Aviador de la República per un dia

Aquell dia d’hivern del 1938, en un cel de plom sobre terres de Terol, l’aviació republicana que protegia la retirada de les forces es va embrancar amb la franquista en un duel letal. Els Xatos I-15 intentaven interceptar una formació de bombarders enemics, però se’ls van interposar 24 Fiat CR-32, del XXIII grup de caça italià Asso di Bastone (portaven l’as de bastos com a emblema, com si anessin a jugar a la botifarra). Al combat, que es va anar estenent, s’hi van afegir per cada bàndol Mosques I-16 i Messerschmitts Bf 109 en un tremend rebombori aeri amb avions precipitant-se a terra fumejants o embolicats en flames, pilots saltant en paracaigudes i per tot arreu l’acrobàtica de fulguració aeroplans en lluita i la terrible cacofonia de les metralladores. Enmig de la batalla, el jove sergent de l’Arma d’Aviació barceloní Francesc Viñals, nascut el novembre del 1914 al número 44 del carrer de Sant Gervasi de Cassoles, pren altura després d’atacar un dels biplans enemics i llavors nota una sacsejada brutal: ha xocat el seu Xato contra un Fiat CR-32 que li passa per sobre, gairebé el decapita; el veu caure en barrina davant seu i li dispara. Aleshores no ho sap, però acaba d’abatre (amb ajuda de la sort) un dels pilots més destacats de l’aviació franquista —aleshores agregat a l’esquadrilla italiana—, Carlos de Haia González de Ubieta, habilíssim aviador i cunyat de l’as Joaquín García Morato. Com a resultat de la jornada, Vinyals va ser ascendit a tinent “pel seu heroic comportament en els combats aeris lliurats a les proximitats de Terol”.

En tot això pensava jo, reconstruint mentalment la monumental baralla celeste, pilots, aventures, vol, risc, mentre l’altre dia em dirigia al número 8 del carrer de Guifré, al Raval, on des del 1993 es troba la seu de la delegació Catalana Nord-Balear de l’Associació d’Aviadors de la República (ADAR) i centre d’història aeronàutica. En aquell lloc es desenvoluparia una insòlita i sorprenent cerimònia de lliurament de premi. Tan insòlita i sorprenent com que el guardonat era jo.

Efectivament, és inaudit que l’associació d’aviadors republicans decideixi distingir algú que no només ha patit contumaç por de volar (fins i tot aferrant-se a una desconeguda en un vol Roma-Barcelona amb turbulències, cosa que sens dubte no faria Viñals, i encara menys José María Bravo, un as amb 23 abatiments), sinó que prové d’una família de marins de guerra —fins i tot amb un avi pilot de l’aviació naval— a l’espectre ideològic oposat del que representa l’ADAR; i molt oposat si tenim en compte el meu oncle avi, agent franquista infiltrat al SIM i alferes de la División Azul. I mira que té coses per fer i gent per premiar, l’associació. En els darrers temps, només per esmentar algunes iniciatives de l’entitat que actualment presideix Aquilino Mata —fill del cèlebre pilot de bombarders Katiuska Jaume Mata, fundador el 1976 i primer president de l’ADAR—, l’associació ha organitzat o coorganitzat una jornada sobre Rómulo Negrín i la quarta esquadrilla de Xatos, la X Diada Commemorativa del camp d’aviació de la Sénia (aeròdrom republicà ocupat després per la Còndor, avui amb un actiu Centre d’Aviació Històrica), i un homenatge a l’aviador Joan Comas, últim cap de la Segona de Xatos, al centre d’interpretació de l’aviació republicana i la guerra aèria (Ciarga), a Santa Margarida i els Monjos, on s’ha inaugurat un monòlit dedicat al pilot amb una escultura en relleu obra de l’artista Mar H. Pongiluppi. També van col·laborar en la notable exposició de Francesc Torres al MNAC, on un Katiuska penjava del sostre de la sala oval.

