El diccionari creix

Dèiem la setmana passada que, segons com, la lentitud de l’Institut d’Estudis Catalans a l’hora d’admetre novetats al diccionari es podia associar matusserament a una parsimònia endèmica, i patapam!, ni 24 hores no va trigar l’IEC a fer públiques les noves incorporacions i esmenes al DIEC. Val a dir que el ritme amb què darrerament s’estan produint aquestes novetats no pot sinó moure a l’elogi, en tant que el que abans es feia bianualment (del 2007 al 2019 es van fer canvis al diccionari cada dos anys), ara es fa biennalment (els anys 2020 i 2021 hi ha hagut dues tongades de novetats, respectivament, la darrera al mes de març). Espanta i tot tanta diligència.

Hem de celebrar alguna de les novetats, especialment aquesta de covid, que temps enrere havíem reivindicat com l’autèntic neologisme de l’any passat i que ni tan sols va ser finalista (vegeu l’article “Voteu ‘grup bombolla’”). Per força hi havia d’aparèixer, seria excessivament prudent creure que el terme necessitava més temps per demostrar arrelament, i també ingenu pensar que la malaltia patirà una erradicació tal que farà oblidar el terme. Al contrari, la inclusió al diccionari servirà per fixar definitivament la vacil·lació que encara ara presenta en molts punts: és paraula aguda, no plana; és femenina, no masculina; s’escriu tot amb minúscules; no ens cal afegir-hi el guionet amb el dinou; i la seva definició afecta només la malaltia, no el virus mateix. La pandèmia ha dut altres fitxatges al DIEC, com ara coronavirus o cribratge, però ens hem quedat sense uns meritoris teletreball (desmentiríem així els que advoquen per telefeina), videotrucada o sindèmia.

La resta de la llista de novetats no és especialment llaminera: si descomptem els nombrosos participis verbals que ara tindran entrada pròpia amb forma d’adjectiu (cardat, correspost, equivocat, glaçat, mesurat, quadriculat, etcètera), de fet les entrades noves són un grapat, a banda de les ja esmentades: conductista, culleradeta, dialogant, espertinar, nord-coreà, paralímpic, fer el ronso, rumrumejar i sud-coreà. Molt més interessants són sempre les correccions a les entrades ja incloses al diccionari, les quals no són mai objecte de titulars i que informen molt més tant dels canvis que es produeixen a la llengua com dels principis que en guien la comprensió.

Per exemple, és dins de la correcció de les entrades que trobem novetats quant a la incorporació de locucions i frases fetes: ja podem trobar al diccionari coses com avall, que fa baixada, no fer ni brot, cridar el mal temps, cridar l’atenció, dia a dia, cada dos per tres, a l’hora de la veritat, de lloguer, anar (o venir) a menys (o a més), en tot moment, passar-ho bé, segons sembla, en síntesi, sol com un mussol, a tot tardar, ésser a temps. Deunidó amb les novetats, hi ha més suc aquí que no pas a les entrades noves, perquè si bé n’hi ha que són dites de tota la vida i fem bé de tenir-les al diccionari, d’altres han tingut de sempre l’etiqueta de castellanismes i hem maldat per esquivar-les cada dos per tres.

I una novetat més, en aquest cas entre les definicions, estranya, inopinada, aparentment innòcua, però venint d’on ve, d’una transcendència rellevant. L’IEC ha optat per retallar la definició del terme bilingüisme tot deixant-la en la mínima expressió i, possiblement, evitant haver de definir un concepte espinós: “Condició de bilingüe”. Però a l’entrada bilingüe hi apareix una accepció nova que podria ser molt discutida des dels mateixos rengles de la filologia i la sociolingüística catalanes, i que potser agrairan aquells que, precisament, fa anys que malden per inocular la idea que Catalunya és ben bilingüe perquè sí: “bilingüe 4 adj En què coexisteixen dues llengües”. I amb un exemple que embolica encara més la troca, perquè matisa el sentit del mot a través d’un adverbi políticament circumstancial: “Irlanda és un país oficialment bilingüe”. Tenint en compte que el mateix diccionari defineix coexistència com a “existència simultània”, sense més matisos, hem de concloure que d’acord amb el DIEC Catalunya és bilingüe?