Rectificació sense ofendre
És necessari que la política espanyola entengui que la humiliació i el rèdit polític de ficar-se amb la política catalana són del tot miops i de cap manera ajuden a reconduir la crisi
A ningú li agrada que li facin notar que ha passat anys equivocat en les coses de l’amor, dels negocis o de la política. Dins seu ja pot haver arribat a aquesta conclusió però el molesta que l’hi recordin a la cara. El pot fer enrabiar. En el dol de l’error els trànsits són silenciosos. En aquest trànsit es troba part de la societat catalana que va arribar a viure amb entusiasme la promesa d’una independència fàcil, ràpida i indolora. La promesa va ser tan convincent que va aconseguir captivar persones amb aparent sentit crític i alta capacitat de raonament. En moltes converses sense rellotge de l’estiu passat ja s’ha infiltrat el dubte i la sorpresa davant la pregunta formulada en veu baixa: “Però pot ser que no hi hagués res preparat?”. Però continuen les ganes que no els pertorbin amb respostes feridores o ofensives. Convé tenir present aquest viarany de la psicologia d’una part de la societat catalana de cara a una sortida a l’actual estancament polític i a la desinflamació de la confrontació social.
Entre els independentistes s’ha infiltrat el dubte davant la pregunta: “Però pot ser que no hi hagués res preparat?”
La idea de la independència és legítima i sempre es pot defensar i plantejar per vies legals. Quin gran error estratègic va ser que l’independentisme no optés per aprovar al Parlament català –tenint títol competencial per fer-ho– una proposta de reforma de la Constitució espanyola que incorporés el dret a la secessió amb unes normes clares per afrontar una eventual demanda d’una part de l’Estat. Aquesta proposta hauria sumat la majoria del Parlament català i molt probablement hauria estat rebutjada d’entrada pel Parlament espanyol. Hauria instal·lat una crisi constitucional intel·ligible en termes legals i polítics. Una crisi que hauria obligat a obrir una fase de proposta i contraproposta per trobar una solució. No es va optar per aquest camí. Es van desbordar les vies a l'abast. Excés d’emocionalitat en una part i respostes de recitador d’oposicions sense olfacte polític per part dels mandarins en els quals es va delegar la resposta en els moments més crítics. Un panorama desolador. Aparentment aquest moment ja ha passat, però ha deixat imatges gravades a les retines i seqüeles en la memòria política. Espanya sap el que pesa la memòria política fonda en el vot.
El moment d’aggiornamento silenciós de part del nacionalisme català és una dada rellevant. És des de tots els punt de vista necessari que aquest moment vagi acompanyat d’una política espanyola que entengui que la humiliació i el rèdit polític de ficar-se amb la política catalana són del tot miops i de cap manera ajuden a reconduir una crisi que, tot i anomenar-se catalana, ha arribat a tenir la capacitat d’injectar altes dosis d’inestabilitat en la política espanyola. En la cerca d’una política que aturés aquesta dinàmica delirant va anar la posició del nacionalisme català i basc en la moció de censura de maig del 2018. Però no n’hi va haver prou perquè aviat els partidaris del “com pitjor va, millor” van intervenir.
Deixar córrer el rellotge de sis mesos de Govern en funcions és una gran irresponsabilitat
La Catalunya del 2021 votarà d'una manera notablement diferent de la que va votar el desembre del 2017 en unes eleccions convocades a l’empara de l’article 155 de la Constitució. La inhabilitació desproporcionada de Quim Torra va ser anunciada com uns temps d’ira al carrer i de resistència gandhiana a les institucions. Res de tot això ha passat. “Això era tot?”, es van preguntar bocabadats els seguidors incondicionals de la ficció que la tardor del 2017 va ser una “jugada mestra” de l’independentisme. Una altra part del catalanisme torna a declinar el seu vot en el terreny del pragmatisme en temps de pandèmia i crisi econòmica. Només queda una lluita insomne de desgast entre els dos socis del Govern. “No és la lluita per la independència sinó per la presidència”, diu una veu que volent ser irònica practica un retratisme hiperrealista. I de fons la infantilització de la política després de tants anys en els quals els líders no han explicat els costos dels reptes plantejats.
S’havien de convocar eleccions abans de la sentència. Deixar córrer el rellotge de sis mesos de Govern en funcions és una gran irresponsabilitat que deixa el país sense Pressupostos ni lideratge. La radicalitat a Catalunya avui consisteix a superar l’antipolítica i l’activisme il·lús que han fet descarrilar el prestigi de les nostres institucions d’autogovern. És possible recuperar el temps perdut. A Catalunya es votarà diferent.
Jordi Xuclà és vicepresident de la Internacional Liberal
