_
_
_
_
_
La crònica
Crónica
Texto informativo con interpretación

Elles, rere la porta

A moltes dones, des de sempre, els aguanto la porta, acte d’educació, respecte i admiració. I també de secret egoisme: perquè les seves llimadures màgiques embelleixin els meus textos

Carles Geli
Míting de clausura del congrés de les Juventudes de Acción Popular.
Míting de clausura del congrés de les Juventudes de Acción Popular.DÍAZ CASARIEGO (EFE)

“Però, què fas? Ja la puc obrir sola...”. Han passat 37 anys, i encara recordo la porta exacta de la Universitat Autònoma de Barcelona que vaig aguantar per deixar passar, a l’estil Beau Brummel, la noia. Em va descol·locar. Com ho va fer l’arribada, tot just dos anys abans, d’una desena d’alumnes (noies) al nostre masculí curs de COU: els rectors de l’institut van descobrir que una generació sencera se’ls n’anava a la universitat sense haver vist ni una dona en tota la nostra vida acadèmica i ho van arreglar dràsticament, esquitxant la classe amb algunes d’importades d’un centre veí, també unisex, de la mateixa manera que es van endur cap a l’altre centre uns quants companys d’aula, en el que en aquell excitant període hormonal ens va semblar un privilegi incomparable.

D’aquell estrambòtic melting pot sexual conservo el record d’unes noies que, com nosaltres, van encaixar la cosa com van poder, i a una Montse –llarga cabellera fosca, cartesiana, complements de luxe– que, sense despentinar-se, va ser el millor expedient acadèmic de la classe. Em va faltar temps per declarar-li un amor que no només no va ser correspost, sinó descarnadament desqualificat, sense pal·liatius, davant la que encara avui és la més trista de les meves coca-coles; a més, ja estava sortint amb el guaperes oficial de l’altre curs, un homenot de metro vuitanta coronat per una mitja melena imbatible, bruses sense coll sota armilla de traje i texans rematats per botes camperes que, amb la malvolença gran reserva dels anys, recordo ara com les ferradures de plata del cavall presumit James Hay, comte de Carlisle.

Dels temps universitaris de l’episodi de la porta queda també la intel·ligència d’una Conxita, avui a TV3, a qui dec el lluminós descobriment de Visconti, i una Núria que va ser el primer 10 a redacció de la carrera, treballat en l’exigent classe de l’enyorat Héctor Borrat, i ara, sempre que hi coincideixo en una entrevista, ja deixo estar qualsevol esperança d’haver espremut el millor del personatge: el text més suggeridor sempre és el seu.

L’espoleta proustiana és la joveníssima Irene Polo, que, després de 13 hores en cotxe des de Barcelona i per les quals ha pagat 70 pessetes, retrata la concentració de les Juventudes de Acción Popular a l’Escorial un matí de fred intens l’abril del 1934. Venen ganes de deixar l’ofici veient com n’és de bona tot just amb 25 anys: Com ha fet el primer pas el feixisme d’Espanya és el reportatge d’una infiltrada en el míting d’una espècie de joventuts de Vox actual. Aquí, unes forces de xoc uniformades i pagades canten a ple pulmó (“Adelante, con fe en la victoria, / por la Patria y por Dios, a vencer o morir: / nos espera el laural de la Gloria, / porque está con nosotros la Historia, / con nosotros está el porvenir”), mentre a la parada paramilitar ella es barreja amb els 300 catalans, alguns socis de la Lliga de Cambó (“No és republicana, la Lliga?”, pregunta múrria la periodista; i l’interfecte respon, picant-li l’ullet: “Disfressada, com el feixisme d’Acción Popular”).

