_
_
_
_
_
art

L’entropia que no para

Dues exposicions a l’Hospitalet de Llobregat segueixen el fil de la confusió artística actual, encastada en un moment polític de crisi i negació

Álvarez-Laviada aprofita materials per a les formes netes.
Álvarez-Laviada aprofita materials per a les formes netes.diana rangel

La setmana es presenta propícia per parlar dels diferents tipus de desastres, però també de com aquests es representen, de com les victòries i les derrotes es fonen i confonen en el fil de la història, fins i tot servint de germen d’una cosa inexistent. Un artista d’una importància enorme dins de la fotografia conceptual, el canadenc Jeff Wall (1946), assegurava que “res en el meu treball s’hauria pogut fer sense la confusió existent en la Història de l’Art (...), de manera que no trobo cap raó per deixar d’aplicar en la meva obra els sistemes simbòlics de la religió i l’al·legoria principesca”.

Excepte unes poques excepcions, els humans seguim governats per idiotes, acomplexats, cínics, xarlatans, milionaris depredadors i bojos exterminadors, mentre els artistes fan servir els mateixos codis simbòlics per expressar-se dins d’un ordre social secularitzat subjectat a vaivens de tota mena. N’és un exemple l’enigmàtica obra de Jeff Wall Destroyed Room (1978), presentada com un panell il·luminat a l’aparador d’una galeria de Vancouver, on l’artista va fixar l’al·legoria d’algun fet desgraciat en la vida d’una dona contemporània basant-se en la pintura de Delacroix La mort de Sardanàpal (1827, Museu del Louvre), amb el cruel rei d’Assíria que jeu al llit després d’ordenar la destrucció de la ciutat i la matança de les seves esclaves i cavalls per evitar que l’enemic s’apropiés dels seus béns. Wall presenta la seva versió amb una de les seves caixes lluminoses habituals, en sintonia amb els objectes minimalistes de Donald Judd i Dan Flavin. La seva escena de crim exhibeix la destrucció després d’un acte violent, una habitació pintada de vermell l’element principal de la qual és un matalàs badat en diagonal, envoltat de robes i accessoris que haurien pogut pertànyer a una dona. La paret de l’esquerra està destrossada, i en el buit es poden veure algunes pistes que indicarien que l’obra no ha estat feta en una habitació de veritat, sinó que és més aviat un escenari, i això fa preguntar-nos què hi ha al darrere i no què significa l’escena. L’únic que queda intacte després de l’ensorrament és la petita figura d’una ballarina de porcellana sobre un armari, tal com un colom vola sobre un camp de batalla.

CIRCUMSTÀNCIES MATERIALS

Irma Álvarez-Laviada
Galeria Nogueras & Blanchard
Isaac Peral, 7, L'Hospitalet
Fins al 29 de novembre

THE SWAMP OF FOREVER. CHAPTER 1. LOVE

Alfredo Rodríguez Ana Mas Projects
Galeria Nogueras & Blanchard
Isaac Peral, 7, L'Hospitalet
Fins al 5 de desembre

Dues exposicions a l’Hospitalet de Llobregat segueixen el fil de la confusió artística actual, encastada en un moment polític de crisi i negació. Per a la seva representació, les formes netes, minimalistes, accentuen encara més el missatge, i on Wall posava caixes de llum, l’asturiana Irma Álvarez-Laviada (1976) col·loca escultures i pintures fetes amb restes de DM (fusta reconstituïda amb restes de fusta) i escuma elaborada amb material reciclat. A la galeria Ana Mas Projects, l’excedent del material industrial aglomerat i els fracassos d’una possible formalització són tractats de manera fetitxista com a teles i peanyes d’acord amb els interessos d’un mercat (mecenes, col·leccionistes, escoles), tal com fa mig segle el minimalisme es va sentir atret per l’exposició de la producció, la generació semiserial d’estructures i el seu emplaçament arquitectònic.

A la galeria Nogueras & Blanchard, al mateix edifici, el madrileny Alfredo Rodríguez (1976) dona a la fotografia un ús constructivista tot alliberant-la dels lligams de la composició tradicional. Pren com a element figuratiu el cos nu de la dona (estimada), una imatge caòtica, desfetitxitzada però reproduïble com a pintura, com a holograma o com a placa sobre la qual actuen materials químics fotosensibles. Relíquies recuperades com a ruïnes, les fotografies emotives i impassibles es dissolen en la indiferenciació. Són l’expansió de l’ombra entròpica en les nostres vides.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_