Quan el futbol no era el rei

Justament ara fa deu anys l’historiador Carles Sirera va publicar el llibre Cuando el fútbol no era el rey, en què va destacar, precisament, com en els inicis de l’esport a la ciutat de València el futbol havia hagut de compartir l’empenta dels primers sportmen amb altres esports, entre els quals la pilota o el ciclisme. Barcelona no té un llibre amb un títol tan contundent, però efectivament, aquests dies que se celebra el campionat mundial de pilota és un bon moment per recordar que la gimnàstica, el ciclisme, l’esgrima, la pilota, la natació o l’atletisme van ser a la base d’uns inicis de l’esport molt poliesportius. Els pioners estaven interessats en tots els esports, sense gaires distincions; tot formava part de la reivindicació dels beneficis de tot tipus de la pràctica esportiva. Era una època en què prevalia la pràctica sobre l’espectacle, l’amateurisme i la idea de l’esport com un tot. De fet, dels clubs creats a Barcelona abans de 1914 només la meitat es dedicaven al futbol, i molts d’aquests el compaginaven amb l’atletisme i altres pràctiques. Una altra mostra: la capçalera del primer número de Mundo Deportivo, el 1906, incorporava una relació de deu esports, on en peu d’igualtat s’esmentaven el futbol, la pilota i vuit més.

Tanmateix, l’èxit d’alguns esports com a espectacle va portar indefectiblement al professionalisme. La distància entre qui generava espectacle i qui no ho feia es va eixamplar a un ritme vertiginós, com es demostra amb un simple cop d’ull a l’evolució de la premsa esportiva. En el pas del segle XIX al XX era una premsa que volia convèncer els lectors de les virtuts de l’esport. En canvi, a partir de la dècada de 1920 ja es dedicava sobretot al seguiment dels esportistes que s’havien convertit en ídols esportius, i aquí els futbolistes van esdevenir els grans beneficiats, només seguits a distància per ciclistes i boxejadors. La dinàmica ja era imparable, de creixement exponencial. Més endavant, les autoritats esportives del franquisme no es van cansar de repetir que calia fomentar el que en deien esports bàsics: atletisme, natació i gimnàstica, però no van fer absolutament res, i la dinàmica de creixement del futbol i els esports que seguien el model d’espectacle professional va continuar avançant.

Vist avui, l’escletxa és enorme. Cada cap de setmana milers de persones competeixen (a Catalunya hi ha 615.000 fitxes federatives), però l’atenció mediàtica s’ha reduït dràsticament. Passa amb el futbol amateur, però més encara amb uns esports minoritaris que sobreviuen com poden, fruit encara de la passió i l’entusiasme d’uns pocs però convençuts dinamitzadors en centenars de clubs que malden per la supervivència. Són aquests els que fan, cada cap de setmana, un miracle, i dels quals amb sort ens recordarem cada quatre anys si competeixen en especialitats olímpiques.

Carles Santacana va ser director de l’Enciclopèdia de l’esport català.