_
_
_
_
_
Entrevista | Nacho Carretero

“Avui el món narco és líquid, com la societat mateixa”

Nacho Carretero és periodista, però a qui fan 16 entrevistes en un dia és a ell després d’haver publicat ‘Fariña’, ara traduït al català

Carles Geli
Nacho Carretero, dimecres a Barcelona.
Nacho Carretero, dimecres a Barcelona.m. minocri

Com que és gallec, Nacho Carretero, ja des de petit, sempre que sentia parlar de contraban i drogues, “era en un entorn de sobreentesos, de coses que no s’entenien o mig dites, en veu baixa, mites... Hauria agraït un llibre que recopilés i parlés clarament del tema i l’endrecés”. Com a periodista, ara a EL PAÍS, l’ha acabat fent ell: Fariña (Libros del K.O., 41.000 exemplars), ara traduït al català (Navona), com també al gallec i al portuguès. Un segrest judicial, ja superat, per una denúncia d’un dels esmentats donà més publicitat a un text al qual no li calia: la voluntat d’estil, l’agilitat narrativa i el rigor i l’exhaustivitat documental són la millor presentació d’un treball que Antena 3 ha popularitzat amb una sèrie.

Pregunta. En tancar el llibre, malgrat que fa 30 anys Galícia semblava Sicília, fa la impressió que la cosa avui està pitjor perquè el narcotràfic ha envaït la vida quotidiana: botigues, empreses... L’alcalde de Vilanova, José Vázquez, ho diu clar: “No hi ha empresa que en algun moment no hagi tingut relació amb el narcotràfic”.

Resposta. S’ha higienitzat el paisatge: abans hi havia un problema i l’ostentació del problema: les descàrregues de droga es preparaven a l’escalf d’una mariscada, es vivia en pazos, els iots es lluïen amb polítics a coberta, amb la famosa foto del capo Marcial Dorado i Alberto Núñez Feijoo... Però el nucli del problema no només segueix, sinó que és pitjor: no hi ha hagut mai tanta entrada de cocaïna a Espanya. Estem pitjor que mai...

P. Però no hi ha tant soroll com als anys noranta...

R. Ha nascut l’opacitat; els narcos gallecs són molt intel·ligents, perquè el soroll va contra el negoci; avui els capos ja no són els personatges novel·lescos tipus Sito Miñanco o Oubiña, sinó que són pràcticament desconeguts, no tenen causes judicials i en canvi belluguen quantitats ingents de diners i grans contactes. I molts passen per empresaris respectables. És gairebé pitjor: el verí segueix, però ara és invisible.

P. S’intueix l’aparició de l’empresari que només fa excursions al narcotràfic, un o dos cops l’any...

R. Sí, això és relativament nou. Avui, en el narcotràfic gallec hi ha dos nivells: un, el dels empresaris potents que hi inverteixen diners, molt discrets, amb una xarxa d’empreses que els fa de pantalla i que fa molt difícil d’arribar a ells. Inverteixen un o dos milions d'euros en la descàrrega i en recullen els beneficis. Aquests són tres o quatre, que controlen el mercat. El més cridaner és el nivell inferior, el dels clans, més petits, que neden en la narcocultura: bons pilots de planejadores on perviu el folklore narco, però no tenen la importància dels que són a l’ombra.

P. Tot sembla més diluït, d’acord amb els temps que descriu Zygmunt Bauman...

R. Sí, una manera de veure-ho és que som davant un narco líquid, com la societat mateixa. No és tan fàcil avui etiquetar-te com a narco: els entramats són molt complexos; abans, un Oubiña no s’amagava perquè el contraban no estava socialment mal vist, tal com provava la connivència política i policial; però els narcos d’avui ja no tenen aquest suport social. S’ha passat de la immunitat al silenci. En el dia a dia sembla que no existeixi, però si grates, veus l’omnipresència de la droga a Galícia i la destrucció del teixit industrial i comercial, infectat pel diner negre. I tampoc hi ha consciència d’això.

P. L’omertà i el fet que no fiquen gaire la mà a la mercaderia, com fan els contrabandistes africans o els andalusos, són les virtuts de la màfia gallega?

R. La seva primera gran virtut és l’experiència: són gent amb dècades d’aliances amb càrtels colombians, i abans ja feien contraban. Després, des del punt de vista criminal, són molt eficaços, en part per un tema cultural: la desconfiança, el fet de ser molt reservats, l’apliquen al negoci; i després hi ha l’omertà gallega: jo no m’hi fico i no sé què fa el veí.

P. Barcelona surt al llibre quatre cops, un d’ells perquè el famós advocat dels narcos, Pablo Vioque, visitava els grans bancs del passeig de Gràcia; en un altre cas és perquè un del clan de Los Charlines hauria fet negocis amb narcos colombians a la mateixa Model i així haurien saltat a la coca... No hi ha més lligams entre Barcelona i la màfia gallega?

R. Barcelona té un rol cabdal, sobretot perquè el seu port és un punt calent, dels que més preocupa la policia avui, amb els ports d’Algesires i València. Ara mateix superen Galícia en preocupació policial.

