Europa.

La Tura també explica que molts dels seus amics miren el futur amb un horitzó llunyà a Barcelona. La vida al poble com a antídot de l’expulsió de la ciutat

L’objectiu era senzill: facilitar i promoure l’aterratge d’empreses de capital estranger a la ciutat. Més poder adquisitiu equival a més diners per destinar a l’habitatge. Amb el pas dels anys i l’impacte pandèmic, el concepte encara s’ha vist reforçat pel fet que ja no cal ni tan sols que les empreses traslladin la seu fiscal a Barcelona. Els nòmades digitals d’empreses tecnològiques poden desplaçar-s’hi en solitari i de manera temporal, i viure en pisos d’on han marxat persones en la mateixa situació que el Francisco i la Tura.

“S’ha parlat molt del dret a la ciutat, però és evident que el marc teòric no s’aplica. S’impulsen millores als barris, però al final les gaudeixen els expats i els turistes”, afirma la Tura. Una realitat de la qual ja alertava Lefebvre el 1968: “La ciutat històricament formada es deixa de viure (...) i només queda com a objecte de consum cultural per a turistes i per a l’esteticisme (...). El nucli urbà passa a ser un producte de consum d’alta qualitat”. La Tura ha vist com al seu barri, progressivament, hi han arribat estrangers d’alt poder adquisitiu. Són també coneguts com a expats (abreviació d’expatriat) i el seu aterratge ha canviat el perfil de molts barris de la ciutat. El Centre d’Estudis Demogràfics de la Universitat Autònoma de Barcelona xifra en 200.000 les persones estrangeres amb estudis superiors que viuen a Barcelona, gairebé un 15% de la població. Aquest continu procés de desarrelament contradiu un dels altres pilars del dret a la ciutat. El que considera l’urbs com a escenari de lluites de faccions, grups i classes que reforcen el sentiment de pertinença.

“El primer gran canvi el vaig començar a veure amb els Jocs Olímpics. Per primera vegada veia gent estrangera rica que comprava pisos a Barcelona”, assegura el Francisco. Alhora, reconeix que no s’imaginava com evolucionaria tot plegat: “Em sembla brutal el que s’ha permès”.

Segons dades del Ministeri de Seguretat Social avançades per El Nacional, Barcelona és una de les destinacions preferides a l’Estat espanyol per als estrangers rics. Entre el 2013 i el 2023, més de 77.000 persones amb aquest perfil han demanat visats específics per residir a la demarcació de Barcelona. Entre ells, el perfil més estès ja no és el de gran inversor, sinó el de directiu o personal altament qualificat.

La UAB xifra en 200.000 les persones estrangeres amb estudis superiors que viuen a Barcelona, gairebé un 15% de la població

Això, traduït a l’àmbit de l’habitatge, fa molt més atractiva l’oferta de lloguers temporals i els propietaris s’hi han llançat, perquè això també els permet esquivar la regulació de lloguers. A Barcelona, quatre de cada deu pisos que s’anuncien als principals portals immobiliaris ja són d’arrendaments temporals. I la tendència ja s’estén a altres ciutats. A Tarragona el percentatge també és del 40%, mentre que a Girona ho és un de cada tres. La compravenda d’habitatges també ha notat aquesta tendència i, segons dades de l’Observatori Notarial de Catalunya, durant la primera meitat del 2024 les adquisicions fetes per ciutadans estrangers han crescut un 0,9%.

Heretar o llogar

Si el Francisco mira enrere, diu que hi ha algunes coses que faria d’una altra manera. Per començar, pensa què hauria passat si amb els primers diners que va estalviar hagués pagat l’entrada d’un pis. Els primers anys que treballava a Barcelona, cobrava 16.000 pessetes al mes. “Podria haver estalviat i mirar de comprar-me un pis, però no vaig tenir prou visió o valentia”, diu. “Abans era més fàcil, però ara, qui es pot permetre tenir un pis en propietat a Barcelona?”

És una pregunta retòrica, però la Tura té clara la resposta: cada cop menys gent. Començant per ella, en primer lloc per raons materials. “No puc pagar una entrada”, diu. Treballa de professora i potser, amb el temps, podria disposar d’un raconet. “Tot i això, les dificultats que he viscut per accedir a un habitatge i poder mantenir-lo m’han marcat molt. Després del que he vist amb el lloguer, no vull estar esclavitzada per una hipoteca”, apunta.

