Llocs (i llibres) de Miquel Pairolí que eduquen el record

Amb pocs mesos de diferència, l’editorial Gavarres ha recuperat dos dels textos més importants de Miquel Pairolí: els Dietaris —que inclouen Paisatge amb flames (1990), L’enigma (1999) i Octubre (2010)— i l’assaig La geografia íntima de Josep Pla (1996). Els dos llibres suposen un torcebraç amb el temps, la literatura i la memòria. En els dietaris Pairolí reflexiona a partir de fets quotidians, tot combinant descripció i pensament i recordant-nos, un cop més, que la literatura atorga “densitat, pes específic [...] tant a l’objecte més fràgil i fútil com a una vida humana”. En l’assaig ofereix una “aproximació interpretativa, personal i lliure a alguns dels llibres de Josep Pla”, els que considera més rodons i esmolats.

Mitjançant l’escriptura, Pairolí pondera i afina el que veu i pensa, amb la voluntat d’ajustar-ho al seu punt de vista. Per això la seva obra, que inclou revisions d’algunes lectures i experiències, és tan precisa i matisada. Mostra, com diu, citant Montaigne, “la mesura del [seu] punt de vista, no la mesura de les coses”. El que li interessa, per tant, són les opinions que, com a lector-escriptor, pot oferir, les quals li permeten de perfilar el seu raonament i aguditzar la seva sagacitat crítica. On veiem millor aquesta manera d’operar és, sens dubte, a La geografia íntima de Josep Pla.

Al llarg del dietari Pairolí rellegeix l’obra de Pla, tot desenvolupant algunes reflexions que seran ampliades a La geografia íntima de Josep Pla. Del palafrugellenc, n’admira la capacitat descriptiva i la manera com crea un to personal, clar i penetrant. Sota l’ascendència planiana, Pairolí escriu impel·lit per dues constants: la sensibilitat per la naturalesa, fruit del contacte directe, i la reflexió sobre el solatge que deixa el pas del temps en l’escriptura i la vida. Escrivint, Pla i Pairolí eduquen el record que tenen sobre els altres i sobre el territori, tot desfibrant atmosferes i vendavals, i construint, a la vegada, una geografia física, climàtica i humana tornassolada i canviant.

L’assaig s’estructura en dues parts. En la primera s’inclouen quatre estudis sobre quatre espais centrals en l’obra planiana: “Girona o el laberint de pedra”, “Un foraster a la Barcelona noucentista”, “Palafrugell als anys de la bona vida” i “Cadaqués, el gust de l’oliva amarga”. Com podem veure, els epígrafs remeten als quatre moments que Pla evoca en cada llibre: la Girona vacil·lant i monumental de l’adolescència, la Barcelona dels anys universitaris, el Palafrugell del passat que, en els quaranta, mira amb curiositat i bon humor, i, finalment, un Cadaqués poc autobiogràfic, interpretat a través del paisatge i la història. La segona part inclou tres estudis molt més breus: “El quadern gris o l’eterna joventut”, “El misteri de Pa i raïm” i “Les pensions o la vida a través del microscopi”. L’autor els presenta com a “subratllats subjectius”, és a dir, com a observacions personals sobre uns textos que li han despertat un interès especial.

Com recorda Xavier Pla en l’epíleg, l’assaig de Pairolí aparegué en un moment dolç, quan la imminent celebració de l’Any Pla (1997) incentivà una revisió de l’obra i la imatge de l’escriptor, encara controvertida i, en part, incompresa. En l’estudi previ que encapçala el llibre, Pairolí no escamoteja aquestes qüestions, ans al contrari, considera que el Pla dels setanta és molt irregular. A l’hora de vindicar-lo se centra, de fet, en els llibres que considera més importants de l’etapa de maduresa de l’escriptor: Cadaqués (1947), Girona, un llibre de records (1952), Palafrugell, peix fregit (1954) i Barcelona, una discussió entranyable (1956). En l’anàlisi no només pren en consideració el context en què s’inscriuen els llibres (que reprenen textos publicats anteriorment), sinó també els trets estilístics que els fan tan atractius, com la capacitat de concretar ambients i personatges, la visió nostàlgica de la quotidianitat o la creació d’atmosferes associades a moments i vivències puntuals, en què passat i present es confonen. En la lectura d’algunes obres, com Pa i raïm, l’autor aborda la dificultat de tractar l’obra de Pla des de la perspectiva del gènere de la novel·la i insisteix que Pa i raïm, tot i mancar de “tensió narrativa i verí argumental”, es basa en una trama implacable.

Planià fins al moll dels ossos, Pairolí fa un llibre amè, càlid i incisiu, que sorprèn el lector per l’agudesa de les seves observacions, que, com la llum en l’obra de Pla, donen una qualitat especial a les coses i ens eduquen el record. Una festa per a l’intel·lecte i els sentits.

En l’assaig, fa una aproximació interpreativa i lliure a alguns dels llibres de Josep Pla, que havia iniciat als dietaris