_
_
_
_
_

Del videojoc a l’‘apartheid’, passant per Mart, al CCCB

El centre supera, després d'haver fet els 25 anys, les 500.000 visites durant el 2019

José Ángel Montañés
Imatges de l'expedició Latam-III que simula les condicions reals de vida d'una missió a Mart.
Imatges de l'expedició Latam-III que simula les condicions reals de vida d'una missió a Mart.CCCB

De la mateixa manera que l'ADN dels pares marca per sempre els seus descendents –per més que en la superfície no ho sembli–, els centres culturals hereten dels seus ideòlegs la manera d'abordar, entendre i explicar el món que els envolta. És el que li passa al CCCB, nascut el 1994 de la iniciativa d'un grup d'intel·lectuals, amb el filòsof Josep Ramoneda al capdavant, amb la idea de reflexionar sobre la ciutat i els seus problemes, ja sigui Barcelona o qualsevol urbs del planeta. Amb la inauguració de l'equipament renaixia la Casa de la Caritat, creada el 1802 com a hospici de beneficència per acollir els més desfavorits. Les coses han canviat, però l'ADN de la Casa de la Caritat-CCCB continua aportant llum als molts problemes que afecten i preocupen la societat d'avui. Així ha estat durant els 25 anys de vida, tot i que en algunes etapes hagi quedat diluït.

Videojoc 'Retroyou R/C', de Joan Leandre (1999).
Videojoc 'Retroyou R/C', de Joan Leandre (1999).

Aquest últim any, que coincideix amb l'arribada a la direcció de Judit Carrera, el CCCB ha recuperat la seva essència, i el suport de barcelonins i catalans (53% del públic) als debats, concerts, cinema i exposicions ha estat de rècord absolut: 513.000 visitants, un 4% més que el 2018, la xifra més elevada que s'ha aconseguit mai. El motiu, exposicions com la dedicada al gran Stanley Kubrick (86.187 persones), el tema gens fàcil de Quàntic (80.096) i la necessària Feminismes!, que l'1 de desembre ja havien vist 70.000 persones.

I el CCCB vol continuar precisament en aquesta línia marcada pels seus orígens. Per això, Carrera i el seu equip –sobretot Jordi Costa, cap d'Exposicions; Elisabet Goula, cap de Debats, i Susana Arias, cap de Mediació, tots incorporats recentment– han programat una propera temporada tan atractiva com arriscada, centrada, una vegada més, en aquest còctel que tan bé els funciona en què mostren, presenten i generen debat i opinió. “En un moment marcat pel malestar generat per la globalització i la crisi financera, amb societats més desiguals, més plurals, en les quals hi ha un augment de l'extrema dreta, la institució ha d'aspirar a exercir de pont, a ser cruïlla de mons”, va explicar ahir dimarts la directora, que remarca que les línies del 2020 són “imaginar, inventar i ensenyar el futur”.

Del passat que ajuda a entendre el present i del futur immediat va la nova temporada, que arrenca el dia 18 amb l'exposició Gameplay. Cultura del videojoc (fins al 3 de maig), un viatge als orígens dels videojocs, el seu llenguatge i l'impacte que tenen en l'actualitat. Comissariada per Oliver Pérez i Jérome Nguyen s'analitza l'univers cultural que s'amaga al darrere d'un dels principals mitjans d'expressió actuals. “L'exposició no es pregunta si el videojoc és cultura, sinó que ho afirma, amb la intenció de vèncer certs prejudicis”, explica Costa.

'More sweetly play the dance', de William Kentridge.
'More sweetly play the dance', de William Kentridge.Studio Hans Wilschut002

Viatge interplanetari

Després vindrà un altre passeig per un dels moments més lamentables de la història de l'home, l'apartheid que va viure Sud-àfrica fins al 1994, a partir d'un dels artistes que més l'ha denunciat. La mostra William Kentridge: les ombres i el poder (juny-novembre) repassa el seu treball multidisciplinari amb preguntes incòmodes sobre el postcolonialisme. La seva obra es va poder veure al Macba el 1999, però ara, per primera vegada, s'exhibeix la sèrie completa de dibuixos Drawings for Projection, una crònica crítica de la història de Sud-àfrica des de l'apartheid. També es presentarà l'estrena mundial de l'onzena peça de More sweetly play the dance, un fris en moviment, com el teatre d'ombres, una combinació de processó ritual i flux de refugiats escapant d'una crisi.

El tercer viatge que planteja el CCCB és interplanetari. Es tracta de Mart. El mirall vermell (novembre 2020-abril 2021), comissariada per Juan Insua, que fa un recorregut d'aquest planeta des de la mitologia, passant pel temor de la invasió marciana, fins a acabar en la condició de lloc de futur dels humans si persisteix aquesta espècie en la seva obstinació de carregar-se el seu propi planeta. Per tot això i les múltiples activitats que s'han programat —l'anàlisi de les protestes que es viuen al món, l'auge de l'extrema dreta i l'autoritarisme i el canvi climàtic—, Carrera i el seu equip disposen d'11,6 milions d'euros (un 4,7% més que el 2019).

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

José Ángel Montañés
Redactor de Cultura de EL PAÍS en Cataluña, donde hace el seguimiento de los temas de Arte y Patrimonio. Es licenciado en Prehistoria e Historia Antigua y diplomado en Restauración de Bienes Culturales y autor de libros como 'El niño secreto de los Dalí', publicado en 2020.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_