“¡El Estatuto de Cataluña ha muerto!”

El Caudillo ha firmado la ley que deroga aquella otra nefasta que las Cortes republicanas en mal hora votaron. Este decreto, que coincide con la presencia de nuestro glorioso Ejército en tierra Catalana debe ser el principio de una nueva era en la que todos olviden los innobles sueños de injustos privilegios”. Així saludava el Diario de Burgos, en el seu editorial El Estatuto de Cataluña ha muerto, del 9 d’abril de 1938, el decret-llei de derogació de l’Estatut d’Autonomia de 1932, aparegut el dia anterior al BOE.

En aquell moment, l’Exèrcit rebel es trobava enmig d’una ofensiva de gran abast iniciada en començar el març al front d’Aragó. L’objectiu: arribar a la costa mediterrània i partir en dos el territori republicà. La Guerra Civil feia vint mesos i mig que havia començat. El 27 de març, els sollevats havien conquerit Massalcoreig i havien iniciat l’ocupació de Catalunya. Aquell mateix dia, un seguit de bombardeigs sobre Lleida va debilitar la resistència local. Quan els franquistes hi van entrar el 3 d’abril van fer desaparèixer els toms del Registre Civil, on s’havien anotat les defuncions. No volien que se’n conegués l’efecte devastador. Era el principi de la fi de la República.

Una decisió gens improvisada

La del Segrià era la primera capital catalana que queia en mans rebels. Ben just consolidat el poder a la plaça, el dia 5 d’abril Franco va signar el decret de derogació a Burgos, aleshores capital administrativa del Nuevo Estado. “El Alzamiento Nacional —començava el text— significó en el orden político la ruptura con todas las Instituciones que implicasen negación de los valores que se intentaba restaurar. Y es claro que, cualquiera que sea la concepción de la vida local que inspire normas futuras, el Estatuto de Cataluña, en mala hora concebido por la República, dejó de tener validez, en el orden jurídico español, desde el día 17 de julio de 1936”. La llei, doncs, més que derogar l’autonomia donava l’Estatut per obsolet des del dia del sollevament militar.

Joan Maria Thomas, historiador, investigador ICREA de la Universitat Rovira i Virgili, explica a QUADERN que “la idea de la derogació és estructural amb els objectius de la contesa: suprimir les dues autonomies realment existents. Així, doncs, s’escollí de fer-ho tan bon punt es va posar peu en terra catalana”. Comparteix l’anàlisi Joan Villarroya: “Des de l’inici de la guerra hi havia la voluntat de posar fi a l’autonomia perquè el cop d’Estat anava contra qualsevol idea que fos contrària al model d’Estat centralitzat”, comenta el catedràtic d’Història Contemporània de la UB.

Aleshores només quedava dempeus l’autonomia catalana. En començar l’estiu de 1937 els rebels havien ocupat el País Basc. Després de prendre Bilbao el 19 de juny, Franco havia abolit el concert econòmic de Guipúscoa i Biscaia per ser “provincias traidoras al régimen” amb un decret-llei del 23 de juny que afirmava que no era “admisible que subsista ese privilegio sin agravio para las restantes regiones”. En canvi, sí que es va mantenir el privilegi per a les províncies d’Àlaba i Navarra, on el sollevament havia triomfat.

Xosé Manuel Núñez Seixas creu que Franco va optar per aquesta fórmula en comptes de derogar tot l’Estatut de Gernika “perquè els carlins navarresos i alabesos van pressionar bastant i el lema dels furs es trobava sovint a la propaganda de guerra dels tradicionalistes”. El catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat Ludwig-Maximilian de Munic afegeix que “les contribucions militars i el fet que els carlins navarresos i també, encara que menys, els alabesos consolidessin estructures semiautònomes al voltant de les diputacions, entre l’agost de 1936 i l’abril de 1937, van jugar al seu favor”.

