Sopars i amfitrions mundials a Mallorca

“Abans d’anar-hi convé menjar alguna cosa, dues galetes o un entrepà, perquè comencen a sopar quasi a mitjanit. Les copes, la música; excel·lents”. El comentari introductori, a principis dels anys 90, el va inspirar, potser, un pintor des trencadors anys 70 mallorquins, Ramon Canet (Palma 1950), aviat professional de l’art i lligat fort en el teixit i definició del mapa de criteris i relacions socioculturals de Mallorca. Canet, abstracte i vehement, tertulià i esquiu si cal, fou timó en la tutela i instrucció d’amistats i artistes, des del gran autor Carlos Fuentes, a l’amfitriona per excel·lència que és Cristina Macaya a Es Canyar, una vall quasi closa, on per sobre es refugià la cantant Annie Lennox, prop de Palma, l’aeroport i els ports.

Cristina (López Mancisidor), vídua, quedà lligada en el seu moment a Plácido Arango que feu de pare dels fills orfes. Arango amic coral de l’editor Jesús de Polanco i finalment parella de l’escultora Cristina Iglesias, ella vídua de l’artista Juan Muñoz, quedà arrelada així mateix entre muntanyes de Mallorca, a can Sión, com el fills d’Arango i desenes d’amistats trobades per Macaya. Els sopars i parlars a l’entorn de Fuentes —els diàlegs i l’atenció a l’interlocutor que tenia Fuentes a Es Canyar, Formentor, el port de Pollença, Palma—, deixen inoblidables detalls, perfils, fets i preguntes: els amors de cine i les trobades amb gegants del món, de Garcia Márquez a Bill Clinton, de Fidel Castro a Felipe González, Juan Goytisolo ...els contrabandistes mallorquins de Buñuel, els republicans exiliats a Mèxic, Barcelona i els fills perduts, Carme Balcells.

Els menjars queden secundaris a la memòria per ventura, el beure menys, l’accent atent de la periodista de televisió Silvia Lemus, dona de Fuentes, impecable amb el relat dels tòtems mundials que entrevistà, feu en una llarga conversa televisiva amb Miquel Barceló i dinar a s’Estanc Vell de Vilafranca, fa un parell d’anys mallorquí (quatre o cinc), allà mateix on Neus Albis feu un cara a cara per a IB3 amb el pintor de Felanitx, aliè al món de la socialité. En els estius d’or i vertigen entre els anys 1990 i 2009, entre les cases diverses a Alaró i Sencelles de l’ex-mà dreta d’Arango i financer Luis Sánchez-Merlo i, sobretot, a Es Canyar de Cristina Macaya, se celebraven trobades tancades i escenes d’alegries, vanitats, poder i complicitats. Algunes festes i balls —amb motiu solidari amb dependents del Proyecto Hombre, Creu Roja i clubs d’ajuda a dones preses—, un parell cert de cents de persones omplien un pavelló de vidre gegant enmig de l’hort de 5.000 tarongers i les cabres assilvestrades llançades els horabaixes als estanys.

Una nit, els agosts de feres i cròniques, Maruja Torres durà 20 minuts en aquell redol. El sherpa la retornà a son Vida. Època “daurada” del periodisme. Als inicis els fets exclusius eren aliens gairebé tots als colors dels diaris, revistes i televisions. A l’EPS (El País Semanal del 13 d’agost del 2006) Carlos Fuentes i Cristina Macaya retratats a Es Canyar obrien un reportatge sobre alguns poderosos amb casa i biografia: casa Escarrer de Bohigas, el museu Jakkober de Hassan Fathy, s’Estaca de Michael Douglas... Es Fangar d’Einsenman ha fet ull, Plessi vengué Sa Pedra de Santanyí, Boris Becker va fondre es Coll d’Artà... Als sopars flotava el Madrid dels 50 llinatges i 100 famílies, una mica de Hollywood, també enormes gegants financers i editorials de Wall Stret, Mèxic o el Líban, sagues històriques de banquers i brokers, pocs polítics, vips coronats, artistes i fugaces estrelles de la bombolla i el poder efímer.

