Quan a Bocaccio corrien el pensament i el xampany a dojo

A Bocaccio hi passava de tot, fins i tot que s'escapés un mico a la cabina d'un avió. Això va succeir el 1973, en un dels viatges de festa i expedició cultural organitzats pel club més transgressor de la Barcelona del tardofranquisme. Durant el vol a Mèxic, l'animal es va escapar de la seva gàbia, cos que va provocar el pànic entre la tripulació. Era la mascota de Pitito Gamir, estrella de la vida nocturna espanyola, i va ser l'actriu Mary Santpere qui el va haver d'amagar a l'aeroport perquè no fos confiscat. Bocaccio va ser “un nucli d'irradiació” creativa excepcional, assegura el poeta i editor Pere Gimferrer al pròleg de Bocaccio, on passa tot (Columna), llibre que el periodista Toni Vall ha escrit com a elegia d'un passat que sobreviu a la memòria dels seus protagonistes.

El llibre és un recorregut per la història de Bocaccio a través de 22 entrevistes a personatges que van formar part de l'ànima de la sala entre la seva inauguració, el 1967, fins a la venda de l'empresa per part dels seus socis, el 1981. Vall és un arqueòleg dels objectes del local, del marxandatge i dels mobles de disseny exquisit –creacions de noms com Óscar Tusquets– que es comercialitzaven a la botiga de Bocaccio. Vall estableix un diàleg amb els seus interlocutors a partir del material bocaccià que ha anat recopilant amb els anys. La cantant Guillermina Motta l'obsequia amb un tamboret original de la sala, de vellut vermell –el color distintiu de la casa– i les potes d'estil modernista, el mateix tamboret que Oriol Regàs, fundador de Bocaccio, va regalar a Joan Manuel Serrat i que ell continua fent servir als seus recitals. Serrat revela al llibre que per als desplaçaments més complicats utilitza dues rèpliques que va encarregar.

El col·leccionisme que ha alimentat el mite de Bocaccio sembla inabastable –bona part d'aquest llegat s'exposa des d'aquesta setmana al Palau Robert de Barcelona–; Vall assegura que la porta d'entrada estava a la venda a internet per 60.000 euros, mentre que la de la sucursal que Regàs va obrir a Madrid, al carrer Marqués de la Ensenada, continua al seu lloc. És un dels darrers vestigis d'un petit empori que va créixer en “una estranya abundància de pensament i xampany”, com defineix aquell ambient l'arquitecte Oriol Bohigas. Els tentacles de Bocaccio es van estendre a d'altres discoteques, com a productora de cinema, discogràfica, editora de llibres i també de revistes. Va ser a la revista Bocaccio que Colita va publicar la famosa fotografia de Gabriel García Márquez amb un exemplar de Cien años de soledad obert damunt del cap. En aquella publicació s'hi guanyaven un sou autors com Juan Marsé, un altre dels entrevistats per Vall. La imatge de la portada de la seva novel·la Últimas tardes con Teresa és una creació d'un grup d'habituals de Bocaccio: Oriol Maspons va retratar en un pla picat la model Susan Holmquist asseguda en un cotxe descapotable. La revista Fotogramas també publicava la secció Oído en Bocaccio, una secció de varietats de la qual va ser responsable Enrique Vila-Matas.

Bocaccio va ser l'epicentre del que avui és popularment conegut com la Gauche divine, l'esquerra fina que al llibre de Vall continua negant ser pija, subratlla l'escriptora Rosa Regàs. Però la llufa de pijo progres va quallar, explica l'escriptor i exdirigent socialista Salvador Clotas, perquè fins i tot personatges de la burgesia progressista de la ciutat, com Narcís Serra, Pasqual Maragall o Xavier Folch, es van negar a trepitjar Bocaccio perquè consideraven que era un lloc massa frívol. La boîte del carrer Muntaner podia ser un espai per a la frivolitat però va inspirar una gran quantitat de creacions culturals: explica Joan de Sagarra que Manuel Vázquez Montalbán va traslladar a Amsterdam part de la trama de Tatuaje, la primera novel·la del detectiu Carvalho, influenciat per un viatge que Bocaccio va organitzar a la ciutat holandesa; d'una nit de debat sobre el maccarthisme entre l'editor Jorge Herralde i l'estudiós de cinema Román Gubern va sorgir La caza de brujas en Hollywood, un títol de referència d'Anagrama; al voltant d’una taula del pis superior de Bocaccio es va forjar la revista Arquitectura Bis, de Bohigas, el dissenyador Enric Satué i l'escriptora Rosa Regàs; aquesta última i el filòsof Eugenio Trías també van idear-hi entre copes el projecte de l'editorial La Gaya Ciencia.

Aquell món el conformaven “una alegre, agosarada i perdurable colla de companys”, segons paraules d'Herralde al seu llibre Un día en la vida de un editor. En una de les entrevistes, l'actriu Mònica Randall no dubta que tot allò “va sorgir de la burgesia catalana”, d'una classe social i d'una Barcelona de la quals molts reneguen. Randall es pregunta si encara existeix alguna cosa d'aquell esperit: “Ara no sé ben bé què hi ha. Ha quedat tot ben trinxat. S'ho poden ben quedar, no m'interessa. Vaig viure una Barcelona esplendorosa i ara tot és una merda”.