Un Stradivarius gloriós contra la pandèmia
La nit de Halloween, l’OBC va oferir a l’Auditori, buit i sense aplaudiments, el concert més estrany de la seva història
Feia por entrar a l’Auditori de Barcelona i no veure-hi ningú. Ni una ànima als passadissos, escales i ascensors. Com que a sobre era la nit de Halloween, l’experiència era més inquietant. El panorama no va canviar en veure la immensa Sala Pau Casals amb les seves més de 2.000 butaques buides. No hi havia públic després de la suspensió d’espectacles ordenada per la Generalitat i els músics de l’OBC, envoltats de micròfons i càmeres, que estaven a punt de començar el concert més estrany de la seva vida. No ho oblidaran la jove directora lituana Giedré Šlekyt, el violista francès Antoine Tamestit i l’OBC, que van oferir, a través de la nova plataforma L’Auditori Digital, un raig de llum melòman en una Barcelona assetjada pel coronavirus.
El primer que sorprèn en un auditori buit és el soroll dels talons de les sabates dels músics quan trepitgen l’escenari. Talons propers i altres sorolls habituals en un concert –les cadires quan els músics seuen, els xiuxiuejos, l’afinació– que cobren un relleu inusitat. L’acústica també pateix l’absència de públic.
Amb pas ràpid i decidit, Giedré Šlekyt surt a l’escenari disposada a divertir-se a fons, malgrat les circumstàncies adverses, amb el seu debut amb el conjunt simfònic barceloní. Obre el concert amb música de Manuel Pla i Agustí, una vigorosa mostra del repertori orquestral espanyol del segle XVIII. La directora transmet energia i alegria vital i la breu Obertura en fa major del compositor i clavecinista espanyol brilla amb un esperit concertant.
Els músics no estan a soles amb la música. Hi ha càmeres de televisió, una grua de vuit metres a l’escenari a la recerca de perspectives inèdites i els micròfons de Catalunya Música i Ràdio Clàssica (RNE), que gravaven el concert, transmès en directe per la nova plataforma L’Auditori Digital. Es tracta d’un projecte dissenyat abans de la pandèmia per divulgar els seus concerts i que, pels funestos designis de la pandèmia, neix en plena segona onada de contagis, amb els teatres, cinemes i sales de músiques tancats durant almenys 15 dies. La plataforma virtual neix amb una oferta inicial de llançament d’un euro i després passarà a 7,90 euros mensuals.
Tot sonava amb claredat i transparència, amb efectius reduïts i ben equilibrats. Van tocar bé, però una altra estranyesa en aquesta estranya vetllada, la més difícil d’assimilar, és no sentir els aplaudiments al final. Costa adaptar-s’hi i, per compensar la falta d’ànim del públic, s’aplaudeixen entre ells amb cortesia. Però no és el mateix.
Amb l’actuació de Tamestit com a solista del Concert en sol per a viola, TWV 51-G9 del compositor barroc alemany Georg Philipp Telemann, va arribar la glòria sonora. El càlid i bonic so de la més antiga de les deu violes que es conserven del llegendari luthier de Cremona, Antonio Stradivari – l’anomenat Stradivarius Gustav Mahler, de 1672–, va inundar la sala en una versió de prodigiosos matisos i bellíssima sonoritat. La directora seguia fil per randa les indicacions d’un Tamestit inspirat, un violista que combina virtuosisme i intensitat expressiva amb una elegància i una delicadesa extraordinàries.
Com es trobaven a faltar els bravos del públic! Però així són les coses en aquests temps complicats. Després del superb concert de Telemann, que dura poc i va passar com un sospir, Tamestit va fer meravelles tocant dos moviments –Loop i el vertiginós Prestissimo amb sordina– d’una obra clau del repertori per a viola del segle XX, la Sonata per a viola sola, del compositor hongarès nacionalitzat austríac György Ligeti.
Van impressionar els seus aclaparadors recursos tècnics i expressius en aquesta peça, que va tocar de manera admirable: en aquestes circumstàncies, tocant sol en una sala immensa, Tamestit semblava un tità defensant el valor de la música amb molt art i el gloriós so de l’Stradivarius Mahler que toca des del 2008. Inoblidable.
