Les falles silenciades
Intents de revivificar el fil d’una festa crítica i popular
La festa de les Falles naix, a mitjan segle XVIII, com una expressió de la cultura popular carnavalesca, com una pràctica transgressora i subversiva que, mitjançant la construcció i erecció de cadafals satírics, pretén posar en solfa els poderosos i la societat burgesa en expansió. En el segle XIX la crítica política i social féu furor, cosa que provocà una reacció dels poders locals, que intentaren posar fi a la festa. Com que no van aconseguir-ho, atesa la forta resistència popular, la burgesia optà per intentar reconvertir les falles en una apologia jocfloralesca de les glòries regionals i en una manifestació artística “presentable”. D’aquesta manera, va començar una gegantesca i continuada operació de buidatge de contingut crític de les falles primigènies i la progressiva substitució d’aquestes per una sèrie de rituals, estructures i continguts que finalment aconseguiren reconduir la incòmoda festa original cap a la festa major del cap i casal, expressió de la modernitat burgesa. Una operació que ja s’havia manifestat de manera reeixida cap als anys trenta del segle passat.
Tanmateix, davant la poderosa operació de reorientació i domesticació de la festa fallera, aquesta va manifestar una no menys prolongada resistència cultural, plasmada en la persistència de la sàtira corrosiva, la crítica dels intents desnaturalitzadors o la identificació de les masses falleres amb les causes progressistes o transformadores de l’època, com ara el republicanisme, el valencianisme d’esquerres, el socialisme o l’anarquisme. Això es va fer ben visible durant la Segona República, autèntica època daurada de la festa, quan, encara que les Falles ja eren la festa unànime de la ciutat, les classes populars i les ideologies polítiques progressistes evidenciaren a través de cadafals i rituals la seua considerable influència i mostraren que les falles i les forces transformadores anaven estretament de la mà. Així ho demostra la col·laboració de nombrosos intel·lectuals i artistes republicans i d’esquerres amb la festa, o el posicionament dels fallers al costat de les idees de república o de revolució. De fet, si contemplem ara les publicacions i premsa de l’època, de seguida resulta evident que unes falles progressistes i veritablement modernes foren, efectivament, possibles. L’allau de publicacions falleres, entre les quals destacà Pensat i Fet, contribuí a reforçar aquesta orientació de progrés, condimentada per bones dosis de valencianisme sobiranista, però que es va veure durament colpejada quan la molt republicana València va caure derrotada i ocupada per les tropes franquistes.
Fuster intentava refer la
La desfeta i la implantació del nou règim tingueren efectes demolidors sobre les Falles, que foren sotmeses a una intensa tasca de reinvenció d’acord amb els motles ideològics del règim. Així, durant quasi quaranta anys, es va submergir la festa en un procés de profunda reestructuració, convenientment reforçada per noves estructures polítiques de control i adoctrinament, que finalment aconseguiren allò que buscaven: esborrar pràcticament la petjada d’unes Falles progressistes i convertir la festa en una expressió folkloritzant, rància i immobilista del franquisme.
“Unes altres” falles són possibles
Com a resultat, milers de progressistes vinculats a les Falles hagueren d’exiliar-se, i altres es quedaren a la ciutat sense possibilitat immediata de participar en les comissions, on se’ls vedava l’entrada si s’havien “significat”. Entre els artistes fallers, que havien donat suport massivament la República, l’efecte repressor no fou menor, i no tingueren més remei que anar-se’n o adaptar-se als nous cànons estètics i de contingut, impulsats pel règim a través de la censura.
La festa patí una intensa
Però, tot i les dificultats, es mantingué una certa resistència de la cultura popular fallera, visible en les representacions satíriques de la Cavalcada del Ninot, la crítica socioeconòmica en els cadafals, el conreu del valencià en casals i llibrets o l’edició de revistes falleres. El 1967 Joan Fuster va publicar el seu llibre Combustible per a falles, que intentava refer la connexió alta cultura-cultura popular de la preguerra, però ja aleshores la totalització franquista de la festa feia semblar Fuster un perillós heterodox. Per a acabar-ho d’arredonir, els fusterians abominaren de les Falles identificant-les sense matisos amb el règim i el pitjor regionalisme. Tot i això, hi hagué episodis de protesta popular exigint el valencià en la Crida, en els anys seixanta, i ja a les acaballes del franquisme en algunes comissions una nova generació de contestataris fallers començà a demandar falles més populars i democràtiques. És a dir, intentaven un canvi des de dins la festa, cosa ben difícil, atesa la intensa instrumentalització política d’aquesta per part del franquisme.
