Una fàbrica de llenguatge

Josep Pla, que no dominava la frase llarga però quasi mai s’equivocava quan escrivia d’aquella seva manera tan apodíctica, la va encertar quan va dir (1944) que era incomprensible que a Catalunya hi hagués poca novel·la, tota vegada que les novel·les contemporànies estaven bassades en la tafaneria i Catalunya era un país de grans tafaners i conversadors ociosos (tafaners, encara ho som; conversadors, molt menys): “Tota la novel·lística que fins ara s’ha fet, des de Tolstoi a Balzac, des d’I promesi sposi fins a Dickens, és un enfilall d’anècdotes intel·ligiblement expressades” (OC 31, p. 151). De fet, Vida privada és una novel·la escrita sobre la base de la més impura tafaneria, i per això és tan bona i tan viva. Pla, que no va ser un excepcional estilista encara que fos un enorme documentalista, va ser conscient que això era una rara anormalitat que potser cal atribuir a les guerres carlistes i a la sentimentalitat romàntica del país, que sempre està a punt per fer versos però sembla que tingui mandra per escriure en prosa, sempre més difícil: “Escriure en prosa, en el nostre país, és superior a la mitjana de la ganduleria indígena habitual” (ibid.).

Però Pla va ser sensible a l’esforç que havien fet, si no els “autors originals”, sí els grans traductors de la seva generació, bo i retent homenatge a grans vessadors de llengües foranes al català, i esmenta, entre altres, l’homenot que va dedicar a Andreu Nin, els mèrits de Carles Cardó, Miquel Dolç, Sagarra, Riba, Manent... i Josep Carner (id., OC 16, p. 558).

El fet és que, als primers trenta o quaranta anys del segle XX, sense que hi participés per a res el purisme de la Lliga del Bon Mot, Catalunya va ser escenari d’una florida de traductors i d’una atenció envers les literatures de més enllà dels Pirineus, com només va tenir una certa equivalència la col·lecció promoguda per Castellet, a Edicions 62: El Balancí. Ara hi ha una nova onada d’aquest benefici, en part per la fundació d’escoles de traducció i interpretació.

Entre aquella plèiade de traductors destaca en primeríssim lloc Carner, autor, entre altres obres mestres, d’un Pickwick, de Dickens, que va fer les delícies d’aquella lleva i d’unes quantes més, fins que es va posar de moda criticar la prosa dels noucentistes per massa alambinada. També és alambinat Góngora i és una de les fites de la poesia dels Segles d’Or. I encara és més alambinat Mallarmé, i tota la poesia simbolista francesa i anglesa n’és deutora.

Tot això ve a tomb pel fet que una editorial agosarada, guiada per la mà sàvia del gran editor contemporani de l’obra de Carner, Jaume Coll Llinàs, acaba de publicar una reedició de la traducció del “príncep de les lletres” del llibre de Dickens, que s’hauria de repartir a tots els establiments educatius del país perquè els nois i noies aprenguessin català i, de passada, llengua anglesa: Charles Dickens, Pickwick. Documents pòstums del Club d’aquest nom [són sobrers els parèntesis de la coberta i de la portada del llibre], traducció de Josep Carner, introducció, edició del text català i apèndixs de Jaume Coll, text anglès i vocabulari a cura de Joan Ferrer (Univers, Barcelona, 2020). La feina que han fet Coll i Ferrer no té preu, perquè han estudiat els avatars de la feina de Carner i de l’edició de la traducció, i n’han situat el llenguatge al lloc que pertoca d’acord amb els vaivens de respecte i amor a la llengua catalana que es produeixen al país, amb una honesta expressió dels defectes (pocs, com ara certes omissions) i les virtuts (moltes) d’aquesta obra de Carner, que és seva perquè no consta que a l’obra original hi hagi ni una sola paraula en català: potser alioli, que ens l’ha copiada el món sencer. Tots els complements del llibre són importants, i no ho és menys l’Apèndix F, “Vocabulari carnerià”, pàgines en què el lector s’adonarà de fins a quin punt la devoció que tenia Carner per la llengua catalana el va portar, com escau a un poeta, a inventar paraules del no res, o neologismes no sempre neollatins, sempre que li va semblar que la paraula que inventava donava la mesura exacta d’una anglesa que, altrament, no hauria tingut expressió nostrada. (No oblidem la gran tasca precursora que va fer Loreto Busquets a Aportació lèxica de Josep Carner a la llengua literària catalana (1977), obra animada per la perspicàcia universal d’Antoni Comas i Pujol, si no ens falla la memòria.) Pompeu Fabra se les va apuntar totes, aquestes innovacions carnerianes, perquè, com Alcover i com Moll, admetia amb goig la inflorescència que generen, o generaven, totes les llengües del món. (Una altra cosa és el purisme de l’Institut d’Estudis Catalans, que faria molt bé de rebatejar-se com a Institut Català d’Estudis.)

Aquella extraordinària versió de Carner de Pickwick, i d’altres novel·les de Dickens i de més autors, va ser això: una imponent fàbrica de llenguatge, una enorme celebració de la llengua catalana i una festa interminable per a tots els amics d’allò que ens fa éssers humans, en la llengua que sigui: la paraula.