“L’únic tema de la poesia és... la poesia”

L'experiència d'asseure's a parlar de poesia amb Pere Gimferrer (Barcelona, 1945) no s'assembla a res i en aquest sentit és com els seus llibres. Ara publica No en mis días (Vandalia-Fundación José Manuel Lara), un retorn al poemari en castellà després de diversos viatges en català. Hi ha un món que comença i acaba en Gimferrer.

Pregunta. Bon dia, senyor Gimferrer.

Resposta. Això què és, gravadora o mòbil i gravadora?

P. Mòbil i gravadora.

R. Ja, és que l'altre dia em va passar que va venir a entrevistar-me un periodista i el tenia en mode avió. Feia interferències estranyes. Això no farà interferències, oi?

P. Espero que no. Vostè va escriure el seu anterior poemari, Marinejant, entre el gener i el febrer del 2015. Però No en mis días té poemes d'entre el 2012 i el 2016…

R. Està escrit en molts anys i no de manera ininterrompuda, sinó a estones. I alguns poemes, represos força vegades.

P. Això vol dir que un poemari pot sortir així, com un volcà, i també com fulles que van caient de l'arbre?

R. És que són dos plantejaments. Si un poema surt en poc temps i unitari, té un únic tema. Això val per a La muerte en Beverly Hills, Rapsodia, Alma Venus i Marinejant. I, en canvi, hi ha els poemes escrits en diversos temps cronològics i agrupats després, però no per cronologia. El cas més típic d'entre tot el que jo he escrit és Arde el mar, que no està escrit en l'ordre en què es va publicar, sinó en un ordre que em va suggerir Vicente Aleixandre. Escolta, t'agrada que parlem així o m'assec al teu costat?

P. Mmmm... jo estic còmode, però i vostè?

R. No gaire, però haig de pensar per què. Digues, digues.

P. No en mis días és el sisè poemari que publica des del 2011. Va dir en una entrevista fa anys que l'obsessionava no repetir-se, que procurava ser “Pessoa però sense els heterònims”.

R. Això segueix sent veritat.

P. I amb sis poemaris en cinc anys, no hi ha aquesta por de repetir-se?

R. Més que por… ara començo a pensar que en aquest moment i en aquest llibre en particular puc haver arribat a la proximitat del solipsisme. A veure, jo parteixo de la base que el lector no pot identificar –ni ho ha de fer– cada referència, mentre això l'atregui en algun sentit i això li inspiri respecte pel text i pel seu autor.

P. Es tracta d'alternar allò que en vostè té vocació d'indesxifrable amb altres coses que…

R. La meva experiència personal amb lectors en els últims temps –no t'exagero– és que nou de cada deu entenen només una part del que escric i que, al revés, pocs lectors entenen el nou per deu del que escric.

P. Què opina de qui diu “No puc amb la poesia, no l'entenc”?

R. Bé, jo sobre això tinc unes tesis difícilment apel·lables. O t'agrada i entens la literatura o creus que t'agrada i que l'entens. La poesia té de bo, i si vols de dolent, que no es pot confondre amb res més que no sigui literatura, tot i que expliqui de vegades un argument, com l'expliquen les Soledades o, en un altre sentit, Canto general. Hi pot haver confusió, podem creure que la literatura consisteix a explicar-te alguna cosa… quan, evidentment, no consisteix en això. Aquestes persones de què em parla em temo que no és que no els agradi la poesia, és que no saben el que és la literatura. Ho dic sense cap to despectiu, és una constatació. L'únic tema de la poesia és... la poesia.

P. Quan vostè l'escriu… utilitza el llenguatge ja existent o procura inventar-lo?

R. Miri, hi ha dos tipus de poetes, els que se serveixen de la poesia i els que serveixen a la poesia. Tots dos poden ser bons.

P. Podem dir que es combinen en la poesia causes terrenals i causes diguem-ne espirituals, o més ben dit, no terrenals?

R. És difícil separar-ho. Aquestes causes no semblen mai exemptes del tot, van embolcallades en una mena de cavalcada fantasmagòrica que ho engloba tot.

P. Bé, en aquest llibre hi ha molta causa terrenal amb noms i cognoms. El poema Parlamentarismo 2016 resulta inequívoc… “La noche de los ángeles sin voz”.

R. Ah, però aquí no surten noms. I és deliberat, perquè la meva idea no és fer una poesia històrica.

P. Un altre vers del llibre: “La chuchería del pasado en pie”. Ironia contra la nostàlgia? Contra l'ús i abús de la memòria?

R. La paraula chuchería sí que és ironia. Perquè l'estar dempeus ja no és chuchería.

P. Quan vostè aborda el poema en estat embrionari, ve primer la música, després el ritme, i a això se li encadenen notes, després paraules? O és a l'inrevés?

R. És així exactament… primer vénen uns sons, aquests sons configuren un ritme, el ritme va a la paraula, la paraula va a la imatge. Això no és meu, és de Maiakovski, però és veritat. La meva última preocupació quan he agafat so, ritme i imatge és el sentit de la paraula. I sé que en tindrà.

P. Està segur que en tindrà?

R. N'estic, sense cap mena de dubte. Ho he après amb el temps.

P. Si vostè fos un poeta jove, això semblaria presumptuós…

R. Un poeta jove? Alguns diuen que ho sóc.