Tot i el seu entossudit compromís per estudiar i preservar la memòria dels aviadors de la República, de divulgar i de socialitzar el coneixement, l’ADAR no rep els suports que mereix en una ciutat els governants de la qual arrufen el nas davant de tot el que faci olor de militar i semblen haver oblidat que als bombarders feixistes, durant la Guerra Civil, no se’ls hauria pogut fer front amb bicicletes. L’associació voldria tenir, a més de més ajudes, unes instal·lacions millors i més sanejades, amb més metres quadrats, per poder tenir-hi els arxius, les col·leccions i la biblioteca i donar servei als investigadors que els consulten. Els agradaria almenys recuperar el segon local, annex al d’ara, que ocupen uns magatzems municipals.

Vaig arribar expectant a la seu, uns baixos en què, a l’entrada, et trobes el maniquí d’un pilot (davant del qual per si de cas em vaig quadrar), i a dins, força apinyada, una bigarrada col·lecció de maquetes, llibres, fotos, cartells i objectes relacionats amb la guerra aèria, inclosa una metralladora original recuperada d’un aparell republicà. Em van rebre diversos membres de l’ADAR, entre ells el vicepresident Antonio Valldeperes (Mata no hi era per motius de salut) i el secretari Antoni Vilella, fill de l’enyorat exmecànic de la Gloriosa (l’aviació de la República), Antonio Vilella, que va ser president de l’associació i va morir el 2016 als 99 anys. Parlem distesament de diversos temes aeronàutics. Del gran Antonio Nieto Sandoval, a qui vaig tenir el privilegi d’entrevistar fa just vint anys. Valldeperes va recordar el 83è aniversari, el 4 d’agost, de la caiguda d’un Junkers Ju-52 a la serra de Llaveria, accident en què va morir el primer cap de la Legió Còndor, el coronel Alexander von Scheele; el mateix Valldeperes i Isaac Montoya van localitzar-ne les restes el 2003, i conserven peces que van trobar, com ara un tros del motor central de l’avió i les claus d’un Mercedes.

I després, en un moment determinat, es van posar molt seriosos, com si m’anessin a afusellar, van treure vi i coses per picar i em van fer entrega d’un diploma. Encapçalat per l’emblema dels pilots republicans, una hèlix amb ales sota una estrella vermella, el document diu que la junta general ordinària de l’associació acorda per unanimitat “atorgar Menció especial i reconeixement” al premiat “per la seva aportació com a periodista a la memòria” històrica de tots aquells aviadors republicans que van defensar la llibertat i la democràcia al cel d’Espanya (1936-1939)”. Vaig lamentar no portar posades les ulleres de vol per dissimular que se m’humitejaven els ulls. En aquell petit espai constret sobrevolat per la maqueta d’un Xato i envoltat d’afecte em vaig sentir per un moment, immerescudament, un d’aquells la memòria dels quals preservaven. Un aventurer i un valent de debò. Un pilot. Quan ja em passava, Valldeperes em va donar una capseta. Dins, de plata de llei, una petita insígnia de l’aviació republicana. No sé què pensaran els meus ancestres de les meves ales vermelles, però em vaig sentir més orgullós que si hagués abatut jo l’Stuka de Coma-ruga. Vaig tornar a casa caminant molt dret i més emocionat que el soldat Ryan al cementiri de Colleville-sur-mer. Ser dignes mereixedors del que es va fer per nosaltres.

Li he preguntat a David Íñguez, un dels dos Davids historiadors emblemàtics de l’ADAR (amb David Gesalí), quina és per a ell la gesta més gran dels aviadors republicans. “La defensa nocturna de la ciutat de Barcelona contra els bombarders feixistes. La va organitzar el pilot Walter Katz, jueu alemany nacionalitzat espanyol que va caure el 1938 i que està enterrat al cementiri hebreu de les Corts. El seu relleu el va agafar José Falcó. Sempre he pensat que cada nit aquests homes salvaven els meus avis”. Hi havia alguna diferència entre els pilots republicans i els de l’altre bàndol? Molt esportivament, Íñiguez ha començat contestant que no, però ha acabat destacant l’extrema joventut dels republicans i, reflexionant, que possiblement eren més idealistes: molts provenien de les classes populars, i creien que combatien per canviar les coses i per la justícia social. “Sense conviccions molt fermes no s’entén que aguantessin tant volant, en unes condicions tan desfavorables”, va concloure. “Estaven fets d’una pasta especial”. Com els amics de l’ADAR; gràcies i bon vol.