P. I empresarialment?

R. No tinc informació suficient, però si Espanya és el país on es fica més cocaïna, el flux de diners ha de ser bestial. La pregunta, llavors, és saber on són aquests diners... i què fan aquí totes les màfies d’Europa. Aquí a Catalunya ho sabeu bé: la Camorra està perfectament assentada, com les màfies de l’est, i els grans narcotraficants d’Holanda estan instal·lats per tot Espanya.</CS>

P. És que a Espanya es viu molt bé...

R. Sí, però si s’hi fixa, a la premsa local va sortint que han tirotejat un txetxè a València o a Màlaga; la setmana següent, dos italians escalfen no-sé-qui-no-sé-on... Són casos aïllats, però seria molt interesant, i també perillós, connectar aquests punts: l’escenari que en sortiria seria aterridor del que està passant realment a Espanya. Això és una feina pendent del</CS> periodisme.

P. A Barcelona, al passeig de Gràcia, hi ha molt de banc i molta botiga...

R. És que aquesta gent compra en aquestes botigues! El diner crida el diner... L’altre dia m’explicaven que un narco gallec tenia l’any passat una llotja per veure la F-1 a Montecarlo; va agafar el seu Ferrari i va tirar 300.000 euros en efectiu al seient del darrere. I és clar, el van parar a la frontera francesa: el cotxàs, conduint en xandall i amb tants diners tirats per allà...

P. 300.000 euros, com qui agafa xavalla.

R. Ara ja només se’ls pot enxampar per blanqueig de diner, però ja està tan controlat que, fins i tot, ni s’exposen a això. M’expliquen que, cada vegada més, acumulen els diners a casa seva, tenen habitacions amb feixos de diners fins al sostre... Abans, anaven a les oficines bancàries gallegues amb bosses d’escombraries plenes de quartos; això avui ja no existeix.

P. El llibre deixa anar episodis inquietants per a un país democràtic, com és que per castigar el jutge Garzón pel tema dels GAL, es perjudiquen operacions contra el narcotràfic gallec que ell dirigia, o les comoditats amb què els narcos gallecs es belluguen en presons com Alcalá-Meco o la Model, utilitzant les mateixes cel·les per fer negocis.

R. L’últim que es pot permetre un estat modern és que les presons es converteixin en oficines de delinqüència, però això passa. I dona la mesura del poder que arriben a tenir aquests narcos. No som conscients del seu pes polític i de les seves ramificacions en les infraestructures de l’Estat. A mi em va sorprendre. Per exemple, en començar a escriure la sèrie, al cap d’un mes ens vam assabentar que Sito Miñanco tenia a la presó el primer capítol; la productora encara ara no sap com, perquè el coneixíem molt poca gent, aquell guió... La presó no els para. Miñanco dirigia operacions des de la cel·la. Belluguen molts diners, són poderosíssims...

P. Un jutge li diu que “a Galícia no hi ha hagut un sol partit que no hagi estat finançat pels narcos”. Encara estem avui en el joc dels polítics-narcos o narcos-polítics com en l’època de l’Aliança Popular de Fraga?

R. Ha baixat molt. És incomparable amb fa 30 anys. Encara hi ha clavegueres, però a la política li donava vots estar a prop d’ells a Galícia, gent poderosa que arrossegava vots, diners i influència... Miri les fotos de Feijoo i Dorado; llavors no penalitzava...

P. Avui tampoc...

R. Sí, potser no resta vots, però ja no en suma; la política se n’ha allunyat. El narcotràfic ja es veu com una activitat il·legal. Tot i així, la seva influència empresarial i econòmica segueix essent poderosíssima.

P. Un altra font li diu que als anys noranta no es podia comptar gens amb la Guàrdia Civil ni amb segons quina policia i que les operacions que es coordinaven a Madrid no s’explicaven a Galícia. Ha canviat això?

R. És molt menor, però encara existeix. Qualsevol moviment de corrupció necessita una certa connivència policial i de la política, del sistema. I els narcos tenen gent en tots els àmbits del sistema. Però no és com abans, quan fins i tot s’havien de desmantellar casernes senceres per corrupció; ara té més a veure amb gent puntual en llocs estratègics.

P. Explica que fa poc es venia la llista amb les matrícules dels cotxes camuflats de la Guàrdia Civil...

R. És que en l’àmbit local encara controlen millor el territori. Quan entres amb cotxe per la via ràpida d’O Salnés, a Cambados i Villagarcía, ja ho saben. Quan van de patrulla, el que demana el cafè sempre és el gallec, perquè si algú no ho és ho detecten i ho escampen de seguida...

P. Amb l’escenari internacional de contactes que tenen, sorprèn que només hi hagi hagut 30 morts des dels anys noranta...

R. A mi també. Però el tema aquí és el de la territorialitat: el que desencadena les guerres entre bandes sempre té a veure amb el territori, i a Galícia això no ha existit mai, el territori sempre ha estat compartit i hi ha hagut mercaderia per a tots. També saben que quan ha corregut la sang el negoci s’ha parat; prioritzen el negoci a la sang. Tot plegat té a veure amb la visió que tenen aquests grups mafiosos d’Espanya com a santuari, un lloc per fer negoci, reinvertir diners, gestionar l’organització... amb discreció. Però insisteixo, si grates la premsa local, la violència es veu.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Carles Geli
Es periodista de la sección de Cultura en Barcelona, especializado en el sector editorial. Coordina el suplemento ‘Quadern’ del diario. Es coautor de los libros ‘Las tres vidas de Destino’, ‘Mirador, la Catalunya impossible’ y ‘El mundo según Manuel Vázquez Montalbán’. Profesor de periodismo, trabajó en ‘Diari de Barcelona’ y ‘El Periódico’.

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_