Invisibles fins que cremen

Circula per Twitter l’etiqueta #homelesslivesmatter, però, de debò importen la vida dels sensesostre? Em temo que la pena, la compassió i la ràbia que va provocar l’incendi de la nau de Badalona en el qual van morir tres immigrants s’esvairan quan s’apaguin els calius del foc. Va ser patètica la insistència de l’alcalde Xavier García Albiol quan marcava la distinció entre un llarg període d’ocupació pacífica que es remunta al seu període anterior com a alcalde i els tres últims anys en què, segons ell, havien arribat elements violents que alteraven la convivència i no s’hi havia fet res. Feia 15 anys que la nau estava abandonada i des de fa 12 estava ocupada per centenars de persones sense llar. Veure com les administracions es passaven la pilota en flames explica per què la política sembla de vegades tan allunyada de la realitat. Per Garcia Albiol, la realitat és un tema que es pot ignorar o tenir en compte segons li convingui.

Quan els focus s’apaguen tornen a la invisibilitat d’un altre solar, a la cua de la gana dels bancs d’aliments

Però la realitat existeix i de vegades puja a la superfície per bufetejar els que sempre miren cap a l’altre costat. Entre els pocs testimonis que els mitjans van poder trobar, perquè la majoria dels que van fugir del foc també van fugir dels focus per por de la deportació, hi havia un immigrant que fa 20 anys que viu a Espanya i que tot aquest temps de paradís somiat només li ha servit per aixecar amb quatre taulons un intent de llar en una inhòspita nau abandonada. Un altre feia deu anys que vivia en aquella nau que entre tots intentaven dignificar.

Vivien allí, amb televisions, catifes i pulcres tauletes davant les quals s’asseien en cadires ergonòmiques de despatx trobades en qualsevol contenidor, vestigis d’una opulència que a ells se’ls nega. Un dels que van saltar per la finestra vivia a la nau tot i que tenia feina i se sentia afortunat perquè podia menjar, però no podia sortir d’allà: ningú volia cedir un lloguer a un home de pell fosca, tirant a negra, si hi ha gent blanca que competeix per la gamma baixa del lloguer. Invisibles fins que cremen. Llavors arriben els polítics i els laments, però quan els focus s’apaguen tornen a la invisibilitat d’un altre solar, a les cues de la gana dels bancs d’aliments. Hi ha molt infrahabitatge en naus i solers abandonats a l’àrea metropolitana. L’Ajuntament de Barcelona porta un registre que no para de créixer en el qual ara consten 70, però a la resta de l’àrea no se sap quantes n’hi ha.

A L’expulsió d’allò diferent (Herder, 2017), el filòsof Byung-Chul Han escriu: “La política del bonic és la política de l’hospitalitat. La xenofòbia és odi i és lletja. És expressió de la falta de raó universal, un indici que la societat encara es troba en un estat irreconciliat. El grau civilitzador d’una societat es pot mesurar justament en funció de la seva hospitalitat i, encara més, en funció de la seva amabilitat”. Els subsaharians que viuen a les naus saben prou bé que la nostra societat tolera poc el que és diferent, per això intenten passar desapercebuts. Poques vegades demanen ajuda i sobreviuen amb els carros de ferralla o amb les mantes per a la platja, xiuxiuejant la mercaderia. I la gent, absorta amb el mòbil, aixeca els ulls un moment i observa l’horitzó però no els veu. Ha passat un ningú. L’invisible no existeix, no molesta, no provoca càrrecs de consciència.

Els subsaharians que viuen a les naus saben que aquí es tolera poc el que és diferent, per això intenten passar desapercebuts

Només els que realment volen mirar s’apropen a ells. Les organitzacions humanitàries com Creu Roja, Càritas i Arrels, que els porten medicaments, menjar, estufes i una mica d’escalfor humana. Hi ha molta gent que no vol desentendre’ns però tampoc sap com implicar-se. Delega en les organitzacions humanitàries l’hospitalitat i se sent incòmoda, però tampoc no hi veu cap solució. “Mig planeta voldria viure aquí si obríssim les fronteres”. És cert. Molts que no són racistes ni xenòfobs no tenen por del diferent, dels estrangers que estan entre nosaltres, sinó més aviat dels que podrien arribar. Un problema de proporcions, diuen. I en aquestes contradiccions es mouen entre la tristesa i la impotència.

El ministre d’Interior del Govern més progressista de la història tampoc vol traslladar a la península els que arriben en pastera a les Canàries. No vol provocar un efecte crida, diu, però no sap que l’efecte crida en realitat és l’enorme contrast entre com vivim nosaltres aquí i les expectatives que tenim i com viuen allà i les expectatives que tenen. Tot i que aquí també tinguem els nostres propis exclosos i encara que el viatge al paradís acabi en una nau on moltes vegades se senten infinitament pitjor que en el llogarret d’on van marxar.