_
_
_
_
_
llibres
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

Verdaguer, en veu ben alta

Lluís Soler recita ‘Canigó’ amb tant d’encert com legítim apassionament

Lluís Soler, recitant 'Canigó'.
Lluís Soler, recitant 'Canigó'.

Jacint Verdaguer (1845-1902) va ser el cim de la Renaixença i el forjador de la llengua catalana literària tal com encara la coneixem. En un moment en què sorgien vocacions poètiques que tot i això es trobaven òrfenes de referents sòlids, Verdaguer va saber imposar, com ha deixat dit José María Valverde, “un criteri que, amb un instint encertat, es converteix en el King’s English de la literatura catalana”. O, en paraules de Joan Maragall, gràcies a ell “ja no hi hagué el català del gai saber i el català del que ara es parla; no hi hagué més que la llengua catalana alçant-se novament al cel”.

Moltes han estat des de sempre les edicions de les obres de Verdaguer, que ha estat reconegut i venerat per successives generacions de catalans, però el lector actual pot centrar-se en els quatre volums que ha publicat l’editorial Proa, a cura d’Isidor Cònsul i Joaquim Molas (2002-2006), i en l’edició crítica que prepara la Fundació Jacint Verdaguer, que superarà els quaranta volums, dels quals ja se n’han publicat deu.

OIR 'CANIGÓ'
(llibre + CD)

Jacint Verdaguer
Versió i veu de Lluís Soler
Verdaguer Edicions
104 pàg. 17 euros

El també crític literari Josep Yxart, en feliç expressió que ha fet fortuna, va dir que en Verdaguer coexisteixen i s’alternen el pintor mural, és a dir l’escriptor que aborda ambiciosos poemes èpics, i el miniaturista, que compon breus poemes lírics i místics amb delicadesa i afany pastoral. Si bé L’Atlàntida (1877) —una combinació massa ambiciosa de temes mítics clàssics i cristians on apareixen l’enfonsament del continent dels atlants, l’aparició de la Mediterrània, el naixement d’Espanya i el descobriment d’Amèrica— li va donar un gran prestigi, és amb Canigó (1886) que aconsegueix la seva obra més arrodonida. Les edicions de Narcís Garolera a Quaderns Crema (la crítica del 1995 i la divulgativa del 1997) són les més recomanables d’avui dia. És una epopeia del naixement de Catalunya, entorn de l’any 1000, protagonitzada per Bernat Tallaferro, comte de Besalú i de Ripoll; el seu germà Guifre, comte de Cerdanya, tots dos personatges històrics, i el fill del primer, Gentil, personatge imaginari que serveix de nexe entre el món real i el món fantàstic. Mentre els dos germans s’enfronten als sarraïns i aconsegueixen foragitar-los, el jove Gentil es deixa vèncer per la passió amorosa i és endut al regne de les fades, fins a un tràgic final. D’aquest doble rebuig, històric, contra l’invasor àrab, i espiritual, contra el paganisme residual, sorgeix —“al Pirineu mirau-la recolzada, / son front al cel, sos peus dintre la mar”— la pàtria catalana.

En altres països o en altres èpoques, una obra així hauria inspirat obres teatrals i cinematogràfiques, i seria memoritzada pels alumnes a l’escola; ara, per facilitar-ne la divulgació, apareix una síntesi a càrrec de l’actor i rapsode Lluís Soler, que l’ha duta als escenaris diverses vegades d’ençà que la va estrenar fa sis anys, amb tant d’encert com legítim apassionament.

Canigó consta de 4.338 versos; a Oir Canigó n’hi ha 1.047, gairebé una quarta part, suficient per copsar-ne la trama. L’enregistrament del CD que acompanya el llibre està dividit en 13 pistes i dura uns 50 minuts. Hi ha només la veu del rapsode, sense acompanyament de cap mena. En canvi, en les recitacions preparades per al teatre, com ara a la sala petita del Teatre Nacional de Catalunya el desembre del 2011, la música hi tenia un paper rellevant. Encara que no es pot demanar més a un audiollibre —que no és altra cosa que això: el text en paper més el mateix text llegit en veu alta—, potser hauria valgut la pena fer un pas més i arribar al videollibre, havent-hi com n’hi ha hagut tantes ocasions; fins i tot n’hi ha una versió televisiva, emesa pel canal 33 i disponible a YouTube. Una recitació en viu del poema sencer duraria tres hores i mitja, o quatre fent pauses, temps excessiu per a un teatre, però no per a un enregistrament digital: valdria la pena que Soler —potser amb alguna col·laboració femenina, per no veure’s obligat a estrafer les veus de les protagonistes amb la seva veu de baix— afrontés l’empresa.

Canigó és tota una lliçó de llengua, de geografia, amb el Pirineu com a gran protagonista, i d’història, sense que calgui compartir la visió providencialista de Verdaguer sobre el naixement de Catalunya. El seu final, l’elegia Els dos campanars, és un dels grans moments de la lírica catalana, i la idea que “lo que un segle bastí l’altre ho aterra” manté, malauradament, la seva vigència.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_