El suprem residu

Fa poc vaig estar llegint Eureka, peça molt peculiar d’Edgar Allan Poe on basteix una cosmogonia a la manera dels clàssics grecollatins però amb tot d’elements científics i pseudocientífics del XIX. És una cosa rara preciosa, un prose poem que, setze anys després de publicar-se a Nova York, va aparèixer traduït al francès per Charles Baudelaire, el primer gran valedor europeu de Poe i el padrí del poema en prosa contemporani. És justament aquesta traducció francesa la que llegia quan, fascinat per un fragment, vaig decidir buscar-ne la versió original anglesa per citar-ho de la font primària. Però, per a gran sorpresa meva, vaig descobrir que el sintagma que a mi m’interessava no apareixia pas en el text original i que, per tant, no era obra de Poe sinó una aportació de Baudelaire. Allà on P. diu “and that God wil remain all in all” (p. 141 de l’edició Wiley & Putnam, 1848), B. hi afegeix una aposició: “et que Dieu seul restera, tout entier, suprême résidu des choses” (p. 240 de l’edició Michel Lévy Frères, 1864).

Si bé podríem argumentar que aquest afegit complementa el que ja s’hi diu i introdueix “suprem residu de les coses” com una especificació (o un escoli), cal reconèixer que està sumant una metàfora aplicada al personatge de Déu, ni més ni menys.

En el sentit general del text de Poe, la frase no desentona, més aviat al contrari, ja que Poe va trenant una mena d’explicació avant la lettre del Big Bang i exposa que en el nucli de la No-Matèria, en el Buit absolut, l’únic que hi ha és la Voluntat Divina, un Tot en potència. Per tant, considerar que, en un despullament total de l’univers, l’únic que roman és Déu com a “suprem residu” concorda amb la dissertació. És més: concorda fins i tot amb la descripció de la divinitat com a única possibilitat en el No-res, en Déu entès com la probabilitat després de tota sostracció, l’essència que roman un cop s’ha extirpat tot allò superflu, el misteri que hi ha més enllà de tota resposta possible.

Tanmateix, com que l’evolució del mot residu n’ha degradat el sentit i ara hom el lliga més a l’escòria i als detritus, al sobrant de quan s’ha extret tot el profit d’alguna cosa, la lectura de Déu com a “suprem residu” pot arribar a semblar una provocació sacrílega o, just al contrari, una consagració de l’esperit cristià que nia entre els desheretats: Déu com a últim graó de la misèria, la darrera esperança.

En l’ideari general, l’entrellat (el que subsisteix després de llevar l’inútil i el sobrer) és una cosa que va per sota (la sub-stància, el sub-jecte). Això fa pensar que el “suprem residu” no es troba enlaire, en la levitació, sinó més aviat avall, al desguàs de la gravetat.