L’esclafit de la “batalla de València”, atiada per la dreta postfranquista per barrar el pas a l’ascens de l’esquerra i el nacionalisme, no féu millorar la situació. El blaverisme es va impulsar en gran part des de dins del món faller, mentre que les forces progressistes optaren per retirar-se de les Falles, on alguns havien intentat fer “entrisme”, perquè les veien ja perdudes a les mans dels reaccionaris. Les conseqüències foren dramàtiques, ja que milers de fallers i falleres de progrés foren abandonats a la seua sort, intentant lluitar a la seua manera de dins de les seues comissions. Hi hagué intents de generar canvis interns, però fracassaren quasi tots, perquè l’ambient hi jugava en contra. La majoria absoluta del Partit Popular, des del 1995, sols va consolidar la colonització del món faller per les forces conservadores, que hi trobaren un bon dipòsit de vots, guanyats amb subvencions, discursos demagògics i un populisme regionalvictimista espaordidor. La vella cultura fallera subversiva continuava soterrada, però larvada i en estat potencial.
En els darrers anys
En els darrers anys semblen haver canviat algunes coses, ja que s’adverteix que l’esquerra i el nacionalisme han comprés que les Falles són importants, i també hi ha cada volta més intents de rescatar i revivificar el fil soterrat de la transgressió, tant des de dins com des de fora de la festa. Amb tot, allò que els guardians de la tradició sacrosanta no poden aguantar, com li passa a l’Església Catòlica, és que li isquen heretges des del mateix món faller. Perquè hi ha una extensa massa de fallers i falleres progressistes que han estat amagats dins l’armari de les seues comissions, oprimits per la festa oficial i el fallerisme més caspós, esperant el moment de dir-hi la seua. Sols així s’entenen recents campanyes d’estigmatització dels qui intenten desafiar el model faller dominant. Es diu ara que unes altres falles són possibles. En realitat no són "unes altres", sinó les falles originàries, les falles silenciades, les falles que mai han deixat d’estar, però que ara volen ocupar el lloc que es mereixen.
La transgressió com a patrimoni
Fa uns dies el Consell de Patrimoni Històric Espanyol va decidir, per unanimitat, triar la candidatura de l’Espai Cultural de la Festa de les Falles perquè la Unesco la declare bé del patrimoni immaterial de la humanitat. Paral·lelament, el govern valencià declarava la festa bé d’interés cultural. Són dues notícies que parlen de l’elevació d’una de les grans festes valencianes a la categoria de patrimoni cultural amb majúscules. Un reconeixement que semblava molt llunyà fa només setze anys, quan l’Exposició del Ninot de València fou expulsada de la Llotja arran de ser declarada aquesta patrimoni de la humanitat. Ara sembla que s’ha girat la truita i tothom reconeix, encara que al començament fórem molt pocs els qui ho defensàvem, sense massa èxit, que les Falles reunien totes els ingredients d’una festa total amb gran riquesa i varietat de valors artístics, comunitaris i culturals.
Amb tot, no és menys cert que la patrimonialització de la cultura en general, i de la cultura popular en particular, implica una certa liofilització dels seus continguts, una certa “posada en valor” paradoxal que mai no se sap si és estrictament cultural o amaga una mercantilització dels béns per a ser convertits en producte turístic de ràpid consum. Potser les Falles corren també aquest risc. Per això cal subratllar que allò més originari, insolent i incontrolable de les Falles és el seu tarannà corrosiu, impugnador, incòmode, en una paraula, transgressor. Raó de més per a conservar-lo en una època en què tot just corren aires contraris a aquest esperit contestatari.
Hi ha un risc, doncs, que la patrimonialització mundial de les Falles derive en un simple afegit “costumista” a la “marca València”, que busca fer-se un lloc en el mapa de les ciutats globals de segona fila. Un motiu més que fundat per a reivindicar la transgressió fallera com a veritable patrimoni, no incompatible amb els altres valors de la festa. Probablement el seu màxim i més amenaçat valor. I com que és més que dubtós que el poder estiga interessat a preservar-lo, hauria de correspondre a la ciutadania, i també a la ciutadania fallera, protegir-lo com el més preuat tresor de la festa.
