Els Ràfols

El 16 de desembre es van complir 10 anys de la mort del pintor i poeta Albert Ràfols-Casamada (Barcelona, 1923). Ell i Maria Girona eren una de les parelles més estimades del món intel·lectual català, i al meu parer ni a un ni a l’altre se’ls està recordant excessivament. Com que es van conèixer a l’Acadèmia Tàrrega el 1945 i van iniciar una vida junts tot just el 1950, els fets principals de la seva vida professional van ser compartits en nombroses ocasions i no només amb l’Albert com a protagonista i la Maria com a “companya de ruta”, sinó amb tots dos en responsabilitats de gairebé la mateixa importància. Cada un d’ells va ser un estímul per a la carrera de l’altre; mai, en tots els anys en què vaig conviure amb ells, hi vaig veure rivalitat, sinó un suport incondicional i una sintonia intel·lectual molt difícil de trobar a la nostra terra.

La Maria procedia d’una família molt culta, en la qual el tiet, Rafael Benet, va ser un destacat crític d’art. Va ser Maria Girona qui li va presentar a l’Albert altres artistes joves, amb els quals van formar el grup Els Vuit (1946), integrat per ells dos i Miquel Gusils, Joan Palà, Ricardo Lorenzo, Vicenç Rossell i el músic Joan Comellas. Ells van representar El Retablillo de Don Cristóbal, de Federico García Lorca (la primera obra que es representava després de la mort del poeta durant la Guerra Civil), amb marionetes de la Maria i escenografia de l’Albert. En aquella època van fer amics que ho serien tota la vida: Francesc Todó, Josep Guinovart, Xavier Valls, Ramon Rogent... També a casa dels pares de la Maria es va fer la reunió fundacional del Primer Saló d’Octubre (1948), una de les primeres iniciatives per trencar amb l’art oficial. La Maria i l’Albert van fer diverses obres en comú: unes ceràmiques, avui perdudes; cartells per a la Companyia de Teatre Adrià Gual, i les xilografies del grup Estampa Popular, un moviment iniciat el 1960 que pretenia arribar a un públic ampli, no elitista. El 1950, amb una beca del Cercle Maillol, se’n van anar a París, una estada que va ser definitiva per descobrir la modernitat, especialment Picasso i el cubisme, Matisse, De Staël i la recent abstracció informalista. Junts també van adoptar un compromís polític a favor de la llibertat d’expressió i de la democràcia; van participar en el famós tancament al monestir de Montserrat, el 1970, en protesta per l’anomenat Procés de Burgos i el 1977 van pintar plegats a les Cotxeres de Sants de Barcelona, a favor de la llibertat d’expressió i contra la detenció d’Albert Boadella per la seva obra La Torna.

El 1966 es va crear l’escola de disseny EINA, als peus de Vallvidrera, que va ser un centre autònom i lliure, d’on van sortir dissenyadors tan importants com Carles Riart, Josep Lluscà, Anna Yglesias, Josep Bagà i també artistes independents com Carlos Pazos, Antoni Llena, Silvia Gubern, Ramón Herreros o Jordi Colomer. Els seus professors eren dels millors professionals del moment: a més de l’Albert (que en va ser director) i la Maria, hi havia América Sánchez, Xavier Olivé, Román Gubern, Alexandre Cirici, Toni Miserachs, Federico Correa, Anna Bricall, Lelis Marqués… EINA va ser un receptacle de les idees estètiques més avançades del moment, i a les seves aules i jardins es van fer accions conceptuals d’una immensa radicalitat, com les Escultures vivents durant el curs 1974-1975 o el projecte Entorn d’un arbre. Avançant-se al boom actual sobre la gastronomia, als vuitanta es van fer classes magistrals de cuina a les aules de l’escola, amb Llorenç Torrado, Xavier Olivé, Miquel Espinet i Joan Enric Lahosa fent de xefs.

El buit que va deixar aquesta parella és immens, perquè hi havia poques persones tan cultes i tan generoses, tan obertes d’esperit i tan solidàries, tan curioses i dinàmiques. Aquesta última particularitat semblava impossible en algú tan callat i tranquil com Albert Ràfols: “No he après mai tant d’algú que parlés tan poc”, em deia el nostre amic comú Miguel Milá. Els maldients parlaven de “Ràfols Casinada”, però jo recordo perfectament que quan els altres, a Cadaqués o Calaceit, fèiem la migdiada o ens banyàvem, ell era allà, infatigable, amb un dels seus quaderns fent dibuixos o escrivint poemes. La Maria, per la seva banda, era rondinaire, però només amb uns pocs i tots ho oblidàvem gràcies a la seva intel·ligència, al seu gran sentit de l’humor i a la seva enorme cultura. Llegia amb voracitat: Henry James i la literatura russa, i entre els catalans, Pla i Foix.

Tant l’Albert com la Maria van heretar el millor de la Catalunya de la preguerra: la civilitat del noucentisme i l’esperit obert i internacional de les avantguardes artístiques. En van quedant pocs amb aquest tarannà i és obligatori recordar-los amb admiració i, sobretot, amb respecte i afecte.

Victoria Combalía és escriptora i crítica d'art.