La gran família de l’amistat era també la xarxa de relacions de l’aristocràcia del diners. Maria Macaya, filla de Cristina Macaya es casà amb l’empresari Ferran Rodés, impulsor i cappare de l’Ara, fill a l’hora del financer i col·leccionista Leopoldo Rodès, un altre alfil lluminós de les teranyines educades del món, amb casa a Formentor com Bernard Picasso, net del pintor o Lorenzo Fluxá de Camper i la casa Alvaro Siza. Allà les cases de Sainz de Oiza dels Huarte són de llibre. Els sopars col·lectius o en una sola taula giraven al voltant del mè, xai, el peix i els arrossos, per raons gastronòmiques transversals i confessionals de jueus i musulmans.

Cristina Macaya, gairebé un altre jo de Canet en el seu moment, va ser amfitriona de Carlos Fuentes i Silvia Lemus, d’Adolfo Suárez, Felipe González, Bill Clinton, Michael Douglas, Miguel Boyer i la Presyler, Mariano Rubio i la Posadas i centenars dels seus amics, els ducs de Kent, Marina Castaño que va ser vídua de Camilo José Cela. El finit excap de la Policia i Guardia civil amb el PSOE i al final a Ciutadans, Joan Mesquida, va cel.lebrar els 50 anys a Es Canyar, un present de carn del seu dilecte familiar Joan Pocoví. A Es Canyar hi era a vegades Marta Gaya, amiga de Macaya i de Mesquida i molts més. Ramon Canet i els seus llenços, els mosaics i escultures dels Jakkober, Pep Cañellas, frescos de Maria Carbonero i Menéndez Rojas habiten els murs i espais de la casa de Macaya. Una deessa abstracta de Xavier Corberó defineix l’entrada de la mansió refeta per Toni Obrador, finca de Mallorca, que va ser de la família dels Lacy, ara famosa pel cirurgià Antonio de Lacy i al XIX pel general liberal Luis de Lacy, afusellat en 1817 al castell de Bellver. Marta Gayá, Rosario Nadal, Gwyneth Paltrow, Van Morrison, Valentino, els Carvajal, els Ibarra, el llavors príncep, Diandra ex-Douglas, enlluernaven a les matinades en les quals Macaya mai tenia son ni deixava d’esbossar el seu somriure i el millor perfil egipci. Canet s’hi quedava fins tard.

Ell va estar sota el mantell de l’editor Pere Serra de Es Baluard i ‘Última Hora’ però va encoratjar la primera edició del més rar i poderós dels artistes i escriptors en l’àmbit dels seus vincles, Andreu Vidal. Volcànic, a vegades, seductor i vehement, Ramon Canet propiciava tertúlies i grups intergeneracionals. Sopars populars o selectes, de fum, riures, veus i copes en cafeteries desaparegudes de Palma, Niça o Cristal, amb l’estrambòtic Roca Fuster sempre camí de les urgències i darrera els discs de l’Òpera, amic de Maria del Mar Bonet, Sara Montiel i, literàriament i personalment de Carme Riera. Canet va exposar a la Maegth, a Barcelona i a Pilar Parra de Madrid i va pintar frescos per a una banquera nord-americana que va tenir fama. El rei emèrit Joan Carles visitava el seu estudi a Palma i ell va decorar el seu despatx i el Fortuna amb quadres seus. Té el traç abstracte recognoscible, va ser professor i tutor de pintores i pintors, amic rar, amic de Josep Melià, veí de Valentí Puig, i sempre coral col·lega del novel·lista i comissari Guillem Frontera. Compta amb obra arrelada en el paisatge domiciliari dels habitatges de professionals i joves, seus oficials, aeroports, clíniques, diaris i mansions modestes de la societat rica de Mallorca. Amb Maria Carbonero i Pep Sitjar de l’eximpremta Soler, l’artista va ser l’impulsor de les edicions socials cooperatives de la galeria 6A Obra gràfica, un taller de la galàxia Guttemberg: gravat en planxa i litografia, amb socis populars i amb visitants il·lustres, des de Mario Benedetti. Carlos Fuentes va escriure a Es Canyar i Formentor que somiava que entrava en un quadre de Canet.