Alba Sotorra: “On em sento més reconeguda és a Reus”
La directora catalana recorre, en el documental ‘El retorn: la vida després de l'ISIS’, a les vides de dones occidentals que van combatre amb l'Estat Islàmic i que, penedides, demanen una segona oportunitat
La directora Alba Sotorra (Reus, 41 anys) ha guanyat el premi del públic amb el seu nou documental, El retorn: la vida després de l'ISIS, al festival DocsBarcelona després d'estrenar-lo en un certamen tan prestigiós com South by Southwest. Després de dues pel·lícules sobre la guerra a l'Orient Mitjà, Game Over i Comandante Arian, Sotorra recorre a les vides de dones occidentals que van combatre amb l'Estat Islàmic i que, sentint-se manipulades per la propaganda terrorista, demanen una segona oportunitat.
Diu que va arribar al camp “carregada de prejudicis”. Com els va superar?
Pensava que no tenia absolutament res en comú amb elles. Els vaig superar veient l'actitud d'empatia de les meves companyes kurdes, que eren capaces d'escoltar les seves històries de dona a dona.
Com va aconseguir tenir accés al camp d'Al-Roj, al qual cap director havia entrat abans?
Gràcies a l'estreta relació que havia teixit amb el moviment kurd al llarg de la producció de la meva última pel·lícula, Comandante Arian, una història de dones, guerra i llibertat.
Què distingeix una dona terrorista d'un home?
Les seves motivacions.
Què tenen en comú Shamima, Hoda, Hafida, Kimberly i la resta de protagonistes?
Totes volen tornar a casa, però els seus països d'origen les rebutgen.
Per què busca tan lluny els temes dels seus documentals? Se sent més còmoda lluny de casa que a prop?
Viure altres realitats m'ajuda a entendre més la pròpia.
Se sent més reconeguda fora d'Espanya que dins?
No. On em sento més reconeguda és a Reus [Tarragona], la meva ciutat natal.
Es veuria capaç de fer ficció?
Tinc moltes ganes de dirigir una pel·lícula de terror que trenqui els rols de gènere, que els subverteixi.
Quina pel·lícula ha vist més vegades en la seva vida?
Werckmeister Harmonies, de Béla Tarr.
En quina pel·lícula es quedaria a viure?
A Dersu Uzala, d'Akira Kurosawa.
Quina classe de cinema odia?
La meva parella i jo tenim gustos molt diferents. Cada dia mirem una pel·lícula: un dia la tria ell i l’endemà, jo. Fins i tot en les pel·lícules que pensava que mai veuria he trobat alguna cosa que m'ha interessat.
El seu llibre preferit de tots els temps?
Ara mateix em passa pel cap Una habitació pròpia, de Virginia Woolf.
Quin llibre té ara a la tauleta de nit?
La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda.
Quina cançó o tema musical triaria com a autoretrat?
Qualsevol cançó de Djuna Lund.
Quina va ser l'última exposició que li va agradar?
L'última de Francesca Llopis, a la Llibreria Calders (Barcelona), titulada Infiltrada.
Qui és el seu fotògraf o fotògrafa preferit?
Francesca Woodman.
Quin encàrrec no acceptaria mai?
Una cosa que anés en contra dels meus valors ètics i polítics, que m'obligués a actuar en desacord a com penso i sento.
A qui li donaria el Premi Nacional de Cinematografia?
A moltes! Si n'hagués de triar una, el donaria a una gran documentalista i amiga que s'està embarcant en la seva primera ficció: Carla Subirana.