De tota manera, les províncies traïdores basques no van ser mai en la ment dels rebels un botí tan llaminer com Catalunya. Franco havia expressat a la premsa estrangera que aquesta era “precisamente una de las causas fundamentales de nuestro levantamiento”. El mateix decret de derogació, en el seu preàmbul, s’excusava de no haver-ho fet abans, encara que per fi es tornava a “aquellas provincias el honor de ser gobernadas en pie de igualdad con sus hermanas del resto de España”. D’acord amb això, a proposta del ministre de l’Interior, Ramón Serrano Suñer, cunyat del Generalísimo, es disposava en dos articles que tota l’administració de les províncies catalanes es regiria per les normes que s’aplicaven a la resta i que es revertia a l’Estat la legislació, execució i serveis que s’havien transferit a la Generalitat.

El professor d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona Joan B. Culla sosté que el decret “no va ser fruit de la casualitat ni de la improvisació”, a més, que “el Caudillo feia el mateix que havia fet Felip V amb el seu Decret de Nova Planta quan invocava una victòria militar per decretar, de nou, el desmantellament institucional de Catalunya. El moment era diferent, però les similituds, remarcables”. En efecte, el Diario de Burgos assegurava que “el decreto traerá a los habitantes a la realidad para recordarles que no pueden ser más que españoles y después de eso catalanes y que tenemos fuerza sobrada para obligarles a ello si no quieren serlo de grado”.

Des de la ciutat castellanolleonesa, Destino lloava el fet pel que tenia de propagandístic. Per al setmanari falangista, l’aprovació de l’Estatut havia dut els catalans a la “desunión y desavenencia” i encimbellat figures polítiques que “aprovechándose de una real y apolítica vibración sentimental, la transformaron en plataforma para sus ambiciones”. D’acord amb això, el veritable càstig hauria estat mantenir l’autonomia. A Lleida, Ruta, el periòdic falangista que de seguida s’hi va publicar, constatava que Catalunya “más que ninguna región precisaba vivir esta etapa sangrienta, pero de espléndido resurgir, para que, de una vez y para siempre, quedase definitiva e indisolublemente ligada a España”.

Conseqüències immediates

“L’objectiu de l’Alzamiento —explica Joan Sagués, historiador de la Universitat de Lleida, a QUADERN— era acabar amb tot el que havia aixecat la República: recuperar l’administració directa del territori i les seves institucions. Fou per això que, a banda de designar nous alcaldes i delegats d’Ordre Públic, s’inicià el restabliment dels governs civils, que en la República s’havien substituït per comissariats de la Generalitat”.

El mateix 5 d’abril va ser nomenat per al càrrec a Lleida Lluís Ventalló, tradicionalista terrassenc i secretari d’Alfons Sala Argemí, quan aquest havia exercit de darrer president de la Mancomunitat (1924-1925) durant la dictadura de Primo Rivera. Tal com explica Mariona Vigués en la biografia Lluís G. Ventalló i Vergés (1903-1980): de la fidelitat a Sala al compromís amb el Règim (2005), aquest era, paradoxalment, germà del periodista vinculat a ERC i al grup del diari L’Opinió, Joaquim Ventalló, conegut per retransmetre el primer partit de futbol per ràdio en català el 8 d’abril de 1928 a Ràdio Barcelona i, després, per les seves traduccions al català de Les aventures de Tintín a partir dels anys seixanta.

“El règim franquista es caracteritzava per un fort centralisme i la unificació del poder, i va enfortir la figura dels governadors civils”, assegura Josep Gelonch, historiador a la Universitat Oberta de Catalunya. “Aquest perfil s’assemblava al prefetto del règim feixista italià, que va esdevenir un instrument fonamental de centralització i reforçament del control del territori per part del poder executiu”, diu. Ventalló, però, no va durar. Va ser cessat el 30 d’agost per les males relacions amb les autoritats militars locals, a causa, entre d’altres, del desbocat anticatalanisme d’aquestes autoritats.

Precisament, la llengua catalana va ser una de les grans damnificades per la derogació de l’Estatut, que en comportava la pèrdua de l’oficialitat en la zona ocupada. Al governador civil de Lleida li van fer penjar en dependències públiques els rètols Si eres patriota, habla en español i es va prohibir l’ús del català en públic. Com el mateix Ventalló, no pocs catalans que donaven suport al sollevament aviat van veure que allò que s’imposava no era l’esperat.

