El Fòrum que no va ser

Avui fa just deu anys, Barcelona va inaugurar amb tota solemnitat el Fòrum de les Cultures, amb bona part de la família reial —el rei Joan Carles, la reina, el príncep Felip, Letizia i la infanta Cristina— i un desplegament d’autoritats i seguretat —moltíssima seguretat— pròpia dels grans esdeveniments. Perquè el Fòrum va ser concebut i projectat com a tal. És difícil no oblidar un dels seus eslògans: “L’esdeveniment que mourà el món”. Però no va ser així. La idea que la cultura fos l’eix central d’un gran esdeveniment internacional impulsat per les ciutats —les grans protagonistes, perquè és a les ciutats on esclaten els problemes globals— era, de sortida, bona. I que els eixos centrals fossin les condicions per a la pau, la diversitat cultural i la sostenibilitat, també.

“La idea era bona, però...”. És l’expressió que s’utilitza una vegada i una altra quan es parla sobre el Fòrum. La iniciativa va ser de l’aleshores alcalde de Barcelona Pasqual Maragall, que després de l’èxit dels Jocs Olímpics de 1992 va voler que la ciutat assumís un altre repte. Descartada una altra Exposició Universal, va anar prenent forma el disseny —una mica difús— d’un projecte de nou encuny. El lloc ja estava bastant definit de sortida: la zona del llevant de la ciutat, tota una assignatura pendent de Barcelona.

Per a alguns aquest va ser un error. “El que havia de ser el Fòrum quant a contingut va quedar sepultat per la transformació urbana. Com plantejament cultural era correcte, defensable i necessari”, opina Ferran Mascarell, que llavors era regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona- en la seva etapa socialista —i que, de forma interina, va assumir les regnes de l’esdeveniment en una de les seves crisis: quan es va quedar escapçat per l’abandonament sobtat de Josep Caminal, el setembre de 2001.

Impulsat inicialment per la ciutat i sempre sota el paraigua de la Unesco, el Fòrum va esdevenir un “artefacte cultural” —en paraules de l’exalcalde Joan Clos, braç executor de l’invent— en què es van involucrar les tres administracions, amb José María Aznar, llavors president llavors del govern espanyol, Jordi Pujol, president de la Generalitat, i el mateix Clos, com a alcalde d’un govern municipal integrat també per Iniciativa per Catalunya i Esquerra Republicana. ¿Parlar de pau, diversitat cultural i identitat —menys conflictiva era la sostenibilitat— amb tres patrons tan diferents? Difícil.

Les administracions van

D’aquesta manera, la definició dels continguts dels diàlegs (55), les exposicions i les activitats de la gran esplanada es va convertir en un difícil trencaclosques. I més després d’una escalada de terrorisme internacional, amb els atemptats de l’11-S, la guerra de l’Iraq i, a més, l’11-M, tot just tres mesos abans de la inauguració del Fòrum.

“Nosaltres ens reuníem cada dijous i discutíem sobre els continguts dels diàlegs, especialment. Les propostes inicials venien bastant definides, i nosaltres proposàvem variacions. De vegades s’incloïen i d’altres, no”, recorda Carme Riera. L’escriptora va formar part de l’anomenat “consell de savis” —creat pel malestar del món cultural, que se sentia marginat— del qual van arribar a formar part, entre d’altres, Josep Ramoneda, Valentí Puig, Vicenç Villatoro, Enric Argullol i Jorge Wagensberg. Uns savis que, tanmateix, van ser nomenats de forma consensuada per les administracions. “La idea era bona, però quan vam començar a ser crítics, es va començar a diluir. Va ser una experiència interessant, però frustrant pel resultat final”, afegeix Riera.

Mireia Belil, responsable de la direcció dels continguts i directora de la Fundació Fòrum, nega la ingerència política, però reconeix tensions a causa de la disparitat de criteris, especialment en els diàlegs que tractaven de la pau. La possibilitat que el Fòrum projectés la imatge de Barcelona com un nucli dels moviments antiglobalització —la ciutat es va mobilitzar contra la guerra de l’Iraq— i antisistema, va disparar les alarmes de les administracions consorciades. Especialment la del govern central —en mans del PP fins al març del 2004—, però també a la Generalitat i l’Ajuntament. “El Fòrum de les idees va ser segrestat per la política. Acords, pactes, tots volien ficar cullerada en el programa i això es va notar en el resultat”, es lamenta Mascarell.

Mascarell: “El Fòrum de les idees

Amb aquest teló de fons, i una autèntica obsessió per la seguretat, es van prendre dues decisions: tancar el recinte i fer pagar per entrar. Dos errors que Belil va tenir molt en compte quan va fer “una llista d’errors” en enfocar el Fòrum de Monterrey, el 2007.

“El Fòrum de Barcelona va ser d’una altra època”, reconeix ara Belil. Bàsicament la de les vaques grasses. Així ho demostren els números. Un pressupost de poc més de 323 milions d’euros, dels quals 208 van ser aportats per les administracions, 70 pels patrocinadors i 26 per les entrades venudes, segons els números que es van presentar al tancament del Fòrum però a falta de la liquidació final. Les edicions posteriors a Monterrey, Valparaíso (Xile) i Nàpols (Itàlia) han reduït dràsticament tant el pressupost com la durada.

“La idea inicial de Maragall va ser bona, però Clos no la va saber executar”. És el diagnòstic que fa Carles Duarte, un dels representants de la Generalitat en el consorci del Fòrum, que defensa el que l’esdeveniment ha deixat: precisament la transformació urbanística.

I el llegat cultural? Pel recinte del Fòrum van passar una mica més de 3,3 milions de persones, a banda dels tres milions més que van participar en les activitats que es van realitzar sota el paraigua de l’esdeveniment en equipaments culturals de la ciutat i prop de 70.000 en els diàlegs. Al recinte del Besòs es van abordar infinitat de qüestions: els conflictes, la identitat, la pau, la guerra, els efectes de la globalització, de l’economia mundial... Hi van passar personalitats tan rellevants com els premis Nobel Mikhaïl Gorbatxov, Paul Krugman, Rita Levi Montalcini, Adolfo Pérez Esquivel, José Saramago, Joseph Stiglitz, Muhammad Yunus; i referents mundials com Susan George, Nawal El Saadawi, Salman Rushdie, Avishai Margalit, Tarso Genro, entre d’altres. “Moltes de les qüestions que es van plantejar al Fòrum després van ser la crua realitat a partir de la crisi del 2007”, apunta Mascarell.

Les exposicions van ser desmantellades, i només una d’elles, Veus —un muntatge audiovisual sobre les llengües del món— tindria destinació final: la Casa de les Llengües, un projecte que tanmateix tampoc veurà la llum, descartat per l’actual administració convergent de la Generalitat. El material d’aquella exposició, comissariada Vicenç Villatoro, reposa als magatzems de la Fundació Fòrum. “La Unesco està interessada a preservar-la”, comenta Belil. La gran esfera del món de 140 quilos de pes que cada nit emergia de les aigües del Port Fòrum és, pràcticament, l’únic element que s’ha preservat, després que se subhastessin tot els actius. Va ser cedida a l’Ajuntament de Sant Antoni de Calonge.

“No es pot discutir el llegat urbanístic, però no només era això. Els objectius culturals no es van aconseguir, i la ciutadania no el va fer seu”, opina Joaquim Forn, primer tinent d’ alcalde de l’Ajuntament. I remata: “La idea de mantenir un esdeveniment inspirat per les ciutats està bé, però creiem que ha de ser a impuls directe de la Unesco; Barcelona ha de deixar de dirigir el procés. Hem de girar full”.