Ja ha deixat empremta en un altre exquisit i intencionat reportatge el 1933 sobre una revolta de 2.000 miners anarquistes a Sallent (un dels motius pels quals fugirà de Catalunya el 1936), i també ha alertat al mateix diari dels gairebé 50.000 nens sense escolaritzar el 1934 o de la farisaica filantropia de les cases de préstecs, on les classes populars barcelonines s’hi deixen fins, literalment, els calçotets. Tots estan recollits a Dones que surten del paper (Fonoll), pensada, seminal i llaminera selecció de 44 escrits de periodistes catalanes, entre el 1879 i el 1938. “S’expliquen a elles mateixes i expliquen un país”, recullen els compiladors, els estudiosos Elena Yeste i Francesc Canosa, en un pròleg que ja és de referència i en el qual calculen, regirant capçaleres històriques, des de la fundacional La Llar (1871) i la Feminal (1907) de Carme Karr, la existència d’un centenar de publicacions femenines i de tantes altres dones exercint l’ofici d’escriure durant la República, moment daurat fins fa ben poc.

No hi ha text que no valgui la pena, ja des del més antic, en què Dolors Monserdà denuncia, tan aviat com el 1879, “la repugnant explotació de la sang humana” que pateixen las costureres de blanc, que pels seus “complicadíssims ornaments” amb prou feines cobren “l’increïble preu de 25 cèntims de pesseta”. Però és que també hi ha una Rosa Maria Arquimbau de pituïtària privilegiada i orella envejable per escollir els protagonistes del seu passeig pels Encants, el 1930, o les seves xerrades amb uns gitanos que a les portes de la modernitat veuen com s’enfonsa el seu món per l’eclosió dels cotxes (adeu a la cura dels animals de càrrega i al transport) i els grans magatzems (venen més barat roba i andròmines).

Si Mari Luz Morales (primera directora d’un diari a Catalunya, La Vanguardia d’entre l’agost del 1936 i el febrer del 1937) es fixa, després de visitar les biblioteques, en el que llegeixen els barcelonins (més francesos que res; declivi dels autors de la Renaixença, Blasco Ibáñez i Baroja; auge de l’humor de Jardiel Poncela i Wenceslao Fernández Flórez; èxit rotund de García Lorca; Marx el demanen els obrers, però se’n cansen de seguida…), Conxa Espinalt, a Mirador, reflecteix la desorientació de les dones davant del seu baptisme cívic en les eleccions del 1933 i Anna María Martínez Sagi (primera directiva a la junta del Barça) aconsegueix establir un clima que fa que Victor Català li confessi de tot i més: que potser ha estat “massa casolana”, que, tot i ser “catalana de soca i arrel”, estima “igualment l’Espanya gloriosa de Cervantes i Santa Teresa perquè segur que tindrien en gran honor ser compatricis de Ramon Llull”, que amb “molt de gust” escriuria en castellà i voldria “una Catalunya que, sola, es pogués governar dins d’Espanya”). És la mateixa Martínez Sagi que, a còpia d’envejables tres i quatre descripcions consecutives, serà l’única periodista al front d’Aragó, portant una pistola Winchester que no sap fer servir i saltant d’un cotxe en marxa pel metrallament d’una avioneta feixista.

De totes elles i més no he parat de prendre notes, com faig amb l’ara reeditada a Debate Martha Gellhorn d’El rostro de la guerra (què no donaria per haver estat testimoni de l’aplicació verbal de la seva ironia escrita davant de l’ufanós Hemingway, a qui supera com a reportera més d’una vegada) o de la inabastable Leila Guerriero, única caçadora d’ànimes que conec. A totes, i moltes més, des de sempre, els aguanto la porta, acte d’educació i respecte i admiració. I sí, també de secret egoisme: amb el desig que les seves llimadures màgiques, com fa la Campaneta amb la colla de Peter Pan, embelleixin els meus textos i els permetin la il·lusió ni que sigui d’un petit vol gallinaci.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Carles Geli
Es periodista de la sección de Cultura en Barcelona, especializado en el sector editorial. Coordina el suplemento ‘Quadern’ del diario. Es coautor de los libros ‘Las tres vidas de Destino’, ‘Mirador, la Catalunya impossible’ y ‘El mundo según Manuel Vázquez Montalbán’. Profesor de periodismo, trabajó en ‘Diari de Barcelona’ y ‘El Periódico’.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_