“Era previst. Però al llegir-ho m’ha donat un cop”, va anotar en el seu dietari el dirigent de la Lliga favorable al bàndol franquista i diputat al Parlament, Raimon d’Abadal, des del seu exili italià. “El govern de Franco ha aprovat un projecte de llei abolint l’autonomia de Catalunya. L’havien prostituïda els esquerrans, que les coses més sagrades poden ser prostituïdes. Tornem a Catalunya, sembla que diu la llei, l’honor de ser governada a l’igual que les altres províncies espanyoles. Era previst, però m’ha donat un cop”.

La reacció republicana

El decret de derogació no va passar desapercebut a Barcelona, que era des de finals d’octubre de 1937 seu del govern de la República i acollia també el govern basc. El va eclipsar, però, una qüestió que s’entenia més cabdal. El mateix 5 d’abril es va formar el segon govern presidit pel socialista esquerrà Juan Negrín. A l’executiu, que excloïa el moderat Indalecio Prieto, entraven el PCE i la CNT i s’hi mantenien ERC, el PNB, a més de socialistes i republicans. La propaganda el va vendre com “el govern d’unió nacional” o “de la victòria definitiva”. Pura il·lusió.

El nou ministre d’Estat, Julio Álvarez del Vayo, en una entrevista el 8 d’abril al rotatiu conservador francès L’Ordre, va qualificar la derogació “d’error psicològic màxim” i va afegir que era “l’únic que faltava per posar a tota Catalunya en peu”. La premsa catalanista compartia el diagnòstic del socialista. La Humanitat, el diari d’ERC, es congratulava del gest perquè “traurà de dubtes d’una vegada per sempre a tots aquells que creien compatible el triomf dels generals traïdors amb l’existència de Catalunya”. La Publicitat, periòdic ben afí a Acció Catalana, sostenia que el fet “pot tenir una influència més positiva en el curs d’aquesta lluita que sostenim que la mateixa rebuda d’unes tones de material bèl·lic”.

Ambdós diaris titllaven la informació que sobre la derogació havia donat Ràdio Nacional de Salamanca d’“humorisme dels facciosos”. Com era habitual, però, qui va anar més lluny en la mofa va ser L’Esquella de la Torratxa, que va comentar la notícia per mitjà d’una entrevista fictícia a l’aleshores primer ministre de Prússia i capitost nazi, Hermann Göring. Per prendre-li l’Estatut, se’n reia el setmanari satíric, Catalunya no calia que fos conquistada, “com que n’hem trobat una colla d’exemplars en els pobles que ja tenim conquistats, doncs els hem anul·lat i en paus”.

El primer dimarts després del decret, el dia 12 al vespre, un cop acabada l’habitual reunió del govern Companys, el secretari i conseller de Governació i Assistència Social va llegir en nom de l’executiu “representant autèntic i democràtic del nostre poble” una declaració. La derogació, va expressar Antoni Maria Sbert, d’ERC, “pel seu origen no té ni pot tenir cap força legal”. En la mateixa línia d’Álvarez del Vayo i de la premsa republicana s’afirmava que “aquest acte facciós ha de ser un major incentiu i nou i ardent estímul per tal que els fills de Catalunya refermin la seva valentia i coratge”.

Fi de partida

Res, però, no succeí com preveia la República. El 15 d’abril, l’Exèrcit sollevat va arribar al port de Vinaròs i va dividir el territori republicà en dos. Els rebels ocupaven aleshores una franja vertical de Catalunya que baixava de la Vall d’Aran i seguia els cursos dels rius Noguera Pallaresa i Segre i també la franja meridional del delta de l’Ebre. Després d’optar per frenar l’avenç de les tropes i allargar la guerra uns mesos, en plena ofensiva final, el 19 de gener de 1939, el govern de Franco va dictar normes transitòries sobre la recuperació administrativa en les províncies catalanes per les quals les diputacions provincials prenien possessió dels edificis, instal·lacions i establiments on hi hagués serveis de la Generalitat i funcionaris que en virtut del decret-llei de 5 d’abril de 1938 passaven a l’Estat o a les diputacions provincials. L’Estatut, l’autonomia, en efecte, havia mort. Trigaria gairebé 40 anys a recuperar-se.