Encara Montaigne
Temps enrere, les habitacions de nois i noies exhibien cartells del Che Guevara o de García Lorca. Més endavant, els joves van penjar-se, segons els gustos de cadascú, reproduccions de Mick Jagger, Bruce Springsteen o Madona. Diria que en aquests moments ha passat l'època dels pòsters, i les habitacions d'adolescència són plenes a vessar de prestatgeries amb música manllevada, gorres esportives i fotografies ja no d'ídols, sinó de conquestes sensuals molt consumades. Canvien els costums.
Montaigne no tenia cap d'aquestes coses. Tancat des dels trenta-vuit anys a la torre de la casa encimbellada que va heretar del seu pare, i amb l'única excepció d'unes quantes cures de salut a balnearis pirinencs o italians i dos mandats de dos anys com a alcalde de Bordeus, el nostre autor d'avui va tancar-s'hi fins a la seva mort, l'any 1592, poc abans d'arribar a la seixantena. L'acompanyaven una bella vista de les terres del Peirigord, però, amb més eloqüència, fins a 46 citacions, totes de la Bíblia i d'autors clàssics grecs i llatins, entre les quals, en una biga principal, s'hi llegeix una màxima pirrònica: "M'abstinc", i en diferents cairats: "Viure amb poca cosa i no patir cap mal" (Teognis), "Déu va atorgar als homes l'afany de conèixer perquè això fos un turment" (Eclesiastès), "Com és de gran la inanitat de les coses!" (Persi), o "Desgraciats els qui us considereu savis en opinió pròpia" (Isaies). La magnífica edició de Les Essais que acaba de publicar l'editorial Acantilado (Michel de Montaigne, Los ensayos, segons l'edició de 1595 de Marie de Gournay; pròleg d'Antoine Compagnon; edició, traducció i notes de J. Bayod Brau) porta aquestes citacions al final del volum, però jo en tenia notícia no per haver estat a la torre famosa, sinó perquè va anar-hi l'amic Enrique Vila-Matas i va dur-me'n, gratis et amore, una reproducció facsimilar que meravella. Cadascú es penja a l'habitació allò que més li plau de veure o rellegir.
"Els 'Assaigs' són un llibre que no ha de faltar en cap biblioteca personal"
A la torre, doncs, l'escriptor va quedar-s'hi llegint, meditant, estudiant i, especialment, escrivint allò que acabaria convertint-se en els Essais (assaigs, temptatives, provatures intel·lectuals), dels quals va donar-ne en vida quatre edicions (1580, 1582, 1587 i 1588, l'última amb l'afegitó de tot el Tercer Llibre), és a dir, pràcticament les seves obres completes, sense demèrit de les cròniques de viatge i de la traducció del Liber creaturarum, de Ramon Sibiuda, pensador català al qual dedicaria el més llarg assaig -únic sistemàtic- de la seva col·lecció.
Edicions catalanes i castellanes dels Assaigs n'hi ha per donar, per llogar i per vendre, i gairebé totes les que es van publicar al segle XX partien de l'anomenada "edició de Bordeus", és a dir, d'un exemplar de l'edició de 1588 conservat a l'Ajuntament d'aquesta ciutat, amb tot d'afegitons, correccions i marginalia escrits a mà pel mateix autor. D'aquí van sortir les traduccions catalanes de Nicolau Rubió i Tudurí (només els primers 27 capítols del Llibre Primer), de Jaume Aiguadé i Miró (només l'Apologia de Ramon Sibiuda, 1931-1936), de Jaume Casals (també l'Apologia, 1982), d'Antoni Lluc-Ferrer (només el Llibre Tercer, 1984) i l'encara inacabada de Vicent Alonso (Ed. Proa, 2006, 2007). I del mateix lloc van sortir una notable quantitat de traduccions al castellà, entre les quals convé destacar la de Juan G. de Luaces (Mèxic, 1991, fa poc reeditada a Espanya).
Però el món de la filologia posseeix manies i oscil·lacions. Vet aquí que la mateixa col·lecció, tan prestigiosa (Bibliothèque de La Pléiade), que encara havia publicat l'any 1962 l'edició de 1588, també dita "Municipal", ha publicat aquest mateix any una nova edició, basada en la que ja he dit més amunt, de 1595, a càrrec de la fille d'alliance del Senyor de la Muntanya. Aquesta edició -base de la castellana d'Acantilado- presenta, com d'altres, els tres estrats de la redacció complexa del llibre, però resulta més fidel des del punt de vista filològic, encara que tant els francesos com Bayod hagin separat paràgrafs allà on només hi havia tirallongues de centenars de línies (i de pàgines) sense cap punt i seguit. L'edició és esplèndida, sens cap mena de dubte, entre altres coses per tot l'aparat de notes i de textos complementaris presentats pel curador i traductor de l'obra. Jo no la llogaria; la compraria, i després no la vendria mai: és un llibre que no ha de faltar en cap biblioteca personal.
Ara bé: ¿creieu que ni la vida més llarga us permetrà de llegir les 1.728 pàgines de l'edició castellana esmentada? Llavors un altre consell, i de tot cor: busqueu l'edició catalana que acaba de traduir admirablement Pau Dito Tubau: Montaigne, Pàgines escollides, amb un assaig introductori d'André Gide, Barcelona, Edicions de 1984. Com deien a Roma: intelligenti pauca.