La Tura també explica que molts dels seus amics miren el futur amb els ulls posats lluny de Barcelona. La vida al poble com a antídot de l’expulsió de la ciutat. O posar la bena abans de la ferida. Si ara per ara ella no s’ho planteja és perquè viu en un pis heretat per la família. “Si no en disposés i hagués de viure a Barcelona, hauria de llogar una habitació”, explica.

Un estudi recent de l’Institut de Recerca Urbana de Barcelona (IDRA) alerta de la cronificació del lloguer a la ciutat. A l’informe “Generació llogatera: la gran esquerda social”, alerta que els inquilins ja representen el 53% de les llars entre 16 i 29 anys i el 32% de les llars entre 30 i 44 anys. A més, avisa que només tres de cada deu barcelonins esperen heretar un habitatge en algun moment. D’aquests, a més, la majoria hauran de compartir l’herència amb altres hereus. Tot plegat, segons l’estudi, porta a una distribució cada cop més asimètrica de l’habitatge en propietat, que dispara la desigualtat.

En altres paraules, cada cop hi ha més immobles en menys mans. A la ciutat hi ha gairebé 12.000 propietaris (un 2% del total) que acumulen el 23% del conjunt d’habitatges que hi ha. I les xifres van en augment. N’hi ha prou amb donar un cop d’ull als consells per als inversors. Començant, per exemple, per la consultora immobiliària de referència CBRE, que insta els inversors a “aprofitar el dinamisme” del mercat immobiliari espanyol, en la guia que va publicar a finals del 2023. Uns inversors que, segons la consultora, se senten atrets per les possibilitats que els ofereix Espanya a causa d’un mercat immobiliari “consolidat” i unes condicions reguladores “favorables”. Pel que fa al mercat de lloguer, la consultora té clars els factors clau: l’envelliment de la població i la mobilitat.

Cada cop hi ha més immobles en menys mans. A la ciutat hi ha gairebé 12.000 propietaris (un 2% del total) que acumulen el 23% del conjunt d’habitatges

En una línia similar s’expressa Idealista, portal immobiliari de referència a Espanya, en una guia sobre com invertir en pisos per llogar, publicada a finals del 2023. “Un barri que s’hagi beneficiat de la inversió pública en infraestructures pot convertir-se en un focus d’interès per a futurs llogaters”, assenyalen. Sense oblidar el clàssic consell de buscar immobles que necessitin reformes per després vendre’ls més cars. Però, per sobre de tot, en aquesta guia Idealista no oblida el motiu principal per convertir-se en rendista: “Un dels principals al·licients és la possibilitat de generar ingressos passius, fet que significa que podràs obtenir beneficis sense haver de tenir una vida laboral activa”. És a dir, viure sense treballar. És una de les conseqüències de la mercantilització de l’habitatge: els pisos no existeixen perquè hi visqui algú, si no per extreure’n el màxim rèdit. Només així s’entén que els grans propietaris tinguin gairebé 30.000 habitatges buits a Catalunya, segons l’Agència de l’Habitatge de Catalunya. És obvi que la ciutat no existeix sense gent, però és igual d’evident que, en funció de quina gent hi visqui, la ciutat tindrà un caràcter molt diferent.

El següent moviment

Malgrat tot, tornant a Lefebvre, el que és urbà persisteix. El filòsof assenyalava que no s’ha de caminar cap a la reconstitució d’una ciutat antiga, sinó crear-ne una sobre unes bases noves, a una altra escala i amb unes altres condicions. Perquè el dret a la ciutat, diu el filòsof, és impracticable si no el vehicula la gent que hi viu, la classe treballadora. “La classe obrera, amb la seva mera existència, nega i discuteix l’estratègia de la classe dirigent en contra seva”, apunta. Els obrers ocupen l’espai, mentre que els que manen “van de palau en palau o de castell en castell. Des d’un iot manen sobre una flota o sobre un país. Estan a tot arreu i enlloc”, diu, contraposant-los.

Lefebvre remata la seva recepta amb una aposta per la revolució cultural permanent, acompanyada d’una revolució econòmica i política. Més de mig segle després, classe treballadora i moviments socials seuen davant del CEO en una partida d’escacs que no s’acaba. Debatent-se, molts cops, entre anar jugada a jugada o bé donar resposta a l’estirabot del representant immobiliari. Una escombrada de les peces del contrincant és l’única manera d’aplicar el dret a la ciutat? O es pot aconseguir movent les peces de determinada manera? La manifestació d’aquest dissabte a Barcelona, convocada per 4.000 col·lectius i liderada pel Sindicat de Llogateres, representa un punt d’inflexió en la defensa del dret a l’habitatge i apuntarà possibles desenllaços de la partida.