_
_
_
_
_

Carme Torrents: “A una part del Govern català Verdaguer no li interessa”

Promotora de la figura del poeta, lamenta que les institucions no reivindiquin el “paper troncal” de l’autor de ‘Canigó’ als 175 anys del seu naixement

Carles Geli
Carme Torrents, al jardí Brins d'Espigol, a Folgueroles.
Carme Torrents, al jardí Brins d'Espigol, a Folgueroles.ALBERT GARCIA

Es el nom més posat als carrers de Catalunya, 396, només quatre menys que Pau Casals”, li agrada recordar a Carme Torrents (Vic, 1958) —filla d’un dels grans especialistes en Jacint Verdaguer, Ricard Torrents, exdirectora de la Casa-Museu Verdaguer (2002-2018) i ara presidenta dels Amics de Verdaguer i regidora de Cultura de Folgueroles, la vila natal del poeta— per constatar la popularitat de l’autor de Canigó. Però és inversament proporcional a l’interès institucional per reivindicar-lo com cal, pensa, ara que fa 175 anys del seu naixement.

Más información
Verdaguer: una extravagància editorial

Pregunta. La Generalitat no ha previst cap commemoració. Com ho llegeix?

Resposta. Oficialment és perquè els 25 i 75 anys no se celebren. Però el problema de fons és que a Verdaguer no se’l considera troncal, ens costa fer canònics alguns autors idiosincràtics de la cultura catalana. Per què? Per una indefinició tradicional, per voler quedar bé amb tothom, a la qual s’hi ha afegit ara l’obsessió per la paritat…

P. Pot ser que Verdaguer, avui, políticament tampoc toqui?

R. Sí, es té una visió de Verdaguer massa folklòrica, regionalista, molt local, se’l resumeix amb la barretina i el poema Lo pi de les Tres Branques, quan pren tot el seu sentit en el context europeu del romanticisme. Cal donar una imatge més moderna de Verdaguer, i aquí la Generalitat hi hauria de jugar.

P. No ho fa?

“Ningú s’atreveix a jerarquitzar els escriptors catalans, falta decisió política per fer-ho, per posar el poeta on cal”

R. És evident que una part del Govern i de les grans institucions no, Verdaguer no els interessa; ho vam veure en l’ofrena foral a Folgueroles de diumenge passat.

P. El franquisme se’l va voler fer seu: el va posar als bitllets de 500 pessetes, però amb barretina.

R. Sí, per allò de la cosa folklòrica i religiosa. Per això sempre dic que és millor no parlar de Mossèn Cinto sinó de Verdaguer: si parlem de mossèn, l’empetitim, no per un prejudici religiós, sinó perquè el fem massa costumista. Ha quedat aquest pòsit de la usurpació que en va fer la dictadura.

P. Quan neix el menyspreu a Verdaguer?

R. És un prejudici d’una generació sencera, la que va a la universitat als anys setanta i vuitanta, que el veu com un vade retro. Això es redreçà en part el 2002, amb el centenari de la mort: va ser el seu moment, però no hi ha manera; en altres països, el pare d’una obra com Canigó seria troncal.

P. Hi ha hagut autors com Rodoreda o, ara mateix, Víctor Català que sí que han aconseguit una rehabilitació, un estatus...

R. És allò dels pèndols: Rodoreda, escriptora indiscutible a banda, ha anat bé en el relat de la Guerra Civil; Víctor Català igual: se l’ha revifat en part per la paritat. Aquí ningú s’atreveix a jerarquitzar els escriptors catalans, falta decisió política per fer-ho, per posar Verdaguer on cal. Tradicions i inèrcies marquen la pauta. Àngel Guimerà també fa 175 anys i ningú en diu res oficialment.

P. És curiós, perquè a Verdaguer el van salvar fins i tot els anarquistes.

R. Verdaguer sempre s’ha imposat des de baix; ja li passà en vida. Ell es posa al costat dels pobres, és un rebel, lluita contra els poderosos i l'Església... A Folgueroles, els anarquistes es van carregar part de la portalada romànica de l’església, però van respectar el seu monument a la plaça.

P. Popular ho és. Ara a les llibreries hi ha dues novel·les sobre la vida de Verdaguer: d’Àlvar Vals i de Daniel Palomeras.

R. Sempre ha estat popular, Verdaguer. Fins i tot avui. Hi ha una avantguarda, com la que representen Enric Casasses o Perejaume, que el reivindica. Cabo San Roque i Roger Mas el musiquen i surt citat per la jove Irene Solà a Canto jo i la muntanya balla... Aquest no és el problema. Ho és que han passat més de 40 anys de la fi del franquisme i no ens hem definit culturalment, encara.

P. Com està Verdaguer a l’escola?

R. Malament. A batxillerat és només en una antologia... Hi ha el tòpic que Verdaguer és difícil i Martí i Pol, fàcil; llavors se’l treballa poc i amb por. A primària, per exemple, el podrien llegir des dels insectes i les plantes, amb poemaris com La formiga. I a secundària, ¿com és que no apareix Canigó, que és el nostre poema èpic, nacional? Qui sap de què va? I això que és a Spotify, amb una versió de només una hora, recitat per l’actor Lluís Soler...

P. “El gran escriptor català del XIX és Verdaguer”, va dir el catedràtic Antoni Comes...

R. L’aposta més clara que fa Verdaguer és la de la llengua, no escriurà mai en castellà: la seva pàtria és la seva cultura i la seva llengua, té orgull i consciència lingüística i cultural, sense prejudicis, i això, per cert, pot interpel·lar tant federalistes com independentistes... En qualsevol cas, no hem decidit encara qui és el gran escriptor troncal de la literatura catalana moderna. És ell, i en el temps, amb ell, Ramon Llull.

P. El 2013, Edicions 62 va desdir-se de publicar Verdaguer: deien que venia 200 exemplars a l'any...

R. El problema editorial és que els segells joves no hi entren i que costa trobar Verdaguer a les llibreries. Però és clar, no hi pot haver demanda si tampoc hi ha lectures coneixedores i difusió... A Vil·la Joana, a Vallvidrera, hi ha un museu fantàstic, però encara no s’ha inaugurat oficialment. El pes de Verdaguer no el pot dur Folgueroles: hi ha projectes, projeccions, que s’han de fer des de Barcelona, des de la capital del país... Però és fa difícil imaginar l’alcaldessa Ada Colau reivindicant Verdaguer.

P. Per on començar a llegir Verdaguer?

R. Recomano Al Cel, llibre pòstum, de 1903: Ricard Mas n’ha musicat fragments. Un poema con Vora la mar l’haurien de saber tots els catalans...

P. Creia que diria L’Atlàntida, o Canigó...

R. Ho faria, però qui llegeix llarg, avui?

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Carles Geli
Es periodista de la sección de Cultura en Barcelona, especializado en el sector editorial. Coordina el suplemento ‘Quadern’ del diario. Es coautor de los libros ‘Las tres vidas de Destino’, ‘Mirador, la Catalunya impossible’ y ‘El mundo según Manuel Vázquez Montalbán’. Profesor de periodismo, trabajó en ‘Diari de Barcelona’ y ‘El Periódico’.

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_